Mariano es tanca al vàter

L'acte oficial del jurament deRajoycom a president del Govern ha estat metabolitzat perPolòniaen clau escatològica: en el moment de jurar, a DonMarianoli entra un sobtat estremiment, s'acolloneix davant la situació que li ve a sobre -crisi, atur, pobresa absoluta- i acaba fugint buscant un vàter per evacuar el seu recargolament i el seu cangueli. I assegut a la tassa, espantat, arriba a la tremenda conclusió que el seu càrrec no és un premi, sinó un marró. ¡Ahh! Si no arriba a ser per la sevanena,Soraya Sáenz de Santamaría(una perfecta recreació d'Agnès Busquets), que el treu del vàter amb energia, potserRajoy no hauria jurat mai el càrrec. Home, la mossegada és oportuna. Ressalten elspolacs, sintetitzen, el que ha estatRajoydurant tots aquests anys a l'oposició: un perfecteDon Tancredoque ha fet de l'immobilisme la seva gran virtut, esperant simplement queZPs'anés cavant la seva pròpia tomba. No és doncs la figura d'uncaganerdepessebre viventel que els dePolònia han dibuixat. És tot al contrari. És la d'un polític a qui se li remouen les tripes perquè ha d'abandonar el quietisme i passar a l'acció. Encaixa aquí perfectament la definició que en va ferJosé María Garcíaen aquella entrevista ambJesús Quintero(TVE-1, febrer del 2007) i que vam haver de seguir per internet perquè va ser censurada completament:«Mariano Rajoy, per on passa, no taca. Però, per on passa, no neteja».

L'acidesapolacano s'ha quedat, no obstant, en el sempre còmode exercici de carregar contra el poder central del quilòmetre zero. Com que aquest Polòniaes va emetre dimecres, la vigília del sorteig de Nadal, van rescatar de l'arxiu aquell altre sorteig que van recrear el desembre del 2010, quanArtur Mas acabava de guanyar les eleccions. AturatsMas(Bruno Oro) iOriol Pujol(Queco Novell) davant d'un immens bombo de la sort, amb pantalons curts com els nens de Sant Ildefons, anaven traient les boletes, o sigui, la bonica loteria dels afortunats amb càrrec al nou Govern. L'ambient de l'esquetxera molt alegre. Fins que arribaDuran Lleida(Xavier Serrano) de molt mal humor i reclama tresconselleriesi 10 direccions generals per al partit que ell lidera, o sigui, Unió. LlavorsMasel mira i li deixa anar:«Si faig això... ¡tindreu més càrrecs que militants!». ¡Ah! Colossal pragmatisme el d'aquesta resposta. Notable barreja de realisme i mossegada aDuran Lleida.