Carles, Charly... ¡Charlio!

Perfecta fusió deCrackòviaiEl convidat(TV-3). Com que el personatge d'Albert Omd'aquesta setmana eraCarles Rexach, elsCharlio&JohandeCrackòviaja escalfaven motors. Sonava la veu de l'imitador d'Omdirigint-se aJohan(Jordi Ríos), dient-li:«¡Ja veuràs les coses que ha dit de tu!». O sigui, fent humorística i sana sinergia. I després vam veure també, ja aEl convidat, que l'autènticRexachi l'autènticOmvan finalitzar el programa asseguts a la terrassa del camp de golf, o sigui, fent ells la paròdia dels que els parodien aCrackòvia. És a dir, teatre en el teatre, un homenatge aPirandello. ¡Ah! Els ha sortit un exercici molt ben travat. Rodó. De la trobada entre els autèntics, ens ha quedat el retrat d'unRexachque és exactament la imatge que teníem d'ell: una criatura tranquil·la, de vida plàcida i assossegada. Una comoditat ben instal·lada. Una claríssima folgança existencial, però sense estridències, ni luxes horteres i pomposos. I en aquesta estupenda manera de veure passar la vida,Omli ha tret alguna perla esplèndida. Per exemple, quan li va preguntar pel naixement, l'origen, del cèlebredream

Notícies relacionades

Motxilles

Final de la Champions femenina

team. Va dir:«Jo ja practicava aquell futbol. Menys córrer, menys fer saltets, i més passar la pilota. Amb el suport de Cruyff, això es va poder fer. Si ho hagués intentat fer tot sol, potser m'haurien tractat de boig». ¡Ahh! Es desprèn d'aquesta declaració que eldream teamel va inventar ell, i queCruyffva ser simplement l'instrument de suport. No sabem què li deu haver semblat aJohanaquestsouvenir. També va ser divertit quanOmli va preguntar sobre el seu personatge, la seva imitació, aCrackòvia. Va dir:«No em molesta. Però a vegades la gent jove em para i em diu '¿Sap imitar el Charlio de Crackòvia?'. I, és clar, jo els responc que és al revés, que són ells (Toni Albà) els que m'imiten a mi».

EL CARA A CARA -. Des d'un punt de vista estrictament televisiu, s'ha d'elogiar el que hem vist: ha estat un cara a cara àgil, viu, ple d'interpel·lacions, molt dinàmic, a vegades fins i tot atractivament agressiu. O sigui, que s'ha de felicitarManuel Campo, que per cert va haver d'explicar a TVE-1, quan el programa59 segundosva connectar amb ell, que el format d'un cara a cara ha de ser així, entre ells, entre els polítics, i que el paper del periodista no és el d'un entrevistador que fa preguntes. Hi estem d'acord: en un cara a cara no hi ha periodisme. És escaramussa entre polítics.