Berto, 'el Langostino'

El gènere de la paròdia és un dels ingredients que més bé li estan funcionant a Buenafuente al seu late show de La Sexta. Disfrutem molt a casa amb la divertida i enginyosa recreació de tipus que aconsegueixen Andreu, Berto i moltes vegades també Ana Morgade. L'altre dia Berto Romero ens va regalar una divertidíssima i molt ben treballada paròdia de Dieguito, el Cigala. Es va presentar disfressat de Berto, el Langostino, i acompanyat d'un virtuós bandoneonista va interpretar un tanguillo titulat No puedo más, amb una lletra delirant i esbojarrada dirigida als alcaldes. Una estrofa deia: «Alcalde, escúcheme /../ Los ciudadanos somos seres que tenemos que mear /../ Mis ojos al cerrar, buscan un orinal /../ aunque sea una de esas cuñas de hospital /../ ¡No puedo más!». O sigui, un tango denúncia reclamant més urinaris públics, a l'abast de tots els ciutadans. Vam riure bastant. No és una prescindible obvietat que dediqui un comentari a exaltar la comicitat de Berto, o el net treball que executen Buenafuente i el seu equip al seu programa. Davant de les patètiques sessions de carn picada, petardeig i vísceres humanes que ens col·loquen al Deluxe, l'Enemigos íntimos o el DEC, és de justícia ressaltar-ho.

NOLASC ACARÍN -. També em sento en deute, com a espectador, amb Jaume Barberà. El seu programa Singulars (El 33) és un oasi, una raresa, que no passa inadvertida a casa meva. Aquesta setmana va convidar el neuròleg Nolasc Acarín. ¡Ah! Feia molt temps que no vèiem Acarín a la tele. Potser la seva etapa més mediàtica -si se'n pot dir així- va ser als anys 70-80, quan va treballar amb Ramon Espasa en la confecció del Mapa Sanitari de Catalunya. Allò no només va ser un mapa: va ser la confluència de dos talents extraordinaris que partien de l'esquerra més honesta que aquest país ha tingut en molts anys. En aquest retrobament Acarín ens va parlar de la sinapsi, les connexions que se'ns van formant al còrtex cerebral a partir del naixement. Sense elles seríem éssers tancats en nosaltres mateixos, sense capacitat de relació. Fins i tot probablement caminaríem de quatre potes. Aquestes trobades que ens està servint Barberà són elogiables. Transcorren, a més, en un gabinet molt ben decorat. He advertit, per exemple, que el Jaume i el seu convidat seuen en dues rèpliques de la famosa cadira Barrel de Frank Lloyd Wright. ¡Ah! Això no és només un detall de bon gust: és cultura en caixa alta.