Polítics: 'Polònia' els socorre

Ja són dos els líders polítics que han passat fins ara perPolònia(TV-3) per imbricar-se en la trama dels guions i fer de comediants de si mateixos:Albert Rivera(Ciutadans) iJoan Herrera(ICV-EUiA). DeRiveras'ha d'assenyalar l'entusiasme que va posar en la seva interpretació davant elXavier BoschdePolònia(Cesc Casanovas). Tan convincent va ser la seva escenificació que pocs dies després, quan va ser entrevistat al programaÀgora pel verdaderXavier Bosch, aquest li va deixar anar:«¡Ai! sembla que siguem a Polònia». O sigui, teatre i realitat fosos completament. De la presència deJoan Herreraen el món dels sàtirs n'assenyalem la seva disciplina i absoluta submissió. ElSaurapolonès (tambéCesc Casanovas) no en sabia ni el nom i li deia Joan Porrera amb molta segona intenció i conya, i l'Herrerade veritat ho acceptava tot amb molt bona cara, ganes d'agradar i de quedar bé. ¡Ah! aquestes aparicions de polítics a l'espai satíricPolònia-se suposa que hi aniran passant tots els líders abans del 28 de novembre- signifiquen un salt qualitatiu absolutament digne d'estudi. No hi passen, com abans hi passaven, per ser entrevistats encara que fos fugaçment: ara hi passen, s'incrusten en els guions i interpreten el paper que els escriuen els guionistes dePolònia. O sigui, fan la sàtira d'ells mateixos, interpreten una comèdia humorística sobre la seva pròpia condició. ¡Ah! Tremolin els humoristes professionals dePolònia: elsCasanovas,Oro,Latre,Novell, etcètera. Si això segueix així, temo que es quedaran sense cap raó de ser. Aquesta nova pirueta televisiva dels líders polítics demostra clarament un afany desesperat per caure bé a la ciutadania ara que s'acosten eleccions. També és un símptoma claríssim de la fam que hi ha al seu sector: una fam horrorosa d'afecte, i una necessitat de recuperar el crèdit popular, tan perdut segons les enquestes.

MINERS .-D'un accident en una mina la televisió n'ha fet unreallity show. La morbosa recerca de l'amant del minerJhonny Barriosper part de les càmeres i els comentaris («Quan la vegi pensarà una altra vegada: tierra trágame /../ No ens estranya que a Jhonny li diguin Jo-Ni-Surto») han transformat el tractament informatiu en una espècie de gala de laratomàquia Gran Hermano. Algú ha advertit, orgullós, que la televisió per primera vegada ha seguit un final feliç. No senyor: la tele ha seguit una incertesa, un suspens. Ha acabat bé. Potser alguns fins i tot ho lamenten.