Josele Román: «La música és la meva part menys comercial»

–Per fi s'ha enganxat a una sèrie amb un paper estable...

–Sí. Fa poc vaig fer un parell de sessions per aLa que se avecina i abans vaig fer alguna aparició aCamera caféiFibrilando. El director d'aquestes sèries, Luis Guridi, era veí meu i em coneixia de veure'm anar a comprar en bicicleta, em va dir. Vaig fer un capítol aCameraamb ell i ara sóc aquí.

–¿I està contenta?

–Molt, perquè estic amb la meva gent i aquest és el meu humor. Jo mirava cada diaCamerai em feia moltíssima gràcia: aquest humor tan surrealista, els personatges tan caricaturescos i exagerats... Quan m'ho van dir estava desitjant que m'agafessin. No he vist a la meva vida gent tan graciosa com la que hi ha en aquesta sèrie. Estàs rient tota l'estona, i el director, també. No he vist ningú que rigui tant com Guridi als rodatges. I fins i tot les noies jovenetes i guapes tenen vis còmica.

–¿No li agrada que Guridi escrivís el personatge pensant en vostè?

–L'hi agraeixo molt. El meu personatge és el d'una cantant de rock que abans havia cantatcopla. Estic relacionada amb ell, perquè jo he muntat grups de música. És una tia molt passada que beu bastant, però jo no bec gens.

–Parli'm de la seva faceta rockera.

–He muntat sis grups de noies, entre ells Epidemia, La Nitro i Sexo Devil. El que tinc ara es diu Rwoman Free i som tres dones. Toquem rock i heavy electrònics. La meva música és dura, però amb melodia. Jo sóc valenciana i he recorregut tota la ruta del bacallà. Tot el que tingui canya m'agrada: passo del black metal al reggeton.

–¿Com se li va acudir el nom de Rwoman Free?

–Hi volien posar alguna cosa del meu nom, però si li arribo a posar Josele hauria semblat un grup de flamenc. Ja m'ho deia la meva àvia quan em deien Joselete de petita: «No deixis que et diguin així, que és un nom de torero». Li he posat el meu cognom amb la w dewoman(dona).

–Però això només és una afició, ¿oi?

–No m'ho prenc així. Jo sóc música: toco el piano i componc. Una altra cosa és que pugui viure d'això, perquè la cosa està molt difícil. L'únic que sé és que no hi ha unes ties que facin una música tan dura. ¡Ja ho voldrien molts grups de tios! Ara que maten una tia cada dia, no estaria malament que sortissin una mica a espantar... Sembla que no interessen unes ties tan canyeres. Quan hem tocat en directe hem agradat moltíssim.

–¿Estaria disposada a deixar la interpretació per la música?

–No. Sempre dic que sóc com els discos de vinil, amb cara A i cara B. Com passava amb aquests discos, la A és la més comercial, la del cine. Interpretar em seguirà agradant sempre, perquè és com una evasió.

–Guridi va explicar que, abans de contractar-la, creia que vostè estava fora del mercat...

–¡I ara! Jo puc compaginar les dues coses, com ho fa Cher. Aquí, si fas això sembla que no pots fer res més. El que passa és que la música és la meva cara B, és la menys comercial. Però he compost més de 100 cançons per a mi i per a una altra gent. I fins i tot els he fetcoplasitanguillosals amics.

–Això de La isla de los nominados li anirà bé perquè els directors es fixin una altra vegada en la seva cara A...

–És clar. A més, vinc amb una càrrega explosiva. Els actors ens carreguem de la gent: som com un monstre compost de milers d'ànimes. Quan interpreto, m'adono que faig un gest que va fer algú l'altre dia, o ric com ho va fer una altra persona. És que em queden gravades coses de la gent sense voler-ho. Per això els espectadors s'identifiquen amb nosaltres: sempre veuen alguna cosa de si mateixos en nosaltres.

Notícies relacionades

Digues-m’ho en un minut

La crisi al Pròxim Orient

–¿Ha aprofitat per cantar algunes de les seves cançons a l'illa?

–No, perquè la música és una altra cosa. Només taral·lalejo una cançó meva. Se suposa que vaig pet i que em poso a cantar. Com que rodarem fins al novembre, potser se li acudeix a Guridi posar al meu personatge una mica de música. Antonio Gala em va dir un dia: «Tu ets molt moderna treballant». Li vaig contestar: «No, jo és que vaig amb els que més corren, perquè no em vull quedar enrere». Visc el temps en què estic. No es pot anar enrere. Si tenim els ulls al davant és per mirar endavant.