Sense rastre seu des del 21 de gener del 2020

Aventurer, ‘marine’ i aficionat a les motos: El Ben va desaparèixer a Eivissa mentre pujava fotos de la borrasca ‘Gloria’ a Instagram

El britànic va anar a la platja a immortalitzar el temporal i la seva família creu que se’l va empassar el mar. Van trobar la seva Harley, la seva jaqueta i el seu rellotge | A Mallorca, a un altre noi se li va perdre la pista el mateix dia quan feia ràpel

8
Es llegeix en minuts
Tamara Morillo

Neu, vent, pluja i onades imponents. El van batejar com a ‘Gloria’ i va assolar Espanya (València, Catalunya, les Balears, Andalusia, Astúries, Aragó, etc.) el gener del 2020. Va provocar destrosses incomptables. Van morir tretze persones i en van desaparèixer dues. A Mallorca, David Cabrera, un barranquista expert, es va veure sorprès per la borrasca enmig d’un descens. A Eivissa, el Ben.

Divertit, somrient, carinyós. Pura energia. Bromista, solidari, amant de les motos. Feia dos anys que Benjamin Garland estava instal·lat a Espanya. Li agradava el clima, el mar. Va estudiar enginyeria, però es va fer ‘marine’. El noi de 25 anys va deixar el Regne Unit, però mai la seva família. Anava i venia, tot i que la seva vida, el seu capítol següent, era aquí. El 21 de gener del 2020 es va perdre el seu rastre a Eivissa. El Ben va pujar a la seva moto, la seva passió. La borrasca ‘Gloria’ havia cessat, van dir a la premsa. No el van tornar a veure.

«Aquell dia el tenia lliure a la feina», recorda el seu pare, el Mark. «El Ben va decidir fer un tomb amb moto fins a la costa de Portinax, al nord d’Eivissa». Des de Wiltshire (Regne Unit), Mark Garland rep Caso Abierto, portal de successos i investigació de Prensa Ibérica. «La tempesta ‘Gloria’ s’estava esvaint lentament, però el mar encara estava agitat i, a l’arribar a Portinatx, el Ben va prendre la decisió de filmar les grans onades. Lamentablement, aquesta decisió va fer que s’hi acostés i creiem que una onada rebel el va arrossegar», lamenta. El mar se’l va empassar.

A l’últim vídeo que el Ben va publicar a les seves xarxes es veu com una gran onada xoca contra una roca sobre la qual ell es troba i se l’escolta deixar anar un riure nerviós

L’alarma va saltar aviat. Va ser un company del Ben el que la va encendre. «Havia sortit al migdia», recorda el Mark. Es va fer de nit i no va tornar. El capità de l’embarcació on treballava va avisar el servei d’emergències del 112 que el seu company no havia tornat. Van saber, gràcies a les xarxes socials, on buscar. «El Ben va publicar tres o quatre històries a Instagram la tarda en què va desaparèixer», recorda el seu pare.

«Eren sobre el mar i les onades. L’últim vídeo mostrava una gran onada xocant contra una roca sobre la qual ell es trobava. En aquesta gravació breu es veu l’aigua sobre les seves botes i s’escolta el Ben deixar anar un petit riure nerviós... i després acaba».

La borrasca ‘Gloria’ deixava a les Balears vents de 110 quilòmetres per hora i una onada històrica a l’illa de Sa Dragonera de 14,2 metres.

Aquell dia, les notícies es van fer ressò: la borrasca ‘Gloria’ deixava a les Balears vents de 110 quilòmetres per hora i una onada història a l’illa de Sa Dragonera de 14,2 metres. Els titulars donaven compte de la tragèdia. Assolava Espanya. El Ben continuava sense donar senyals. No arribava. No va arribar.

Es va rastrejar el lloc de les seves últimes publicacions. Es va trobar la seva moto, la seva estimada Harley Davidson Sportster de 1.200cc, aparcada a la mateixa costa. «Encara teníem l’esperança que fos en un altre lloc, que hagués relliscat mentre caminava cap al far, que s’hagués fet mal i no pogués caminar».

Emergències, la Guàrdia Civil, Salvament Marítim. Tots el buscaven. La seva família, capitanejats pel mateix Mark, s’hi va sumar. Van arribar a Espanya. Es va imposar el xoc. Sense notícies. Sense rastre. Res portava al Ben.

«Al tercer dia de recerca, l’equip de rescat va trobar la seva jaqueta flotant al mar, amb la seva documentació i les ulleres de sol a la butxaca», recorda el Mark. «El quart dia, el meu fill Jake, la meva filla Leanne i jo vam visitar les roques on el Ben havia sigut. Ho vam fer quan el mar s’havia calmat i els nivells de l’aigua havien baixat, a la recerca del casc o el telèfon del meu fill. Vaig trobar el seu rellotge, amb una corretja feta malbé, just a sota d’on el Ben havia estat filmant. Això apuntava cada vegada més al fet que havia caigut o havia sigut arrossegat i ara estava perdut allà». L’aigua li va tornar les seves coses. Mai li va tornar el Ben.

«Les autoritats espanyoles van ser sorprenents en la recerca i, honestament, crec que van fer tot el possible per trobar-lo. Mai van perdre l’esperança. Va ser un treball minuciós i dedicat», s’emociona el Mark.

Després de tres setmanes a l’illa, els Garland van haver de marxar. Va ser, descriu, el viatge més trist que mai he afrontat. «Vam haver de tornar a casa... Visc amb un sentiment de pèrdua i de dolor constant», lamenta. «Assumint que potser no el trobaré mai. Una de les coses més difícils. Porto el Ben al meu cor sempre. El trobo a faltar cada segon de cada hora. Trobo a faltar el seu riure, la seva veu i totes les seves petites aventures».

«M’he enamorat del mar»

Enginyer de formació; divertit, aventurer, però pausat, racional. «Ho pensava tot molt. Fins i tot, en les ocasions en què prenia una decisió impulsiva, ho feia de manera racional», somriu el seu pare. Ho va pensar, ho va valorar i ho va fer: va dibuixar una nova vida. Va canviar.

«Va ser convidat a Palma de Mallorca per a una feina ocasional en superiot», recorda el Mark. «Tenia una ruta anual, Eivissa-Palma. Va volar a Espanya i va treballar tres mesos al iot. Es va enamorar de la comunitat de navegants, del mar».

Quan va acabar el seu contracte, «va tornar a casa», però havia quedat marcat. «Va decidir que volia treballar en aquesta indústria, així que va tornar i va començar a caminar pels molls a la recerca de feina», explica el seu pare. «Va trobar diverses feines ocasionals, però cap de permanent, i s’estava desanimant una mica fins que li van oferir tornar, de manera fixa, al primer barco on havia treballat».

«Va haver de completar diversos cursos al Regne Unit abans de començar», recorda el Mark. «Va passar tots els seus exàmens. Recordo que el 27 de gener del 2019 el vaig portar a l’aeroport perquè volés a Eivissa per començar el pròxim capítol de la seva vida». El Ben era feliç.

Examen de conduir

Es va establir a Espanya, tot i que mai va deixar els seus. «Feia dos anys que estava a l’illa quan va desaparèixer». Els Garland, una pinya, molt units, estaven en comunicació contínua. «Va venir a casa per Nadal. Es va quedar al Regne Unit per fer el seu últim examen. Era la llicència de conducció. Vam tenir un dinar de celebració amb tota la família el dissabte abans de volar de tornada a Eivissa i, lamentablement, va desaparèixer el dia 21. Encara tinc el sobre amb la llicència a la cuina». Està tancat, intacte. «No m’atreveixo a obrir-lo».

La roca

«Han passat gairebé tres anys des d’aquell dia fatídic», lamenta el seu pare. Ara, la vida és una altra, confessa el Mark. «Trobo a faltar el meu antic jo, la persona que era abans que el Ben desaparegués. Tinc por de no tornar a ser la mateixa persona mai més». Pensa en la roca. I, sempre que pot –que poden tots– tornen a aquest lloc. Volen a Eivissa. S’asseuen a l’últim lloc on saben que el Ben va estar. El que va immortalitzar. El que va pujar Instagram.

«El Ben és el meu heroi», describe. S’asseu i el sent. Sent que és allà, a Eivissa. Al costat del mar se sent bé. Recorda l’«exèrcit solidari» que ho va donar tot per trobar-lo. «Sé que la recerca, després de gairebé tres anys, òbviament ha acabat, però durant les patrulles de rutina dels guàrdies civils, al voltant de l’illa, sé que encara busquen el Ben», diu.

Parla dels agents, dels illencs i parla de Fani Tur: «Juntament amb el seu gos i els seus amics, van recórrer la costa buscant el meu fill i no es van rendir fins que van mirar tota l’illa». No pot oblidar, tampoc, Marilina Ramon i el seu fill Pau. «Van ser un puntal per a mi, la meva força, la meva marxa. Per a la meva família i amics. Es van assegurar que estiguéssim alimentats i atesos mentre érem allà buscant», s’emociona el Mark. «Ho continuen fent. Ara visito Eivissa cada any per recordar el Ben i visitar les roques. Tinc molt a prop del meu cor totes les persones que em van ajudar i van recolzar mentre vaig ser allà».

El Ben abraçava la vida, resumeix el seu pare. «Millorava la de tots. A tots ens va marcar», somriu amb carinyo el seu pare. «Quan les persones pateixen, d’altres s’acosten i brinden suport. El Ben ho feia, però la diferència és que, quan passava el moment, el Ben encara era allà. Sempre deia: ‘Mai estaràs sol mentre jo estigui’».

Notícies relacionades

El Mark l’imagina llegint, escrivint, «li encantava». El recorda escoltant música, «sovint se’l veia amb una guitarra, cantant». No li va dir adeu.

«Al meu dolor se’n suma un altre; visc amb la pèrdua de la germana gran del Ben, la Charlotte. Va morir de càncer aquest any, el 23 de març. Se’n va anar sense saber què li va passar al seu germà», lamenta. «No només m’afligeixo. Sento tantes emocions diferents que és gairebé impossible expressar-ho amb paraules. Però tinc una família que em necessita. Res em pot treure el dolor de perdre els meus bonics fills, ni haver de viure sense ells, però no em rendiré. Perdre la meva filla va ser molt traumàtic i trist, però estava preparat per a això, teníem un diagnòstic, i vaig poder deixar-la descansar, acomiadar-me’n, una cosa que no puc fer pel Ben». Espera la trucada que li digui que ha aparegut. Espera poder acomiadar-se’n. Espera que ningú oblidi el Ben.