Jardiner i amant del djembé: el Raúl va desaparèixer mentre viatjava per les illes Canàries

«Tenia el telèfon apagat i feia un parell de dies que no sabíem res d’ell», recorda l’Adriana. L’alarma pel seu germà va saltar aviat: «No hi havia manera de contactar-hi». Es diu Raúl Sanz, avui té 39 anys i en fa gairebé 15 que no és a casa seva. «Va desaparèixer amb 24», lamenta la Selina, la seva mare, «des d’aleshores no sé res d’ell».

Nascut a Saragossa, el Raúl va decidir provar sort al sud de la península i l’octubre de 2007 es va mudar a Granada. Diverses trucades sense resposta van fer saltar l’alarma. El registre del seu ordinador va donar una dada: el jove havia viatjat a les Canàries. No passava un bon moment: tenia ansietat, ciclotímia, depressió. Van interposar la denúncia per desaparició. «La policia ens va comunicar, un mes més tard, que havia sigut identificat al carrer». No va ser conduït a dependències policials. Se li va perdre el rastre. No el van tornar a veure.

Es va mudar a Granada

Actiu, dinàmic, amant de l’esport, de la natura, del teatre, de la música, del djembé (instrument de percussió). A finals de setembre del 2007, tres mesos abans de desaparèixer, el Raúl va engegar l’ordinador i va escriure a un amic. Acabava de firmar la liquidació amb què posava fi a la seva vida a Saragossa, on havia nascut, volia canviar. Enrere deixava el seu lloc de jardiner, «li encantava, va fer un grau mitjà d’FP», recorda la seva germana Adriana. «Comença la meva etapa per terres granadines», va escriure en un ‘mail’. «Espero que m’aclareixin el cap i em permetin canviar de vida».

Va llogar una habitació fins al 30 de juny d’aquell any, segons va explicar la immobiliària mesos després a la policia. No la va utilitzar tant temps. El 15 de gener de 2008 va abandonar Granada, no va tornar.

 El padrí de la Lucía: l’adeu

«Va deixar Saragossa a l’octubre», recorda la seva mare. «A Granada va trobar feina de cambrer, tot i que després vam saber que no havia estat donat d’alta en la seguretat social». Malgrat la distància, el contacte era estret. «El 2008 neix la meva neta, la Lucía, el 10 de gener, i el Raúl va venir a casa. Volia conèixer la nena, era el seu padrí», reconstrueix la dona.

«Va estar diversos dies a casa meva», afegeix l’Adriana. «Estava trist, no deia per què, només que eren coses seves...», recorda la seva germana. «Al cap de dos dies es va acomiadar, va dir que havia de marxar. Vam mantenir contacte per telèfon durant un parell de dies. Va desconnectar el seu mòbil i ja no se’n va saber res més». 

Ciclotímia, depressió

Bolquers, biberons i nous horaris. La petita Lucía va acaparar totes les mirades durant les primeres hores. A Saragossa tot era nou. Des de Granada, el Raúl no donava senyals, així que la seva família va denunciar la seva desaparició davant la Policia Nacional.

«Si en sabem alguna cosa, ens posarem en contacte amb vostès. És major d’edat», van contestar els agents. L’Adriana i la Selina van donar la seva descripció: cabells llargs, castanys... i van ampliar una dada: El Raúl no estava bé.

«Tenia fases de depressió, es recuperava, després requeia...», explica la seva germana. «Va decidir anar-se’n a viure sol per canviar d’aires, però tampoc estava bé». Raúl tenia medicació planificada i lluitava contra el dolor més poderós: el mental. Va començar de manera gradual. «Amb 14 anys va arribar l’ansietat», recorda la seva germana. «Era lleu, però com més temps passava més s’agreujava».

La malaltia va anar progressant. «El vaig portar al psicòleg, al psiquiatre», recorda la Selina. «La informació era escassa, ja de gran havia d’autoritzar-ho ell, em deien els sanitaris que era confidencial». Es va anar aïllant. Es va fer reservat. «Potser desconeixíem l’abast de tot el que estava patint», lamenta la seva germana. «Crec que va buscar anar-se’n una mica sol. Desaparèixer, crec, amb la intenció de no fer patir els altres». El 16 de gener de 2008 va arribar a Las Palmas de Gran Canària, segons van saber després.

Preocupat per la seva malaltia

Després d’interposar la denúncia, la investigació policial va dibuixar només una hipòtesi: absència voluntària, era major d’edat. La família va iniciar, paral·lelament, una investigació personal. «Vaig entrar al seu correu», recorda l’Adriana, «el seu Gmail estava obert a l’ordinador familiar». A la ment, els últims dies amb el seu germà, «no estava bé». Va trobar un bitllet, només d’anada, amb data 16 de gener, amb destí Las Palmas.

Adriana va indagar més, van saber que els últims mesos el Raúl havia estat buscant feina, es va interessar per aprendre «malabars i percussió», i alguna sessió de teatre invisible. Va formar part d’un grup teatral. Ho va deixar. «Va enviar correus a unes associacions preocupat per la seva malaltia, la ciclotímia, sol·licitant ajuda per als seus problemes», afegeix la seva mare.

Ho van traslladar tot a la Policia Nacional. Els agents van completar els seus passos. Es va confirmar: després de tres mesos i mig a Granada, el jove va decidir marxar a les Canàries. «És un lloc que coneixia perquè hi va estar fent de monitor de nens el 2016», recorda la seva mare.

Es va saber que, a la seva arribada, es va allotjar en una pensió a l’illa de La Palma. Estaria fins al 21 de gener de 2008. «L’amo ens va dir que s’hi va quedar tancat tres dies, no sortia de l’habitació, i els va semblar estrany», afirma Adriana. Va visitar Fuerteventura. Es va moure entre illes.

Quan va deixar la pensió, probablement per falta de diners (encara no li havien ingressat el que cobrava de l’atur i el seu compte estava al descobert), va dormir al carrer. «Ens van dir que l’havien vist, també a La Palma, a l’observatori astronòmic i que es va quedar pels voltants algun dia dormint. Per la descripció, pels dies que eren, podria ser ell», assegura la Selina.

Tot es fon negre fins al 31 de gener, deu dies després, quan la policia, alertada pels agents de Granada, l’identifica a Tenerife. La família se’n va assabentar un mes després.

«El vam veure fa un mes»

Deambulant, sense rumb, i sense medicació (prenia tres medicaments diferents), el Raúl va aterrar a les Canàries. La Selina, la seva mare, va agafar un avió rumb a Las Palmas poc després. «Els bitllets que havia tret, que vam veure a l’ordinador, apuntaven allà», recorda la seva mare. Va repartir imatges del seu fill, «vaig portar fotografies al departament de Salut, perquè les distribuïssin als hospitals», recorda. «Vaig contactar amb el Col·legi de Farmacèutics... metges, policies i farmàcies. En aquests tres llocs vaig deixar informació».

La Selina es va posar en contacte amb tots els municipis canaris, vaig escriure a tots els ajuntaments i els vaig enviar la seva foto també. Amb la dona a Las Palmas, va arribar la notícia: «Em va trucar la meva filla, havien vist el Raúl a Tenerife». En qüestió de segons es va imaginar volant allà. «Mama, ha sigut fa un mes», li va explicar la seva filla. Va ser un dur cop. «Vaig tornar a Saragossa amb tot el dolor i desencant del món. ¿Per què em van avisar un mes després? No hi havia res a fer allà».

Absència voluntària

«Raúl Sanz ha sigut identificat a San Cristóbal de la Laguna, Tenerife, a les 11.52 i 12.27 hores, el 31 de gener de 2008», va indicar un agent per telèfon. «¿Fa un mes? Vaig contestar jo», recorda l’Adriana. «Mai ho vaig entendre».

Tal com consta en la documentació a la qual ha tingut accés CAS OBERT, el Raúl va ser identificat, però no va ser conduït a dependències policials. «Truca a casa teva, que t’estan buscant, li van dir una cosa així», lamenta la Selina. No ho va fer. No va contactar. «Van considerar que la seva absència era voluntària, que era major d’edat».

Va ser l’última vegada que van saber alguna cosa d’ell. Durant anys, van lluitar per mantenir oberta la investigació. Van sol·licitar l’obertura de diligències noves per via judicial. Van aportar informes mèdics, psiquiàtrics. Tot va ser denegat pel jutjat competent al considerar que «Raúl era una persona adulta i autònoma».

Davant el forrellat judicial, la família va continuar lluitant. «Són gairebé 15 anys en què he fet de tot», confessa la Selina, exhausta. «Experts, gurus, vidents...». Un membre d’una associació maniacodepressiva, previ pagament, va dir que el buscarien. «Ens en vam refiar», explica. No es va trobar res. «La realitat és que no va servir, fessin alguna cosa o no». Van contractar detectius, «molt seriosos», però no van trobar el Raúl. La Selina va trucar a totes les portes, incloent-hi la d’Alfredo Pérez Rubalcaba –ja mort–, llavors Ministre de l’Interior: «Em van contestar i van posar en el cas del meu fill una unitat policial». No hi va haver res més.

En comunes, sense medicació

«La policia creu que no és viu», lamenta la Selina. «No hi ha moviments bancaris ni ha renovat la seva documentació». Conviu amb l’absència i la incertesa. «Anys enrere va estar al Chichester College, una escola d’Anglaterra per aprendre anglès, i va conèixer un home gran, jardiner, que era nòmada. L’apreciava. Potser el va seguir...».

Notícies relacionades

Un helicòpter s’estavella a l’M-40 de Madrid i deixa tres ferits lleus

Una dona en coma i el seu fill de quatre anys ferit després d’incendiar la seva parella la seva vivenda a Tenerife

L’Adriana dibuixa una altra opció: «Que estigui en una cova, en una comuna. Sempre he pensat que si va trobar ajuda allà, seria de gent amb una vida alternativa. Per la seva estètica, la seva filosofia, podria haver-se integrat en una comunitat així».

Somrient, alegre, bromista, el Raúl no hi és. Ja no té només la seva neboda Lucía, ara en té tres, de nebots. La Selina, la seva mare, mira la seva foto cada dia. La té a la tauleta. «Cada dia li faig un petó i intento tirar endavant». Omple cada minut amb activitat per enganyar la buidor. Viu esperant: «Esperant veure’l, esperant respostes, esperant... no sé».