Barcelona prepara el desallotjament de l’últim assentament de la Sagrera: «Fa 15 anys que soc aquí, no sé què faré»

Les persones que han construït la seva vida en aquest punt del districte de Sant Andreu van rebre fa poc més d’una setmana una notificació del consistori que els donava de marge 48 hores per abandonar l’assentament voluntàriament per «carències greus de seguretat i salubritat». Després de l’avís, que se’ls va entregar en mà dilluns passat 23 de març –tot i que la seva data marca el dia 17–, només falta que el jutge autoritzi el desallotjament per realitzar una operació semblant a la que es va portar a terme dimecres passat 25 de març a uns 300 metres d’allà, a les barraques del pont del Treball Digne. En aquesta ocasió, i davant un ampli dispositiu de Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra, es va fer fora de les barraques 126 persones amb l’argument que, tres dies enrere, hi havia hagut un petit incendi que posava en risc la seguretat dels assentats.  

És el mateix argument amb què l’administració municipal va començar a desmantellar l’octubre passat els altres assentaments de la zona. Després d’un foc que va deixar dos ferits a les barraques que hi havia entre els carrers de Felip II i Huelva, l’Ajuntament va expulsar els que hi vivien i també un altre nucli de persones que es refugiaven directament sota el pont de Calatrava.

La segona expulsió

En aquest segon punt va viure durant una mica més d’un any Alí. És el nom fictici que ha escollit per a si mateix un jove marroquí que prefereix no ser identificat. «No m’importa parlar amb vosaltres, però no vull que la meva família sàpiga on soc», diu aquest jove, programador informàtic de formació, que recorda amb tristesa com va ser l’expulsió de la seva antiga barraca.

«Vaig veure com el policia pegava el meu gos sense que li hagués fet res», denuncia des d’un dels assentaments davant l’antiga estació de mercaderies. En un petit racó, l’Alí hi malviu amb prop de 15 persones. Són tots de nacionalitat marroquina i es troben en situació irregular. Alguns d’ells van arribar a Barcelona amb l’Alí després d’entrar a Europa amb ajuda d’un traficant de persones a través de Turquia.

«Vam volar fins allà i després vam anar canviant busos i trens per Bulgària, Sèrbia, Eslovènia, Itàlia, França i al final Espanya», resumeix. Barcelona no era el seu destí final. «Simplement volíem sortir del Marroc, allà tot i que estudiïs, la feina no et dona per viure», declara l’Alí, que parla per moltes de les persones que conviuen amb ell a l’assentament. «Jo havia fet dos anys de la carrera quan vaig haver d’anar-me’n del Marroc», explica un altre dels allà presents, que tampoc vol ser identificat.

Si van triar Espanya és perquè van creure que aquí era més fàcil aconseguir regularitzar la seva situació. «En altres llocs és impossible», resumeix l’Alí, que malgrat les promeses també ha topat a Catalunya amb un imponent mur burocràtic. «Em demanen treballar per poder tenir papers, però sense papers no puc treballar», lamenta. Es tracta d’un mantra constant entre les persones que fan nit als carrers i assentaments de Barcelona.

Treball en precari

Fins ara, tant l’Alí com els seus companys a les barraques han subsistit a base de llogar comptes en aplicacions de repartiment de menjar. És a dir, treballaven de ‘riders’ extraoficials. Amb el que guanyaven han pogut apanyar-se habitacions dins de les barraques. Tenen llit, miralls, cuines improvisades amb butà –un dels perills potencials d’incendi assenyalats pels Bombers en aquests casos– i fins i tot espai per guardar els cotxes d’alguns amics o familiars perquè no els cobrin zona verda o zona blava.

Ara temen perdre els pocs estris que han pogut reunir quan es produeixi el desallotjament. «És que no sé què faré, no tinc on anar», lamenta l’Alí, que només té una cosa segura. «En res deixaré el Max [el seu gos] a casa de la meva nòvia, no vull que li passi res», explica.

Barraques de 15 anys

Molt a prop del nucli d’Alí, en un assentament més gran, prop de 80 persones també veuen amb preocupació la situació. Les seves barraques fa 15 anys que hi estan assentades. Flavio va arribar allà amb 16 anys, des de Romania. Es va instal·lar amb la seva família en el llavors incipient nucli de barraques. Ara, una dècada i mitja més tard, ha tornat allà per poder ajudar el seu pare, que continua instal·lat a la Sagrera, quan es produeixi el desallotjament.

«No entenc per què ho fan. Si aquí creuen que tenen embolic i ens fan fora sense alternativa, l’embolic se’n va a un altre costat», resumeix Flavio, que continua sense domicili fix i viu «en un local» que paga amb el que treu revenent ferralla.

Notícies relacionades

Superar un càncer de còlon després de dues operacions de més de 8 hores: "La quimioteràpia em deixava fatal"

Què diu la sentència del TC que marcarà el camí sobre qui pot recórrer una eutanàsia

Per a Flavio, té sentit que l’assentament estigui en aquest punt de Sant Andreu. «Aquí no molestem ningú, només hi ha obres», diu, mentre assenyala els treballs per a la construcció de la nova estació de la Sagrera. De moment, segons apunten fonts municipals, del centenar de persones que viuen en aquests assentaments, l’Ajuntament ha contactat amb unes 60, de les quals 32 han volgut rebre l’atenció dels serveis socials. Entre els cinc nuclis de barraques hi viuen quatre menors, tots ells en seguiment.

Les reflexions de Flavio i l’Alí les compartien algunes de les persones sense sostre que acampaven al carrer número 2 de la Zona Franca, i que ara estan escampades per altres parterres del polígon industrial. Unes 175 persones, segons el recompte de l’Ajuntament, entre 200 i 250 segons els mateixos acampats i entitats socials, van ser obligades en una nit a recollir les seves coses i marxar. A aquest desallotjament, i als de la Sagrera, s’hi suma el que es va produir l’octubre de l’any passat al parc de Joan Miró. En total, gairebé 400 persones sense llar han sigut expulsades del lloc on dormien a Barcelona en poc més de mig any. Es calcula que prop de 2.000 persones pernocten actualment a l’espai públic de la capital catalana.