MAPA | Catalunya identifica les millors zones per talar arbres i disposar de més aigua: de les capçaleres del Ter al Besòs i el Llobregat

Ara, dos anys després i amb les reserves d’aigua al màxim, el Departament d'Agricultura, Ramaderia Pesca i Alimentació no només manté el pla sinó que l’ha expandit i detallat molt més, a través d’un informe encarregat a experts del CTFC (Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya). Els científics d’aquest centre han estudiat quins territoris compleixen les condicions necessàries per gestionar boscos i millorar la provisió d’aigua.

A partir de l’anàlisi, s’ha elaborat un mapa que apunta a les capçaleres de les conques del Ter, Llobregat, Besòs i Muga com a zones més idònies. Els experts consideren que, amb una gestió adequada i mantinguda en el temps, es podrien obtenir entre 546 i 2.100 metres cúbics addicionals d’aigua per hectàrea a l’any.

Les àrees que, segons el CTFC, presenten les condicions ideals per aplicar aquesta tècnica de gestió són el Solsonès, una part de la Garrotxa i del Ripollès, i també l’oest de l’Alt Empordà i alguns punts del Berguedà, el Vallès Oriental i la Selva. "En aquests llocs, la combinació d’un nivell adequat de precipitacions, una cobertura forestal densa i un sòl propens a la infiltració de l’aigua crea les circumstàncies òptimes per dur a terme actuacions que millorin la provisió d’aigua", sosté María González, responsable del programa de Gestió Forestal Multifuncional del CTFC.

Aigua blava

El plantejament darrere d’aquesta pràctica és la gestió forestal ecohidrològica, un enfocament que busca optimitzar la capacitat del bosc per proporcionar "aigua blava"; és a dir, aigua destinada al consum humà, mitjançant la intervenció controlada en els ecosistemes forestals.

Per determinar quines zones són aptes per a aquest tipus de gestió, s’han analitzat múltiples factors, entre ells la densitat de la massa forestal, la qualitat del sòl, les precipitacions anuals i la capacitat d’infiltració del terreny.

"No hi pot haver una recepta igual a tot arreu: la gestió forestal per estimular la recàrrega d’aqüífers i l’escolament superficial requereix pautes concretes", explica González. La investigadora admet que no totes les zones són viables per a aquest tipus d’intervencions.

L’informe detalla que la massa forestal ha de tenir una cobertura arbòria superior al 80%. A més, les precipitacions anuals han de ser superiors als 380 mm per assegurar que l’efecte de la intervenció sigui efectiu: "A la zona mediterrània, si les precipitacions són inferiors als 400 litres per metre quadrat a l’any, el resultat és mínim o gairebé nul".

Pins sí, alzines no

Les espècies també tenen un paper crucial en l’èxit de l’estratègia. "Les coníferes (pins) són més útils que els roures i les alzines, que es recuperen ràpidament després de la tala", explica la responsable del programa. En aquest sentit, la tala de pins mediterranis és més efectiva perquè, a diferència d’altres espècies, no rebroten ràpidament després de la intervenció, assegura.

Tanmateix, el pendent del terreny i el risc d’erosió són factors limitants, tal com advertien científics del CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals) fa poques setmanes. "En zones amb pendents pronunciats, com les ubicades a prop dels Pirineus, el risc d’erosió augmenta, cosa que podria reduir l’efectivitat de les intervencions i danyar l’ecosistema", reconeix González.

González, davant les crítiques científiques que dubten de l’èxit d’aquests programes, deixa clar que la Generalitat pretén actuar sota criteris molt definits: "No es tracta de fer una tala indiscriminada" ni d’aplicar un enfocament de "cafè per a tothom"; hem analitzat on és viable i on no ho és.

Actuació suau

La responsable del CTFC també subratlla que el programa no descarta intervenir en boscos madurs ni en zones d’alta biodiversitat, sempre que es respectin els criteris de maneig adequat. De fet, es busquen solucions que garanteixin la preservació de la biodiversitat mentre s’optimitza la provisió d’aigua. "Tenim en compte la biodiversitat quan fem una actuació", sosté, alhora que indica que les actuacions s’han de mantenir en el temps i repetir-se al cap de vuit anys. "És millor actuar als boscos suaument cada set o vuit anys que de manera contundent una vegada cada molt de temps", precisa.

Un dels arguments més defensats pels promotors de la gestió ecohidrològica és el seu cost relativament baix en comparació amb altres fonts de subministrament d’aigua. González compara la inversió necessària per implementar aquestes intervencions amb la d’una dessalinitzadora, destacant que la gestió forestal és molt "més barata i accessible".

Notícies relacionades

Multimèdia | Objectiu boscos: ¿És viable aconseguir boscos madurs?

Més de 5.500 estudiants faran aquest dissabte la prova d’aptitud per accedir a graus d’Educació a Catalunya

"A més, l’impacte positiu en els serveis ecosistèmics és considerable, ja que no només es millora el subministrament d’aigua, sinó que també es preserva la biodiversitat i la salut dels ecosistemes", conclou.

Malgrat aquests arguments, la proposta del Govern per gestionar els boscos de les capçaleres i obtenir més aigua no ha convençut tots els experts. Diversos d’ells continuen alertant dels possibles riscos mediambientals i de la poca efectivitat d’aquestes accions si no són gaire intenses.