Josep Serra, pastor: "Si em convides al millor restaurant et diré que jo prefereixo quedar-me aquí, menjant-me un entrepà amb el ramat"

Té planta de forçut olímpic, unes mans que semblen pales excavadores i la pell tan adobada que se’n podrien fer mocassins, però quan parla de les seves ovelles s’emociona com un nen. Ha estat porter de discoteques durant trenta anys i pastor tota la vida, fins al punt que el seu nom professional és Jan Pastor. Si veieu un ramat pels pobles del voltant de Manresa, segur que és Josep Serra amb els seus 370 animals, que li proporcionen els 350 xais anuals que són el seu negoci. Té el bestiar a Viladordis i el treu a pasturar cada dia, passi el que passi.

Ha estat a la porta de l’Athangia, el Krono’s, l’Aigua i el Memphis. Són llocs complicats per controlar el ramat?

I tant. A l’Athangia i en els primers temps del Krono’s sempre hi havia embolics. Molts dels que rondaven per allà ara són morts per l’heroïna. Però aleshores, quan hi havia problemes, sempre tenies el recurs d’engegar quatre bufetades. Ara, si toques una mica algú, ja et cau una denúncia.

Eren habituals les bufetades?

Bastant. La gent va beguda i s’envalenteix. En això també hi ha hagut una evolució. Anys enrere, un parell que havien begut es barallaven i no passava res. Però quan van aparèixer les pastilles vam començar a tenir gent que perdia el cap. N’hi ha que es posen de tal manera que, si poguessin, matarien algú. Jo encara he tingut sort que mai no m’han fet mal, tot i que alguna vegada ha anat de poc.

I l’endemà al matí, a pasturar?

És clar. Els meus companys de la discoteca se n’anaven a dormir fins a l’hora que volien, però jo, si era hivern dormia un parell d’hores, i a l’estiu enllaçava.

On porta el ramat?

Pels pobles de l’entorn de Manresa. Cada dia caminem uns quants quilòmetres. En aquesta època de l’any les trec cap a les 10 del matí i tornem a mitja tarda. A l’estiu vaig més d’hora i busco un lloc on al migdia tinguin aigua per beure i ombra per descansar. Vaig canviant. Si tornes al lloc on vas anar ahir, no els agrada i no mengen, ho troben brut. Necessiten un tros d’herba no trepitjada, el que en diem nedo.

Serveix qualsevol classe d’herba?

No. Mengen de tot perquè són molt golafres, però a vegades recullen coses que els fan mal. Has de saber què els pots deixar menjar i què no, i estar-hi pendent. El que els va més bé és l’herba seca, que és més forta i les alimenta més. És un animal de sequera.

Les ovelles tenen personalitats diferents?

Una mica sí, jo les conec totes una per una. Algunes fins i tot amb nom. N’hi ha de més golafres, n’hi ha que obeeixen més o menys... Però són gregàries, els agrada estar totes juntes i fer el mateix. Si un grup se separa, de seguida troba a faltar el ramat.

Les estima com animals domèstics?

És clar! Mare de Déu! Moltíssim. Pateixo més per les ovelles que per mi. Quan en tinc alguna de malalta la tinc tot el dia al cap. I si se me’n mor una ni sopo! Quan les he de sacrificar... Ostres, noi... Mira que sé que ho hauré de fer, però em sap molt de greu. Passo moltes hores amb elles cada dia i són com la meva família.

I si està malalt?

Les trec igualment, encara que sigui arrossegant-me. No és fàcil trobar algú que em pugui substituir. I encara menys aquí, amb tantes carreteres per travessar. Ho has de tenir molt per la mà.

Suposo que cal algú més per fer xais...

És clar, els marrans! Van amb el ramat i s’aparellen al seu aire. Ells ja se n’ocupen! Una dotzena de marrans per a més de dues-centes ovelles! La feina ideal!

Com es comporta el ramat?

Quan arribo al matí ja estan totes nervioses, perquè ja saben que és l’hora. Si no hi soc, foten uns crits! Són molt intel·ligents. Si ha de ploure, es posen a menjar pertot arreu per si l’endemà està tot enfangat; si ha de nevar, encara més; si ha de fer vent, s’alteren. Es deixen portar força bé, però en llocs complicats has d’estar molt pendent perquè no miren on es fiquen i amb els cotxes és un perill. Quan ens veuen, molts conductors acceleren per no haver d’aturar-se un parell de minuts.

El gos deu ser important.

És clar. En tinc set. Quan una ovella entra en un camp, si no fos pel gos no la trauries ni a garrotades. Un bon gos no té preu. Són com les persones: n’hi ha de llestos i n’hi ha de maldestres. I les ovelles els coneixen: si saben que un gos no mossega no el respecten tant i li van guanyant terreny.

Què li diu la gent quan el veu?

Fan fotos. Hi ha qui fa mala cara si les ovelles se li acosten gaire al cotxe, però la gent que passeja s’acosta a mirar.

Què fa per entretenir-se tantes hores?

Ja m’entretinc amb elles! Vaig veient què li passa a aquesta i què li passa a aquella. Una té una estella clavada, l’altra una espiga a l’ull... No t’avorreixes, no. I sempre porto una ràdio de piles a la butxaca.

Notícies relacionades

Acaba la rave de les Gavarres: els Mossos la donen per desmantellada i denuncien 17 vehicles i tres conductors

Enric Freixa, falconer a l’aeroport de Barcelona: «Quan veus que has evitat un accident d’un avió, et sents molt satisfet»

És un bon negoci?

Mentre pugui anar pagant les factures, ja em va bé. Total, tampoc no puc anar-me’n de vacances ni enlloc! A aquesta gent que només vol tenir cotxes millors i fer grans viatges, ja els ho regalo. Si em convides al millor restaurant et diré que jo prefereixo quedar-me aquí, ben tranquil amb les ovelles i els gossos, menjant-me el meu entrepà. No hi ha res millor.