La Setmana Santa ens interpel·la

La Setmana Santa pot semblar, per a molta gent, només una tradició antiga, plena de rituals que venen d’un altre temps. Però si rasquem una mica la superfície, hi ha un relat molt humà que ens interpel·la profundament, tant si som persones creients com indiferents al fet religiós.

En primer lloc, la Setmana Santa parla de la fragilitat humana i de la nostra condició en l’àmbit més fosc i punyent, perquè tracta de sofriments, soledat, injustícia, abandonament... I això no és res llunyà. Tots, en algun moment, hem experimentat alguna mena de Divendres Sant: pèrdues, decepcions, injustícies, moments en què sembla que la vida ha perdut el seu sentit.

La Setmana Santa també ens parla de com podem estimar i trair alhora el mateix temps, de com podem ser valents un dia i covards al següent. Ens reconeixem fàcilment en aquesta ambivalència. No som perfectes, i sovint anem tirant com podem, buscant una mica de llum enmig de moltes incerteses.

Però, sobretot, la Setmana Santa parla del silenci de la mort. L’Antic Testament parla de la terra dels morts (sheol), considerada com un lloc sense retorn, de solitud, d’absència de Déu. La mort és l’autèntica soledat, aquella en què ja no pot penetrar cap companyia ni amor: és l’infern.

En la seva passió, Crist entra a l’abisme del nostre abandó. Com afirma el filòsof Joan Carles Mèlich, la fe més radical sorgeix en l’absència de Déu, i, sobretot, Dissabte Sant és el dia que expressa aquesta absència, aquest silenci. Un silenci ja preludiat en la passió: recordem el silenci de Jesús davant Pilat o davant Herodes. Un silenci que es torna crucial en algunes de les grans recreacions literàries de la figura de Jesús. Potser la més estremidora és la que llegim a Els germans Karamàzov, de Dostoievski.

Notícies relacionades

Fins al 70% dels autistes tenen altres trastorns

Els diagnòstics de TEA augmenten en la franja de 40 a 60 anys

La Setmana Santa fa referència a la qüestió de si es pot viure en aquest silenci sense acabar caient en la desesperació, si es pot existir en el dubte sobre Déu. ¿Està Déu mort o està viu? I, si és viu, ¿on el podem trobar? ¿I si al final no hi hagués res? ¿I si únicament hi hagués silenci i mort? És bo viure aquesta experiència ètica, perquè no hi ha existència sense dubtes, no hi ha experiència de fe sense incerteses, sense uns misteris que en aquest món mai acabarem de resoldre.

Però el relat no acaba aquí. Després de la foscor, la Setmana Santa parla de l’alba de Pasqua: la mort, el fracàs o el buit no tenen l’última paraula. Pot ser que hi hagi alguna cosa més enllà del que veiem. Una esperança, tot i que fràgil, que la vida té un sentit més profund del que som capaços de comprendre del tot. Així, la Setmana Santa pot ser una pausa per mirar-nos de prop: per reconèixer la nostra vulnerabilitat, però també la nostra capacitat d’esperar. Perquè, malgrat tot, l’espera és el lloc que dona sentit a la mateixa existència.