València i Andalusia concentren la majoria de cases il·legals d’Espanya

Aquestes urbanitzacions il·legals, construïdes al marge de l’ordenament urbanístic, estan tan arrelades que algunes van acabar sent dotades de llum i aigua, i fins i tot en molts casos els veïns estan censats i paguen impostos. La majoria de les vegades els residents no disposen dels serveis bàsics públics –proveïment d’aigua, il·luminació, asfaltat o amb clavegueres– i les construccions s’han convertit en un problema per a ajuntaments, per la contaminació, insalubritat i inseguretat, i per als mateixos veïns, que es veuen obligats a gestionar els serveis al seu propi cost.

"Nosaltres paguem l’IBI i l’impost d’escombraries, però no tenim serveis", protesta el Pipe, veí d’El Tallar, una de les tres urbanitzacions il·legals de Mejorada del Campo (Madrid) amb 2.000 habitatges de tot tipus i que fa 45 anys que està fora de la llei.

"Els camions de les escombraries ni entren. Tenim només dues zones de contenidors fora de la urbanització, i l’aigua i la llum la paguem des de l’associació", precisa demanant a l’Ajuntament una solució definitiva.

La gènesi del problema

Per entendre la gènesi de l’actual situació cal anar-se’n a la llei de sòl de 1956, que va fixar un aprofitament urbanístic genèric per al sòl rústic d’1 m3/m2, cosa que va permetre que s’instal·lessin edificacions residencials i turístiques en terrenys no urbanitzables. Tot i que la llei de 1975 ho va suprimir, en molts municipis es va continuar de facto permetent que es construís si es complien certes exigències o simplement perquè els ajuntaments no tenien aprovats plans urbanístics. El promotor de les urbanitzacions o els habitatges garantia als compradors que tot estava en ordre i que tindrien els subministraments. En el tardofranquisme, comprar una parcel·la fora de la ciutat, per a l’esbargiment o com a segona residència, era tendència entre la gent de possibles i també entre la classe obrera que va arribar a la ciutat a treballar amb l’èxode rural i que, amb els seus estalvis, es podia permetre tenir un hort o construir una petita casa on sentir-se com al poble.

A l’estar transferides les competències urbanístiques a comunitats i ajuntaments, no hi ha un còmput nacional, si bé algunes comunitats sí que han fet aproximacions. A Andalusia, per exemple, els càlculs de la Junta parlen de 500.000 edificacions en sòl no urbanitzable, i al voltant de 300.000 són irregulars, principalment a Màlaga, Granada i Almeria. Aquesta xifra prové d’una normativa per legalitzar les construccions que complissin certs requisits i poder rebre així serveis en condicions mínimes de seguretat i salubritat.

Notícies relacionades

Així està la situació de les línies de Rodalies Renfe a Catalunya: l’R3 reobre dies abans de les obres als túnels del Garraf

Les obres als túnels del Garraf duraran almenys tres mesos

Una altra comunitat que més ha patit aquesta pràctica i on els seus governs han mirat de revertir la situació ha sigut el País Valencià, amb 193.919 habitatges il·legals construïts en sòl no urbanitzable malgrat que el 2014 el Govern va aprovar una llei que va introduir mecanismes per legalitzar habitatges mitjançant la "minimització de l’impacte territorial". Del total d’immobles, el 27% és en sòl no urbanitzable protegit, cosa que en fa encara més difícil la regularització.

A Madrid hi ha més de 10.500 construccions il·legals en prop de 184 urbanitzacions d’origen il·legal.