Espanya no té un gran fons local

En el mapa europeu, aquests gegants no hi surten per casualitat. Són el producte d’institucions dissenyades per perdurar: empreses nascudes a l’empara de la reconstrucció després de la Segona Guerra Mundial, que pretenen conformar una xarxa d’habitatge social i assequible amb finançament estable i un marc que entén el lloguer com una infraestructura de l’Estat del benestar. En canvi, Espanya va tirar per un altre camí apostant-ho tot a la propietat. La cèlebre frase del ministre franquista José Luis de Arrese, "no volem un país de proletaris, sinó de propietaris", recull bona part de la política d’habitatge de l’últim segle, més centrada en subsidis i ajudes a la tinença.

El primer motiu –segons els experts– perquè no hi hagi un gran propietari és que el lloguer no és la fórmula més estesa. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, només el 20% de les famílies viu en aquest règim, mentre que més del 73% ho fan en una casa de propietat. "A Espanya no s’ha prioritzat mai el lloguer. No hi ha hagut mai una legislació que faci atractiu des del punt de vista de la inversió el negoci de l’arrendament i no s’ha prioritzat tampoc des de les polítiques públiques, sinó que s’ha posat el focus en les destinades a la venda. Només les grans ciutats, per raons de necessitat econòmica, tenen un percentatge de lloguer superior al 30%, com Madrid i Barcelona, si bé en altres ciutats europees aquest percentatge és del 60% o el 70%", assenyala Joan Clos, exalcalde de Barcelona, exministre d’Indústria i expresident de la patronal de promotors immobiliaris.

Falta múscul financer

Notícies relacionades

L’habitatge i Palestina irrompen en les manifestacions del 8M

La falta d’habitatge empeny parelles a compartir pis amb més inquilins

A diferència d’altres Estats del Vell Continent, a Espanya no hi ha historial tampoc de societats en part públiques i en part privades que promoguin el lloguer assequible. Fins ara no hi ha hagut tampoc un gran actor o diversos actors amb prou múscul financer per anar acumulant una gran cartera de pisos.

Principalment perquè no és un país amb excedents d’estalvi. L’única gran entitat que va disposar de prou força per construir una cartera d’habitatge social de lloguer va ser la Fundació La Caixa, que durant els últims anys se n’ha desprès per l’alt cost reputacional que comporta l’operativitat. No hi ajuda tampoc l’atomització del mercat espanyol de l’habitatge. És a dir, no hi ha gaires edificis d’un únic propietari.