Vivint sobre un gran jaciment arqueològic: «És casa meva, ¿quina culpa tinc que hagi sortit un poblat iber?»

Quan Sebastià Llavanera es va establir a Pontós, el Mas Castellar, que llueix unes voltes catalanes espectaculars, ja estava construït. Es creu que el van aixecar entre els anys 1917 i 1918, tot i que hi ha un cobert que és molt més antic. L’avi era pagès i «encara llaurava amb animals», remarca el seu net. Mentre treballava la terra, «anaven apareixent peces de ceràmica que ell guardava; no sabia bé què recollia, però veia que era una cosa antiga i important». Amb la substitució de l’animal pel tractor i la possibilitat d’aprofundir una mica més a la terra –tampoc massa–, va emergir cada vegada més material ceràmic. «Tots, l’avi, el pare, la mare i jo mateix anàvem a buscar ceràmica després de llaurar», rememora Narcís Llavanera, que llavors era petit. Aviat van descobrir que «no era després de llaurar quan trobava aquell material, sinó que havia de ploure bé, com en aquestes últimes setmanes, perquè la ceràmica es netegés i es veiés molt millor».

Per entendre bé què tenien entre mans —gran quantitat de ceràmica grega de figures vermelles sobre fons negre— van visitar les ruïnes d’Empúries. Al principi no van dir res, però un veí d’Ermedàs, Miquel Marisch, que coneixia el doctor Miquel Oliva, del Centre d’Investigacions Arqueològiques de la Diputació de Girona, i, per mitjà de mossèn Marquès, canonge del bisbat de Girona, van visitar la masia i van determinar la importància d’aquelles troballes. Així, el descobriment es va fer públic, però, diu Narcís, «no va passar res». La família continuava cultivant les terres. En cap moment, matisa el propietari, «a Oliva se li va acudir expropiar o quedar-se amb el terreny». De fet, Narcís Llavanera admet que mai ha rebut cap proposta de compra ni de l’Estat ni de la Generalitat. «Jo mai vendré», puntualitza. Només en una ocasió es va obrir la possibilitat amb una universitat americana, però els va plantejar una xifra dissuasiva tan alta que van desistir. Ell defuig la idea d’una expropiació, com ha sentit: «Això és casa meva i fa ràbia, ¿quina culpa tinc jo que hagi sortit un poblat iber?».

Entusiasme i aprenentatge

L’any 1967, Miquel Oliva va portar el catedràtic d’arqueologia Joan Maluquer al Mas Castellar. Venien amb una màquina excavadora: «L’objectiu era trobar la muralla, però va treballar cinc minuts perquè, amb només rascar una mica, van aparèixer les pedres». No era exactament la muralla, sinó les cases que s’hi havien edificat a sobre. Allò els va donar pistes que el subsòl amagava «un poblat important». En aquell temps, Narcís Llavanera tenia 17 anys i ho recorda amb gran emoció. «Sovint dic que excavar és com una droga, perquè vas rascant i vas trobant coses i cada vegada t’entusiasmes més», assegura.

La troballa del poblat iber va empènyer Narcís Llavanera a estudiar història i arqueologia a la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED). «Ja m’agradava la història, però va ser dur perquè l’UNED exigia molt. Jo volia aprendre més», diu. Aquell va ser el primer pas per participar en excavacions a Empúries i a la Ciutadella de Roses, on va coincidir amb Aurora Martín. També va excavar al Mas Castellar, a casa seva. Ho feia, però, com a voluntari i, quan va posar de manifest el greuge que mentre la resta de l’equip cobrava per fer-ho ell no, li van respondre que «no tenia dret». Va deixar, doncs, d’excavar. «Em va saber greu», confessa Llavanera al mirar enrere. Ell, no obstant, va continuar, en paral·lel, amb el treball de pagès, un món sobre el qual desmenteix falses creences. «Molts pensen que els pagesos som molt rics i és al contrari: al pagès li costa sobreviure perquè sempre estem pendents del temps, mai tenim res segur, pot anar bé o malament, i el menjar cal fer-lo igual».

Quan Enriqueta Pons va assumir la direcció de les excavacions del jaciment, el 1990, la família Llavanera va firmar un conveni de cessió d’ús per 40 anys d’una hectàrea, la que els arqueòlegs han excavat tot aquest temps. El jaciment, no obstant, és molt més gran i podria estendre’s fins a quatre hectàrees. Es pot dir que els arqueòlegs han reconegut que només han excavat entre un 10% i un 15% del total. Llavanera té certesa que sota la masia hi ha un munt de sitges i, als camps que l’envolten, restes de construccions.

Ampliació del conveni

La contraprestació per firmar aquell conveni era que al Mas Castellar s’exhibís una exposició sobre el poblat iber. «Al principi, la mateixa Aurora Martín deia que era un poblat petit i ara ja reconeix que és dels més importants», rememora Llavanera, que lamenta que en l’exposició, d’entrada, «van utilitzar el material més dolent que tenien». El propietari encara recorda com, en temps de Miquel Oliva, ell mateix preservava a casa el material que anava sortint de les excavacions. «Quan van entrar els altres equips, ho van treure tot, jo no podia tenir res», explica. El que sí conserva, després de ser estudiades i classificades, són unes dracmes d’Empúries, monedes encunyades a Roses trobades en superfície. «Com que no les volia donar, Aurora Martín em va dir que mereixia ser a la presó», lamenta.

Sobre el conveni d’ús, encara vigent, hi ha la voluntat, per part de l’ajuntament, d’ampliar-lo fins als 50 anys, que és el llindar que els permetria accedir a ajuts del 2% cultural que el Govern ofereix. Narcís Llavanera admet que ho està estudiant, però que, a més de consultar-ho amb les seves filles i el seu gendre, que l’ajuda en el dia a dia al camp i amb les vaques, vol posar condicions. La primera és que s’organitzi a la masia una exposició de material autèntic descobert al jaciment, punt que ja tenien pactat i aprovat, però que no es va acabar materialitzant perquè ell es va fer enrere. Ho va fer, diu, quan li van comunicar des de la Diputació de Girona que caldria portar a terme unes obres a la casa, perforant parets i creant noves sortides.

Notícies relacionades

Talent, IA i emprenedoria: el triple compromís de CaixaBank al MWC

Més borrasques i pluges intenses pel canvi climàtic

La segona demanda que té és rebre entre un 1% o un 2% del pressupost que destinin. «Jo sempre he perdut diners amb tot això quan el que s’ha trobat té un valor incalculable. Doncs que es compensi d’alguna manera. Treballar per amor a l’art està molt bé, però arriba un moment en què dius prou», comenta. Recorda que ell «ha perdut un tros de camp» del qual, a més, en paga la contribució íntegra. «Està bé contribuir amb la cultura, però també que ajudin a fer-ho o, almenys, que no et vagin en contra», admet. Sense anar més lluny, recorda que fa tres anys va pagar 500 euros per escampar la terra de les excavacions. També encara espera, com li havien garantit, que «m’arreglin el camí, cosa que mai ha passat». De fet, la via que accedeix a la masia no està asfaltada i els dies de pluja s’enfanga i es fa malbé.

Tenir el jaciment a pocs metres de la casa on viu li ha despertat Narcís Llavanera l’ interès per conèixer en profunditat com funcionaven aquelles societats i entendre que vivien més o menys com viu ell ara, tot i que amb menys comoditats. «De petit, per poder menjar pa, havíem de dedicar un camp que donés blat per tenir farina per a tot l’any. Si tenies el blat, ja et veies ric», rememora. A la masia hi havia forn. Al poblat, explica, també «hi havia forns de pa, tallers metal·lúrgics de ferro, de bronze. Les cases eren petites, a part d’algunes senyorials, d’uns 30 o 40 metres quadrats». A les cases petites vivia «la gent senzilla del poble i ho feien més fora que dins». Afegeix que «a cada casa hi havia una llar, un foc i una sitja que era el rebost d’aquella època». Narcís Llavanera recorda que Pontós és conegut com «el graner de l’Empordà». Se’ls imagina, com ell, aconseguint el blat i l’ordi i com aquell cereal es guardaria a les sitges per després portar-lo a Empúries i, des d’allà, distribuir-lo per mil racons del món mediterrani.