"Em feia tanta vergonya que ho explicava baixet"
Pares i fills adults expliquen desacords i dificultats quan han de viure plegats en una edat tardana. "La situació de vegades pot ser incòmoda –diu una mare– perquè perden la intimitat i poden sorgir enganxades". "Sentir que tornes enrere també et genera tensió", afegeix el seu fill.
Iván Segura té 26 anys i, després de deixar la casa familiar als 18 per anar-se’n a estudiar esports de muntanya al Pallars, va haver de tornar a viure amb la família. Havia estat cinc anys al Pirineu i 18 mesos més viatjant per Mèxic quan va decidir que, en realitat, el que volia era dedicar-se al teatre. Sense gairebé estalvis, va tornar a Barcelona, on trobar un sostre estava molt més enllà del seu abast. De fet, quan va tornar, tenia dos problemes grossos més al davant: dir a la família que deixava els esports i tirava per l’art ("la mare gairebé va tenir un sobrecor quan l’hi vaig explicar, tot i que després ho va entendre") i instal·lar-se de nou a casa dels pares mentre mirava d’encarrilar el gir de guió.
"Crec que el que vaig sentir bàsicament va ser vergonya. Em deia: ‘Ostres, visc amb la mare’. Fins i tot ho explicava baixet. Sentia que era un pas enrere, que ser independent cada vegada em quedava més lluny, que anava donant voltes d’un costat a l’altre". Els comptes, però, tossuts, no sortien. A més de les despeses personals, pagava una escola de teatre i els ingressos que guanyava en llocs de treball alimentaris esporàdics –com organitzar esdeveniments d’escape rooms i dinàmiques de team building per a empreses– no li donaven per a més.
"Sentia que havia començat a créixer com a persona i tenia la meva independència. I al parar-se això en sec i tornar a casa de la mare tornen dinàmiques que precisament havies volgut deixar enrere per tenir certes llibertats. D’alguna manera, és lògic, no pots tenir la casa com vols, no pots estar amb qui vols. Arribes i parles amb la mare de la família, dels oncles... I, en el meu cas, tampoc tens l’espai propi que necessites per tenir les teves coses, per pensar o per crear alguna cosa".
Enrique Fernández, de 39 anys, també forma part d’això que sociòlegs i cronistes de tendències en diuen generació bumerang: fills adults que s’emancipen i després tornen a la casa dels pares, en un vaivé sovint crònic i marcat per la precarietat laboral i l’asfíxia de l’habitatge. L’Enrique, en aquests moments, no viu amb la mare, però sap bé què és tornar a la casa familiar "per necessitat".
Tensió en la convivència
Notícies relacionades"El pitjor és no tenir intimitat ni el teu propi espai i haver-te d’atenir a uns horaris. Et pregunten a quina hora arribes a casa, si vens a sopar o on ets. Aquestes coses, després dels 30, incomoden una mica. El tracte et fa pensar una mica quan eres més nen o adolescent; no et controlen, però sí que sents que has de donar explicacions contínuament". A més, l’Enrique admet que la relació es va tensant. "El fet de sentir que tornes enrere també et genera tensió", diu.
No cal dir que aquests retrobaments tampoc són fàcils per als pares. La mare de l’Enrique, Montse Ribalta, de 69 anys, no ha tingut problemes a ajudar-lo quan ho ha necessitat, però admet que la situació de vegades pot ser una mica "incòmoda". "Sobretot per a ell, perquè perd la intimitat i poden sorgir enganxades". La Montse diu que estableixen certes normes bàsiques: ell contribueix "una mica" amb les despeses de la casa i ha de seguir regles de mínims. I afegeix una variable: en el seu record, encara és el seu "nen".
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
