Beatriz Prieto-Simón, investigadora de l'ICIQ: "Com a científiques, és important que compartim la passió per allò que fem"

Amb més de 20 anys de trajectòria científica, Beatriz Prieto-Simón lidera un grup de recerca a l’Institut Català d’Investigació Química (ICIQ) que busca desenvolupar una plataforma de biosensors que contribueixi al diagnòstic precoç i assequible de malalties.

Dirigeix a l’ICIQ un projecte per contribuir al diagnòstic precoç de malalties. Quins són els punts clau?

L’augment d’infeccions resistents als antibiòtics és un greu problema de salut pública. La nostra recerca busca eines per a la detecció ràpida d’infeccions i l’orientació del seu tractament. A NanoCarbaOne desenvolupem un sensor que confirmarà la resistència als antibiòtics en infeccions multiresistents, sense necessitat de cultiu, accelerant el diagnòstic i indicant la millor opció terapèutica. Sense2Theraphy combina sensors per a la detecció d’infeccions causades per biofilms amb mètodes no invasius que ajudin a ajustar el tractament. En conjunt, els nostres sensors busquen millorar el pronòstic dels pacients amb infeccions resistents i promoure un ús adequat dels antibiòtics.

Quin impacte real podria tenir sobre els pacients?

Un diagnòstic precoç i un tractament personalitzat poden millorar significativament el pronòstic del pacient. Per exemple, avaluant la seva resposta immunitària en les fases inicials per actuar abans que el patogen es repliqui. També ajudaria a frenar la propagació d’infeccions. Però per tenir un impacte real cal assegurar que aquestes eines siguin accessibles, sostenibles i aplicables en qualsevol entorn.

Com a líder de grup, quin és el seu paper tant a nivell estratègic com en el dia a dia?

A nivell estratègic, defineixo la línia de recerca en funció de les nostres capacitats i interessos científics, de l’impacte esperat i del retorn a la societat. En el dia a dia, la meva tasca és buscar finançament, discutir idees i resultats amb el meu equip, que, per cert, és molt bo. També hi ha molta gestió menys 'romàntica' però vital perquè la ciència funcioni.

Ha hagut de superar més obstacles que un científic home per arribar on és?

Personalment, el meu entorn proper sempre m’ha donat suport i per això no he sentit aquests obstacles. Però he vist molts casos en què dones com jo han hagut d’abandonar el seu somni per responsabilitats que de vegades se’ns imposen. A més, tenim motius suficients per sentir-nos indignades quan no estem mínimament representades en posicions de lideratge, comitès d’avaluació o llistes de candidats seleccionats.

Per tant, el sostre de vidre per a les dones continua existint en el sector químic?

En les carreres científiques, el sostre de vidre existeix i s’alimenta del gran compromís que requereixen i de la dificultat per conciliar. I encara hi ha una resistència social a assignar càrrecs de responsabilitat a les dones. Això ens porta a una autoexigència extrema; busquem una perfecció que de vegades només genera frustració.

Quina importància té el compromís de les institucions científiques amb la igualtat d’oportunitats, com passa a l’ICIQ?

És vital. Seria fantàstic que el compromís vingués de la societat en general i dels governs, però si el teu entorn proper t’ho posa fàcil, això ja ajuda moltíssim. A més de facilitar la conciliació familiar, l’ICIQ ofereix programes com IVORI, amb beques per a noies de Llatinoamèrica amb expedients brillants. Són dones amb una motivació excepcional que, amb un petit impuls, es convertiran en científiques de referència.

Ha desenvolupat la seva carrera en diversos països, fins i tot a Austràlia o al Japó. Ha vist algun cas de pràctiques d’igualtat que es puguin aplicar aquí?

A Austràlia són conscients que la igualtat promou la innovació i l’excel·lència i, per això, han elaborat polítiques d’igualtat de gènere per eliminar barreres sistèmiques que limiten l’atracció, la retenció i el progrés de les dones científiques. Tot i això, no s’ha aconseguit l’equitat esperada en els llocs de lideratge. Ara busquen implementar petites pràctiques, com incloure un mínim de dones en les llistes de candidats finalistes, veient que això ajuda a augmentar la representació femenina en aquests càrrecs.

Un dels aspectes que sovint s’assenyalen per explicar la manca de vocacions científiques entre les estudiants és la falta de referents. Vostè, que ara és un referent, com les animaria a apropar-se a una carrera STEM?

És important que compartim què ens ha portat a aquesta professió, la passió que sentim pel que fem. En el meu cas, mai vaig planificar una meta final; simplement vaig gaudir del camí i de cada petit assoliment. També hem de deixar d’autoimposar-nos barreres i treballar juntes per demostrar que la diversitat és un gran valor per avançar en ciència.

En el seu cas, en quin moment va saber que volia ser científica?

Crec que des de petita, fins i tot abans de saber què vol dir ser científica. Sempre he tingut curiositat per aprendre i aplicar allò après per solucionar problemes de la nostra societat. La meva família i els meus amics em van donar la confiança per saber que aquest era el meu lloc.

Notícies relacionades

De les cases de Lego als edificis reals: una vocació que creix amb les persones

El talent femení que transforma la ciència i la tecnologia des del Bages

Quins reptes pendents li queden per assolir?

Molts. La ciència, com el món, és una capsa de sorpreses: cada petita peça que analitzem ens obre nous camins per explorar.