Calma i llibertat

¿Hi ha una gihad catalana? Sens dubte espanta que Barcelona encapçali el rànquing de detinguts per aquest motiu. I que els experts ja comencin a parlar de radicals de segona generació, és a dir, nascuts aquí, amb molts més avantatges que els nouvinguts per integrar-se, però que no ho poden o no ho volen fer.

Les dades són sempre dades, però convé interpretar-les amb cura. Fugint de simplificacions tan temptadores com aterridores. No ens passem d’apocalíptics ni de bonistes.

Notícies relacionades

Perruqueres ambulants

Carlota Elias, criminòloga: "A moltes dones els atrauen els homes conflictius pel desig de canviar-los"

Tot i que de vegades hagin rodat caps només per dir-ho, és un fet que certes polítiques molt autòctones d’afavorir la immigració magribina o subsahariana per sobre de la llatinoamericana (per allò de no voler «omplir-se d’hispanoparlants»…) han facilitat que Barcelona sigui un hub de la gihad. Després hi ha la geografia, és clar. La proximitat amb el Marroc i amb la frontera francesa. Els autors de l’atemptat de la Rambla el 2017 somiaven surfejar una onada assassina d’Alcanar fins a París…

Tampoc hi ha ajudat gaire la perversa juxtaposició de guetos socials i polítics. Acusar qualsevol immigrant de ser un delinqüent és tan perillós com no voler veure’n un quan el tens davant dels nassos. No oblidem casos com el de Hanan Serroukh, la jove catalana filla de pares marroquins ‘normals’ que quan el pare va morir i la mare es va tornar a casar amb un salafista, va passar d’anar a l’escola amb texans a escapar-se de casa perquè no li posessin el vel ni la fessin casar a la força. Hanan era i és un dels nostres. Per néixer aquí i per compartir els nostres valors. El sistema la va fallar miserablement. Els drets que d’altres dones donem per descomptats, ella els va conquerir pagant-ne un preu dur.