Saltar al buit i perdre quatre amics

Diu el paracaigudista Armando del Rey que quan va acabar de veure per primera vegada la pel·lícula La fiera, basada en la història real del grup d’amics amb qui feia salt base, els seus millors amics, no sabia gaire bé ni on era ni què havia passat. "Era com si t’estigués passant l’efecte de l’anestèsia i no sabessis què ha passat: ¿què m’han fet?; ¿m’han cosit una cella?; ¿m’han extirpat un ronyó? Va ser un cúmul de sensacions molt intenses i després el pensament de dir: “Hòstia, nano, quantes etapes he sigut capaç de passar i superar”".

Armando del Rey fa 56 anys aquest 2026. Regenta amb el seu germà el millor tablao flamenc del món, l’únic restaurant amb espectacle amb estrella Michelin (el madrileny Corral de la Morería), va ser campió del món de salts de BMX el 1996 i ha surfejat per platges de mig món, però el que el defineix, el seu ADN, és saltar amb un paracaigudes des d’on sigui. Ho ha fet més de 3.000 vegades. La mateixa passió que els seus germans de tribu Manolo Chana, Alvaró Bultó, el xef televisiu Darío Barrio i l’alpinista Carlos Suárez, amb els quals va recórrer mig món buscant fites impossibles i superant qualsevol límit. Tots ells van morir volant amb un wingsuit, un vestit d’ales que els permetia planar fins a 250 quilòmetres per hora.

Relat impactant

"Quan vaig conèixer la història em va impactar moltíssim. Alejandro Hernández [guionista] i jo vèiem clar que tenia una pel·lícula. Estàvem a un mes de rodar Valle de sombras i per tema de visats ens en vam haver d’anar al Pirineu. Just quan érem a Candanchú, Fernando Bovaira [productor] em va trucar i li vaig dir que sí. I bona part de la pel·lícula l’hem rodada allà", explica Salvador Calvo, el director de La fiera, que s’estrena aquest divendres als cines i que està protagonitzada per Carlos Cuevas, Miguel Bernardeau i un Miguel Ángel Silvestre, que clava el paper de Barrio, "sempre valent, una persona que no s’arronsa mai".

"Em sembla que han fet una feina increïble: el treball del guió, la direcció de les escenes, com s’ha fet, el nivell dels actors. Segurament aquesta història l’agafa algú altre i la destrossa", diu l’Armando, que creu que la pel·lícula arriba com un "regal" per a tots els que van viure aquella història i un merescut homenatge als seus amics que es van morir.

Fals documental

Utilitzant el recurs del fals documental, Calvo teixeix una història cruament fidel als fets reals, en què la mala sort es va endur quatre vides, "una maledicció" als ulls de l’únic supervivent perquè la dada desafia qualsevol estadística coneguda. A través de la mirada del personatge que representa la Miriam, la parella de Carlos Suárez, el director presenta el grup: "Vas entenent-los i sabent de què va tot això", que no és altra cosa que "la llibertat personal que té cada un per fer el que vulgui amb la seva vida", apunta el director, que sempre pretén amb les seves pel·lícules "plantejar més preguntes que no pas respostes".

"Tot sovint als amants dels esports de risc se’ls veu com si fossin bojos, egoistes, però jo dic: “Espera’t, que t’ensenyaré com viuen i potser ho entendràs”", afegeix Calvo. "Molta gent es penedeix de viure la vida com volen que la visquin els altres i no pas com volen viure-la ells mateixos. Ells, en canvi, van viure la vida que van voler. Ho deia el Darío [Barrio] en alguns dels seus vídeos: “La meva vida serà més curta, però l’he viscuda tan intensament que equival a tres vides”", diu el director del film, que va guanyar el premi Goya el 2021 al millor director pel seu segon llargmetratge, Adú.

En els preparatius del rodatge es va produir una tragèdia que gairebé va fer cancel·lar la pel·lícula. Carlos Suárez, que estava entusiasmat de poder honorar la memòria dels seus amics morts, va morir després de saltar des d’un globus aerostàtic i no obrir-se-li cap dels dos paracaigudes. Un cop molt fort per a tot l’equip, però moltíssim més per a familiars i amics de l’alpinista. "Estic gairebé convençut que va tenir una pèrdua de coneixement", indica l’Armando sobre el seu amic. Aquesta mort tan tràgica va posar en suspens el rodatge durant unes setmanes.

"Teníem molt clar que si la Miriam no volia que seguíssim no ho faríem. Ho va rumiar força, i finalment ens va dir que sí: es va convertir en un homenatge. Tots vam connectar molt més amb la història", assenyala el director, que considera que el film no és, però, tràgic, sinó vitalista, perquè reflecteix les ganes de viure: "La vida és el contrapès a la mort: quan la tens a prop li dones més valor".

L’Armando, que ja ha vist la pel·lícula tres vegades, assegura que sap si agradarà o no. "És un esport tan controvertit i genera tant rebuig que no ho sé pas. Només l’entenen els de l’entorn o la gent del nostre mateix perfil", afirma el paracaigudista.

Instint des de les entranyes

Notícies relacionades

El secretari d’Estat de Transports s’instal·la a Barcelona fins que Rodalies recuperi la normalitat

Ja no són colles

La gran pregunta que ben sovint li fan és què els movia a saltar, com és que hi estaven tan enganxats (en un any podien sumar ben bé més de 250 salts). La resposta sempre neix de les entranyes, del cor. "És que és una activitat que, com a sensació, és el més desbordant que pot experimentar el cos. Volar amb un vestit de niló a 250 quilòmetres per hora és una bestiesa si ho penses bé: és irreal", diu l’Armando.

¿Es perden les ganes de saltar després de tantes desgràcies? "Jo sempre en tinc ganes. És que és el que soc, tot i que sí que és veritat que em sembla que ja s’ha complert un cicle. Però a mi el que m’agradaria és deixar de saltar sabent que deixo de saltar. L’últim o el penúltim salt amb tots els meus amics que tinc ara que salten, amb els especialistes que hi ha hagut a la pel·lícula, que són increïbles: Dani Román, Danilo, Daniel Hernán, Alberto Molano, Ernesto Gainza... Saltar fent una formació i acomiadar-nos: això seria l’hòstia, per exemple. I llavors aquí el cervell potser diu que prou, ¿no? O potser aterro i dic: “Hòstia, això no ho deixo ni de conya”".