Francisco Esteban Bara: "Hi ha professors universitaris que fa 19 anys que repeteixen la mateixa classe"

¿Com qualifica la formació universitària: dolenta, mediocre, bona, excel·lent?

Seria un error generalitzar, segurament hauríem d’anar facultat per facultat, o fins i tot grau per grau. En tot cas, les competències, que van arribar amb el pla Bolonya passaran i apareixeran altres propostes més innovadores, si pot ser. La qüestió és on queda la transmissió de coneixements, de veritats, belleses i bondats que em sembla que és el que correspon a la universitat. Si del que es tracta és d’adaptar-se a la realitat professional, potser els universitaris surten preparats, tot i que l’última paraula la tenen els ocupadors. Si del que es tracta és d’adquirir una millor versió d’un mateix per orientar-se en aquest món amb l’objectiu de convertir-lo en alguna cosa millor del que és, la situació és preocupant.

¿Per què?

Demanem als acabats de graduar què s’emporten de la universitat, què els ha marcat les vides per a millor, quins llibres els han commogut, quines converses de campus els han fet veure el món d’una altra manera, quins consells s’emporten dels tutors i quines classes no oblidaran mai. Vegem què responen. Alguna cosa em diu que un bon nombre d’estudiants tenen unes ganes terribles de sortir de la universitat com més aviat millor, a correcuita, quan hauria de ser un lloc del qual no es vol sortir mai.

Un professor de màster de Periodisme va demanar a classe quantes directores de cine espanyoles o estrangeres coneixien. No va saber ningú dir cap nom.

Per a ells, la universitat ha hagut de ser un lloc de pas que un hi entra com n’ha sortit. Però no m’estranya gens. Fa un temps, fèiem un debat i un estudiant va explicar que la societat actual era Sodoma i Gomera. Hi havia uns 60 estudiants i no n’hi va haver cap que arrufés les celles. Jo acostumo a començar les classes el primer dia preguntant-los el nom d’un premi Nobel. No me’n sap dir ningú ni un, ni tan sols Obama. Després demano on va néixer Bustamante, i tots a l’uníson em responen San Vicente de la Barquera. Estem així. Són altres temps, és cert, però hem de reflexionar sobre què guanyem i sobre què perdem.

¿De qui és la responsabilitat? ¿Dels estudiants, dels professors, del sistema?

De tots una mica. Entre tots hem anat cultivant aquesta realitat. Els estudiants arriben amb una expectativa de tenir un títol i no gaire més, i en la facultat es fomenta això. Només cal veure el màrqueting universitari dels últims anys. Els lemes de les grans universitats continuen dient "veritat, llum, saviesa i comunitat». Però ara es diu que en aquesta facultat entres al món laboral de seguida o que tots els graduats surten amb feina i bons sous.

L’ocupabilitat és un valor. És el que et permet trobar feina després d’haver cursat els estudis. Tots estudiem per treballar i guanyar-nos la vida.

L’ocupabilitat no té res de dolent. El que és dolent és quan només es parla d’això. Les universitats treuen pit quan tots els seus graduats entren al món laboral tot just posar un peu al carrer o quan diuen que tenen un grau muntat per a cada ocupació. Sembla que es venen carreres com es podrien vendre espardenyes o telèfons mòbils. La universitat no serveix només per trobar feina. Sobretot serveix per aprendre a veure el món d’una altra manera i per sentir la responsabilitat de posar-lo cap per avall, per convertir-lo en una mica més humà i humanitzador. No podem quedar-nos només amb l’ocupabilitat.

¿Per què considera vostè que s’ha perdut el respecte pel saber universitari?

Es respecta el que s’aprecia, i em sembla que en la realitat actual, la dels likes, les notícies falses, els influencers, el que és efímer, els opinòlegs, el que és pràctic, el rendible, que és el ràpid, el que és fàcil i el que és morbós, aquest saber no té espai. Qui es posa a pensar pel simple fet de pensar, per voler buscar alguna cosa més veritable, bella i bona que no pas l’actual, pot ser apartat a l’ostracisme, o ser titllat d’estrafolari o empipador, o fins i tot sortir-ne escaldat.

¿Com diria que es combat això sent professor?

Amb paraules i amb gestos. Quan s’expliquen coses interessants i a qui ho fa se li encenen els ulls... Quan es posa un toc d’humor elegant a les classes, un pot fer que dues hores de classe semblin 15 minuts. Això és que ha passat una cosa universitària. També pot passar el contrari, que cinc minuts semblin dues hores.

¿Quants professors imparteixen així les classes?

Hi ha exemples de tot. Hi ha docents que fa 20 anys que fan classe i, en realitat, és un any perquè fa 19 anys que repeteixen el que ensenyaven el primer any. Però també n’hi ha d’altres que s’hi deixen la pell i llegeixen cada dia. Em sembla que costa entendre el professor que no llegeix dues hores al dia.

Notícies relacionades

Interior no multarà per un període «raonable» conductors que no portin la balisa V-16

Arrenca una marató per sumar 10.000 donacions de sang en 10 dies

¿Quines solucions proposa?

Crec que la universitat, no tant un campus o una facultat, és un esperit, una ànima, una manera de ser en aquest món. Crec que existeix el fet universitari i que la universitat és la casa que l’alberga. Pot passar que la universitat dels pròxims anys decideixi atendre més i més bé el que és universitari. I pot passar que no i que l’universitari trobi alberg en llars privades, ateneus, seminaris de lectura, biblioteques o fundacions. Pot passar que arribi el dia en què a la universitat no s’ofereixi res més que formació tècnica, especialitzada i professional i que s’assembli a una autoescola que certifica que un ha après a circular per a determinades i concretes professions. Però siguem optimistes i esperem, per al bé de l’esperit universitari i el bé de tothom, que passi el primer cas.