Mireia Miralpeix, directora d’infantil de l’Escola Vedruna Palafrugell: "Els nens agraeixen els límits, no poden carregar el pes de decidir segons què"

¿S’ha trencat el consens que el bolquer ha de ser una qüestió resolta abans d’arribar a l’escola?

La del bolquer és una qüestió que surt moltíssim en les jornades de portes obertes. Estem en un moment en què la informació ens arriba per tots costats: per xarxes, llibres, famílies que jutgen... I tota aquesta barreja provoca pors. Observem una por de no estar fent el que toca. Des de l’escola intentem treure-hi importància. No ho vivim com una cosa preocupant. El fet que un nen comenci l’escola en un punt maduratiu diferent d’un altre no és un problema per si mateix, però ens dona informació.

¿Quin tipus d’informació?

Quan un nen sense cap tipus de necessitat especial entra a l’escola encara amb el bolquer posat veiem el tipus d’acompanyament a l’autonomia que té aquest nen. I això ens dona pistes. Tenim reunions programades de manera estratègica per anar acompanyant aquestes famílies. El que veiem clar és que si una família s’està informant tant sobre com criar el seu fill és que ho vol fer bé.

Dins aquesta falta de límits trobem dos tipus de famílies: les que ho fan de manera conscient, que creuen que el nen és el que decideix quan es vesteix i quan menja... i les que no posen límits perquè estan desbordades. ¿Com ho treballen?

Hem passat d’una societat molt autoritària, que deixava molt poc espai a l’emoció, a l’altre extrem, a obrir-se completament al deixar escollir. I aquest camí ens ha portat coses bones, perquè deixar espai a l’emoció és important, però hi ha també una part negativa, que és posar en les criatures una responsabilitat per a la qual no estan preparades. I hi ha gent que ho fa d’una manera més conscient i voluntària, i persones que ho fan per la situació de precarietat en què viuen. Intentem acompanyar-ho molt des del suport i la guia, mai des del judici. Intentes sostenir aquestes famílies. Donar-los eines. I els arguments que donem a les famílies són molt ferms i ens serveixen també per a les que no posen límits de forma voluntària.

¿Què fan quan un nen els diu que no vol fer una activitat perquè no li ve de gust, i sent que pot fer-ho, ja que a casa seva ell decideix?

El més important és acompanyar-lo de manera argumentada i ferma. Els nens tenen una capacitat brutal d’adaptar-se a diferents situacions. I, a més, ho agraeixen. A aquests nens a qui se’ls posa aquesta responsabilitat de decidir quan es treuen el bolquer, quan volen fer alguna cosa i quan no, quan tu els poses uns límits i unes normes clares, també els dones seguretat i els treus un pes de sobre. Ho agraeixen, i les famílies, també.

¿Les famílies també?

Sí. Nosaltres ho hem viscut així. Però fem un acompanyament de reunions trimestrals conjuntament que anomenem píndoles pedagògiques, en què expliquem per què fem així les coses a l’escola i com acompanyar des de casa, i veiem que els dona seguretat. De vegades les famílies acaben no intervenint per no equivocar-se; de vegades la no intervenció és més fàcil perquè t’evita ser jutjada.

Hi ha una altra dualitat. A les mateixes portes obertes conviuen famílies preguntant pel xumet amb altres que demanen deures.

És una dualitat molt curiosa. L’argument és el mateix tant per qui ve preocupat per com acollirem el seu fill perquè encara el veu molt petit com per qui arriba demanant deures. Els diem que nosaltres establirem les bases de l’autonomia, de l’oralitat, de la gestió emocional, de la convivència... I que tot això serà la base sobre la qual després es podrà construir l’edifici dels aprenentatges. Quan ho transmets a les famílies amb seguretat, aquesta pressió es relaxa. La clau és parlar molt, fer moltes reunions.

Notícies relacionades

La falta de límits a casa tensiona la gestió de l’aula a infantil

Viatjar a destinacions exòtiques per fugir del Nadal guanya adeptes

Explicar-se bé...

¿Per què treballem així? Les famílies ens comenten que diem coses molt evidents, però algú havia de fer-ho. Algú havia de dir que he de parlar amb el meu fill perquè tingui vocabulari, que no pot ser que miri tot el dia la pantalla. Els nens i les nenes no volen adults perfectes, volen adults presents, que els acompanyin i que siguin coherents. El que no podem fer les escoles és sumar-nos a les inseguretats de la societat.