¿Som solidaris els espanyols?

Les entitats que es dediquen a la solidaritat saben que el desembre és temporada alta per a la captació de donacions i aquests dies serveixen per atraure nous socis i quadrar els pressupostos. De fet, aquest mes recapten de mitjana el 20% més que la resta de l’any. «El Nadal és un temps de reflexió i empatia i la gent s’anima més fàcilment a col·laborar. Les campanyes nadalenques solen funcionar bé», reconeix Nacho Esteve, vocal de la Coordinadora d’Organitzacions per al Desenvolupament, que agrupa les principals ONGs del país.

Més enllà del factor estacional, els professionals d’aquest sector descriuen amb optimisme, tot i que no exempt de cautela, el moment que viu avui l’altruisme al nostre país. Mai hi va haver tantes entitats recaptant diners per atendre tantes causes i tan variades –des de les relacionades amb temes mèdics que combaten la pobresa o la marginació; des d’on curen problemes socials en el nostre entorn a les que es preocupen per tragèdies humanes en regions llunyanes –, ni aquestes van comptar amb tants socis, ni les seves aportacions van ser tan elevades.

La solidaritat té bona salut a Espanya, com proven les xifres que gestionen les organitzacions i confirmen els seus gestors, però adverteixen que el ritme de creixement de les donacions és cada vegada menys intens i que, al contrari, en els últims temps han augmentat de volum els discursos insolidaris que qüestionen la feina que fan les ONGs i les finalitats que persegueixen, un clima de sospita que fa tot just tres anys no existia.

Donacions

En l’exercici fiscal del 2023 –l’últim amb resultats consolidats–, un total de 4,25 milions de contribuents van comunicar a l’Agència Tributària que havien fet donacions a entitats sense finalitats lucratives, per les quals es van desgravar 714 milions d’euros. Sis anys enrere, el 2019, la xifra d’espanyols que es van declarar donants no superava els 3,8 milions, que en aquell exercici es van desgravar 569 milions d’euros. En un informe publicat el mes d’octubre passat, l’Associació Espanyola de Fundraising (AEFr), que promou la filantropia al nostre país i monitoritza l’acompliment de les principals organitzacions benèfiques, es congratulava d’aquest augment constant i sonant de la solidaritat a Espanya, tot i que advertia que aquesta corba era cada vegada més plana i que les donacions amb prou feines havien crescut un 1,4% en l’últim exercici.

En el seu ‘Observatori del Fundraising’, l’AEFr fa un seguiment de les quotes que aporten els socis de les ONGs, que han passat dels 143,45 euros anuals que donaven de mitjana el 2018 als 154,58 que van donar el 2024. «La implicació dels espanyols en el sector de la solidaritat és bona, res a veure amb dècades passades, però encara no igualem els països anglosaxons o els nòrdics, on el nivell d’associacionisme és més gran», assenyala Fernando Morón, director de l’Associació Espanyola de Fundrising, a conte d’una de les particularitats que presenta l’altruisme en aquest país: «Els espanyols som molt emocionals i funcionem per impuls. Quan hi ha una catàstrofe humanitària, com una guerra, un terratrèmol o una inundació, tot i que sigui en un lloc llunyà, som els que més ens mobilitzem i de seguida fem grans donacions, com va passar després del terratrèmol d’Haití o en conflictes bèl·lics com el d’Ucraïna o Gaza. Però allò d’inscriure’ns com a socis d’una ONG i fer aportacions regularment, no ho portem tan bé, tot i que després som molt fidels i, quan ens apuntem a una organització, ens hi solem quedar molt temps», afegeix.

«La filantropia és pròpia de països desenvolupats. Espanya, per la seva història, s’hi va incorporar tard i no va ser fins a finals dels anys 80 i principis dels 90, arran de mobilitzacions com la del 0,7, quan la societat va començar a implicar-se en qüestions com l’ajuda al desenvolupament. Avui hi ha en la ciutadania una consciència més gran que hem d’ajudar i col·laborar», destaca Nacho Esteve, que fa dues dècades que treballa amb entitats sense ànim de lucre i extreu una conclusió «positiva» quan compara la foto de l’Espanya solidària de fa 20 anys i la d’ara.

Perfil del soci

Segons l’últim ‘Estudi de la Realitat del Soci i el Donant’ elaborat per l’AEFr, gairebé 4 de cada 10 ciutadans més grans de 18 anys (38% de la població) declaren haver fet alguna aportació econòmica a una entitat sense ànim de lucre l’últim any (fa una dècada, aquest percentatge amb prou feines arribava al 25% de la societat), i 6 de cada 10 asseguren haver col·laborat puntualment en alguna ocasió.

El perfil mitjà del soci actiu d’ONG al nostre país és el d’una dona (el 60% de les aportacions tenen origen femení), d’entre 55 i 60 anys, urbanita (més de la meitat viu en ciutats de més de 100.000 habitants), amb un nivell econòmic mitjà-alt. «Però això no retrata al complet la solidaritat que hi ha en la nostra societat», adverteix Mar Companys, vocal de la LAFEDE, organització que aglutina 135 entitats catalanes del camp de la cooperació, que afegeix: «En els últims anys, els joves han demostrat que pagar una quota d’una ONG no és l’única manera que hi ha d’expressar el compromís i han optat per participar en accions directes, com ajudar a la dana de València, participar en les manifestacions pro Palestina, o recolzar campanyes en línia. Això també és solidaritat».

El que ha canviat poc en els últims anys és la llista de causes que conciten més suports, que continua capitanejada per la lluita contra la fam i la pobresa, seguida per l’ajuda a la infància, l’atenció humanitària en catàstrofes o guerres, la defensa dels animals, les qüestions mèdiques i el recolzament a les persones vulnerables. Entre les motivacions per decidir-se a donar diners a una organització o col·laborar amb una campanya, els donants destaquen la creença que així ajuden a millorar el problema, que aquesta entitat els inspira confiança o que aquest gest els fa sentir millors ciutadans.

A part de bona salut, té un alt prestigi social al nostre país. A l’Eurobaròmetre del 2022 – l’últim que va preguntar per aquestes qüestions – els espanyols destacaven entre els europeus que recolzen amb més fervor que els seus governs s’impliquin en la lluita contra la pobresa al món. Un sondeig similar elaborat a nivell nacional pel CIS el 2024 reflectia que el 74% dels ciutadans del país estan a favor de destinar diners públics per millorar les condicions de vida dels països en desenvolupament.

Aquesta simpatia popular cap a la cooperació internacional contrasta amb l’escassa aportació que Espanya fa en aquesta matèria. Dels 32 països que formen part del Comitè d’Ajuda al Desenvolupament de l’OCDE, el nostre ocupa el lloc 22, amb una garrepa col·laboració del 0,25% del PIB, i molt lluny del 0,7% perseguit des de fa dècades.

Diferències geogràfiques

A nivell autonòmic, les quanties que es manegen no són millors, tot i que presenten notables diferències geogràfiques: davant els 29,62 euros per persona que Navarra dedica a cooperació internacional –la que més de tot Espanya–, Múrcia amb prou feines inverteix 0,68 euros. Catalunya, amb 11,77 euros per habitant està per sobre de la mitjana, però crida l’atenció el cas de Madrid, una de les comunitats més riques del país, però que només es gasta en ajuda al desenvolupament 0,68 euros. «No dona ni per pagar un cafè, però és la decisió política del govern autonòmic madrileny», assenyala Nacho Esteve.

«En matèria de solidaritat, els governs no estan a l’ altura del que demana la societat», es queixa Mar Companys, que s’agafa a la taula de salvació que, almenys, l’Executiu espanyol ha promès mantenir la seva aportació a la cooperació internacional, mentre França, Alemanya i el Regne Unit han anunciat retallades i els Estats Units han eliminat el seu programa USAid.

Notícies relacionades

El Gordo de Nadal ja no és tan gros

llles Canàries: un tresor natural i cultural que cuida el seu present i el seu futur

Les entitats benèfiques són conscients que no bufen vents a favor de la solidaritat en l’esfera internacional, tot i que la preocupació més gran del sector és el vol que estan agafant els discursos que en qüestionen el treball. «De moment són veus minoritàries que només fan soroll, però cal estar atents perquè no calin en la societat», avisa Jaime Gregori, director de l’àrea de captació de Creu Roja Espanyola.

Aquesta organització és destinatària sovint de menyspreus i retrets llançats a les xarxes socials – i promoguts per formacions i ‘influencers’ d’ultradreta – per la seva tasca assistencial amb les persones migrants, i a la dana de València va patir un ferotge assetjament alimentat per notícies falses. «Treballar així no és fàcil, però això reforça el nostre compromís d’atendre les persones per raons humanitàries i sota criteris d’imparcialitat», respon Gregori, que s’aferra a una dada i fins i tot convenciment íntim: «Malgrat aquella campanya de desprestigi, a la dana vam rebre 100 milions d’euros en donacions. Que ningú es confongui: els espanyols som solidaris», afirma.