La família després d’un crim masclista: «Una vegada li va dir a la meva mare que com s’atrevia a parlar-li així si tenia una arma»

El cas és que, per diferents raons, la majoria de familiars no havien identificat la violència masclista que patien les dones assassinades. Unes perquè «de portes endins era un i el contrari de portes enfora», i d’altres perquè havien integrat la violència com una manera lògica de relacionar-se. Així ho confirma Andrea García, cap de la Unitat Central d’Atenció a Víctimes dels Mossos d’Esquadra: «És difícil preveure que aquelles discussions podien acabar en un homicidi perquè, tot i que l’entorn ho sabés, estaven normalitzades».

El Jan, fill de la Montserrat (per preservar la intimitat i evitar la revictimització, els noms no són reals), assassinada per la seva exparella, un policia retirat, no recorda escenes explícites de violència, però sí «bronques constants». Assenyala una situació que el va alertar, quan durant una discussió l’agressor li va dir a la seva mare: «¿Com t’atreveixes a dir-me això si saps que tinc una arma a casa?». La Judith tampoc recorda violència explícita, tot i que explica com la seva mare, l’Anna Maria, se n’havia anat encongint. «Sempre anava darrere seu, amb el cap cot i sense saludar les amigues». La Sofia, assassinada per la seva parella, va deixar d’acudir a trobades familiars perquè «deia que estava ocupada i no era veritat, es va anar aïllant», assegura la seva neboda Karla Maria, que va presenciar el feminicidi. L’aïllament també va venir acompanyat d’un canvi al vestuari: «Ja només portava vestits llargs i pantalons amples». Tot i així, afegeix la Karla Maria, «mai hauria imaginat una cosa així».

Fins i tot sense preveure el possible final, el Jan i una de les seves germanes feia anys que aconsellaven a la seva mare que se separés: ella no ho va fer fins al 2023 i el Josep la va acabar matant d’un tret. «Ell sabia perfectament com fer-ho», diu el Jan. «Malgrat que la meva mare era una dona de caràcter, forta i decidida, no crec que aquell dia li donés temps d’enfrontar-s’hi». El mateix va viure la Judith: també havia demanat a la seva mare que se separés perquè «alguna cosa no anava bé». El cos de l’Anna Maria va ser trobat en un contenidor i, en aquests moments, a l’espera que se celebri el judici, hi ha dos homes encausats.

Normalització de la violència psicològica

Per poder detectar situacions de violència i deixar de pensar que només la violència física pot conduir al feminicidi, les expertes reclamen més formació i informació. L’advocada Esther García té clar que és necessari canviar l’imaginari: «La violència psicològica està molt subestimada malgrat que pot acabar en feminicidi». De fet, segons explica l’agent Neli Arévalo, del Grup d’Atenció a la Víctima dels Mossos d’Esquadra de Salou, en tots els casos que ha atès en 10 anys només la violència psicològica està sempre present. Segons dades facilitades per la policia catalana, malgrat que ha augmentat la visibilitat d’aquesta violència, les denúncies no s’han incrementat i representen un 7,6% del total. La majoria, el 37,5%, són per maltractaments lleus.

La Sofia, explica la seva neboda, «sabia el que era la violència masclista; era llesta i coneixia els recursos d’ajuda, però no hi va fer res». Aquest perfil encaixa amb el cicle de la violència: «És freqüent que les dones maltractades no percebin que són dins d’aquest cicle: neguen i minimitzen la violència i arriben a considerar els fets aïllats», diuen les psicòlogues. Amb el pas del temps, els familiars comencen a lligar caps, com fa la Karla María: «Ella no parlava amb ningú, no podia mirar ningú i menys un home». Aquestes noves interpretacions són qüestionades per les expertes, ja que, segons Andrea García, «qualsevol qüestió que en el seu moment no interpretaven com a violència, ara, sabent que l’han assassinat, poden magnificar-la o distorsionar-la».

També és cert que el cercle de violència fa que la majoria de les dones ho visquin en solitud. «Ella havia trucat al telèfon d’emergència, així que alguna cosa passava, però no sé si ho va denunciar ni si hi havia ordre d’allunyament», explica la Judith. D’altres hi resten importància i intenten solucionar-ho, com feia la Montserrat, que va aconsellar a la parella que se sotmetés a tractament psicològic. Va durar poc perquè, diu el Jan, «qui li havia de dir a ell què havia de fer?» .

I com sol passar en el cicle de la violència, després de l’augment de la tensió, arriba la conciliació, una etapa en què l’agressor inicia conductes compensatòries. La Sofia vivia això: després de la violència psicològica, de l’aïllament, dels crits, de la gelosia sense motiu, arribava la lluna de mel: «Representaven una vida de parella molt bonica, tot eren expressions d’amor... ell li regalava flors o la convidava a dinar», comenta la Karla María. La relació de Montserrat també seguia aquest patró: «Era una muntanya russa constant, i quan eren a dalt de tot, ella deia que dubtava que trobés un home que la pogués fer sentir tan feliç», explica el Jan.

La denúncia: el pas per un «infern»

Sortir del cercle de la violència no és fàcil i denunciar encara menys. Cap de les dones d’aquest reportatge havia denunciat l’agressor. De fet, segons dades oficials, només el 23% de les dones ho fan. Per Rubén Sánchez, psicòleg d’atenció a víctimes, és lògic que existeixi una infradenúncia perquè «hi ha una negació de la violència. Pot estar en un risc altíssim, normalitzar-lo i negar-lo perquè l’agressor ja s’ha encarregat de dominar-la i aïllar-la».

El baix percentatge de denúncies també té a veure amb la desconfiança en el sistema, com explica la cap de la Unitat d’Atenció a Víctimes dels Mossos: «Moltes vegades pegar a una dona té unes conseqüències irrisòries i ningú t’assegura que la denúncia evitarà que aquest home torni a maltractar».

Les xifres no sorprenen la jutge Carla Vallejo: «Tinc la impressió, no la certesa, que a moltes víctimes no els compensa, ni obtenint una sentència condemnatòria». La mateixa Vallejo defineix el periple de la denúncia com el pas per «un infern» amb el dret a la defensa o els retards injustificats, i tot això «durant mesos i anys de procediment». És necessari, afegeix, «reflexionar sobre quin paper té l’Administració com a ajudant o coadjuvant del sofriment de la víctima que denuncia i que pot portar conseqüències molt greus».

Seqüeles als familiars

Les afectacions psicològiques en els familiars són molt diverses. En primer lloc, hi ha un sentiment d’incredulitat perquè, segons explica Núria Becerra, coordinadora tècnica del Servei d’Intervenció en Crisi (SIC) de la Generalitat, «fins i tot quan el feminicidi està confirmat, necessiten un temps per integrar que aquella persona amb qui has celebrat el Nadal va poder assassinar».

En general, les psicòlogues que fan la primera atenció als familiars es troben amb dues reaccions. Algunes presenten una hiperactivació «amb expressió de ràbia, por i odi molt elevats, i aquesta és una reacció sana i adaptativa», explica Becerra. En altres casos és necessari treballar la hipoactivació de qui «no s’ho creu, que parla de la víctima com si encara pogués tornar».

Aquesta hipoactivació és, segons les psicòlogues, més difícil d’afrontar per la desconnexió i dissociació que presenten. També és difícil treballar el sentiment de culpa dels familiars: «Jo pensava que si no me n’hagués anat de casa res d’això hauria passat i que ella estava morta per culpa meva», diu la Judith.

Una culpa que també apareix amb la Kenya, mare de la Dulce María, jove de 21 anys que es va suïcidar dies després que la seva exparella es llancés per la finestra. Kenya lamenta que la seva filla no demanés ajuda: «Això és perquè li vaig ensenyar a ser independent, que no comptés amb ningú». Una culpabilitat que les psicòlogues han de treballar fent entendre que «quan una persona no es vol deixar ajudar, no s’hi pot fer res, l’únic culpable és l’agressor», explica la psicòloga Cecília Gelpí.

Estrès posttraumàtic

Les seqüeles psicològiques i físiques en els familiars poden durar anys. La Karla María es mostra tímida i reservada; li costa parlar d’emocions perquè això la torna al que hem viscut. Ella recorda que, després del feminicidi, no podia sortir de casa i quan va començar a fer-ho, ho feia amb por i prudència: «No deixava que cap home se m’acostés». Encara té por que un home aparegui per darrere, perquè a la seva tia la van atacar per l’esquena mentre intentava fugir. Ja fa temps que ha tornat a la feina, tot i que encara pateix estrès posttraumàtic: «Tinc por de la foscor i sense llum no puc dormir». També ha canviat les seves rutines i no surt de nit. «Ja no vaig a discoteques, només treballo», diu, compungida.

A la Judith encara li costa expressar el que sentia: «Em vaig tancar, la gent intentava parlar amb mi i jo no parlava». És gràcies al suport psicològic que va afrontant-ho. «Tens dues possibilitats, o quedar-te allà en el moment i no avançar o intentar avançar i fer justícia».

Notícies relacionades

"En algun moment hauré de fer el dol"

Joan Roig, d’Alcanar, primer alcalde que dimiteix pel canvi climàtic

El Jan també explica com de difícil resulta connectar amb les emocions. Per evitar-ho, es focalitza en temes logístics i legals. «Quan un amic em pregunta com estic, em deixo portar i potser parlo durant una hora, però no passa sovint». Hi ha persones que, com la Kenya, la mare de la Dulce María, viuen en un procés dissociatiu des del feminicidi. Ella està seguint teràpia i la psicòloga li diu que està «desconnectada, que no es permet sentir el dolor». Ella li dona la raó: «En algun moment hauré de plorar-la, hauré de fer el dol, però també sé que si ho faig me n’aniré. No vull viure aquest dolor insuportable, no m’ho puc permetre».

Les seqüeles també són socials, ja que moltes familiars eviten sortir de casa per no ser assenyalades. És, diuen les psicòlogues, «l’estigma social de ser la família de la dona assassinada», que en algun cas les ha portat a canviar de residència. Per a Rubén Sánchez això es produeix per entendre la violència masclista com un fet individual: «La comunitat no vol sentir-se responsable i busca alguna cosa en la dona que justifiqui el feminicidi i que ella deixi de ser una de les nostres». Per això, puntualitza Cecília Gelpí, «caldria, per frenar aquestes violències, una visió estructural. Si no ho fem, estem caient a ser espectadors».