Ramon Bassas, director general d’Afers Religiosos de la Generalitat: "Els joves troben en la religió una manera de canalitzar sentiments"

¿Quina fotografia fa de la religiositat actual dels joves?

Els joves tenen una identificació més baixa amb la religió que els seus pares, però els que creuen ho fan amb més intensitat que les generacions anteriors. Això vol dir que abans la identitat religiosa era més cultural i per herència. Ara és una decisió personal. Aquest és un canvi important. S’aprecia un repunt en la religiositat, però per parlar de tendència hauríem d’esperar. Cal veure si el petit augment és puntual o si va a més.

El recent informe ‘La religiositat de la joventut catalana’ feia referència a aquest augment de la intensitat. ¿És general o al·ludeix a alguna religió concreta?

És general en tots els grups, tot i que és veritat que hi ha religions, com l’islam, en què la pràctica és més generalitzada.

¿A què atribueix aquest canvi dels joves cap a la religió? ¿Què diria que està passant?

Hi ha una crisi general de transmissió en tots els nivells: en la família, les escoles, la política. És la crisi del prescriptor. Això fa que les opcions religioses impliquin una decisió personal, perquè els que et podien influir estan en crisi. Al ser una decisió personal, quan la prenen, ho viuen de manera diferent, amb més intensitat, perquè fan un redescobriment. Això es veu, per exemple, en el fet que hagin tornat les adoracions nocturnes, que són una pràctica no essencial de la fe catòlica i que els nostres pares havien eliminat. També perquè han trobat una manera de canalitzar els sentiments a través de la religió. Potser això també explica el repunt. És el que ha fet Rosalía: agafar els elements d’una tradició cultural perquè hi ha necessitat de significació i també curiositat. Estan redescobrint factors que per a ells no estan connotats.

Parla de necessitat.

Sí. Els éssers humans tenim necessitat de dominar la contingència. Hem de poder abordar el que ens passa i de poder veure més enllà. Perquè en la vida no tot és operatiu: hi ha alguna cosa més profunda i preguntes rellevants que remeten a l’essencial. Tradicionalment, la manera d’abordar-ho era la religió, però com que hi ha una crisi en la transmissió, l’espai l’ocupen ara moviments més espirituals o parareligiosos que busquen el mateix. La societat pot canviar, però les preguntes essencials es mantenen. També entre els joves, que busquen el que els mou i dona sentit a la vida.

Això passa en una societat altament secularitzada.

Sí. En aquest context de secularització, en el qual la religió havia perdut pes, pensàvem que no feia falta la religió per entendre el món. I han passat dues coses. D’una banda, la secularització no ha eliminat la recerca d’allò transcendental, tot i que sí el llenguatge. Per això sorgeixen entre els joves llenguatges nous per acostar-se a la religió, per exemple a través de la música, i que tenen èxit. El procés de gran secularització ha passat i ara els joves buscaran les restes del naufragi. Si abans l’excés de cultura religiosa va acabar matant el nervi, ara la seva absència ha fet reviure l’interès.

¿De quina manera?

Mentre que per a generacions anteriors la religió no tenia encant i es veia amb rebuig, per als joves la religió no està connotada i la poden reinterpretar. Estan rellegint una herència cultural que no se’ls ha transmès. Un segon factor és el de l’estabilització de les xifres de religiositat. Els moviments migratoris evidencien un augment de les religions, tant del catolicisme, que continua sent majoritària, com de l’islam i de l’evangelisme. Arreu del món, l’auge del catolicisme és brutal; una altra cosa és a Europa i a Espanya.

La música, les peregrinacions i les adoracions són algunes de les noves vies d’acostament. ¿Com ho interpreta?

És la tendència de la religió a la carta. Els joves agafen el que els interessa. Això casa bé amb els seus hàbits de consum. No reprodueixen les pràctiques dels seus pares ni de generacions anteriors. No tenen els mateixos esquemes. Per exemple, els concerts de Hakuna Group Music s’omplen, però l’assistència a missa no tant.

Parlant de música, el fet que Rosalía hagi exposat al seu disc Lux aquest interès per la religió, ¿creu vostè que pot ser un esperó per a altres joves?

No confio gaire que les coses que tenen un impacte puntual puguin repercutir a llarg termini. Però és un símptoma. Rosalía és jove. Igual que molts joves, ve d’un context cultural catòlic no gaire creient, no practicant. I els joves volen tornar a parlar d’això, de redescobrir l’espiritualitat. ¿Per què aquest canvi s’ha acollit amb entusiasme? Perquè respon a la necessitat interior de projectar allò més profund. També perquè la fusió entre la modernitat i l’antiguitat és molt atractiva.

Esmentava els concerts de Hakuna Group Music, un moviment que aglutina una gran quantitat de joves catòlics. ¿Com valora l’aparició d’aquests grups?

El Concili Vaticà II va fer més raonable el cristianisme i va deixar en un calaix les parts més sensibles, més emotives, com les processons. Aquesta absència, o aquest problema amb la part més sentimental de la fe, s’ha omplert ara en el marc del catolicisme amb un llenguatge contemporani, amb música pop, amb les adoracions. Aquests grups necessiten l’expressió i la música com a part de la religió.

Notícies relacionades

El fenomen Rosalía rellança la religiositat entre els joves

"En la fe hi trobem pau i calma"

¿Aquesta opció per l’emotivitat la considera negativa?

No. Busquen camins per expressar, que els motivin. Hem d’entendre que els joves tenen els seus propis codis i que volen exterioritzar una passió.