A Catalunya s’opta més pel lloguer que la mitjana espanyola

D’aquesta manera, Catalunya es consolida com a epicentre del canvi estructural en el mercat residencial. Mentre que en el conjunt d’Espanya el 73% de la població viu en una vivenda en propietat, al territori català aquesta xifra baixa al 70% i el pes del lloguer puja al 19%, dos punts per sobre de la mitjana estatal. Aquestes xifres contrasten notablement amb comunitats autònomes com Castella i Lleó (on el 82% dels habitants viuen en propietat), el País Basc (79%) i el País Valencià (78%).

Problema urbà

La tendència s’accentua als grans municipis –com per exemple Barcelona i la seva àrea metropolitana–, on la proporció de propietaris cau fins al 64%, una de les més baixes del país. De fet, només les Balears (58%) i la Comunitat Autònoma de Madrid (69%), on la crisi habitacional també pressiona amb força el preu de l’habitatge, tenen percentatges inferiors de propietaris.

Si s’observa com és la vivenda on viuen els ciutadans en funció de la seva tendència política, no existeix una relació clara entre inclinació ideològica i forma habitacional. D’aquesta manera, els votants de Sumar (60%) i els de Vox (68%), oposats radicalment pel que fa a idees polítiques, són, casualment, els ciutadans que menys vivenda en propietat tenen i els que més depenen del lloguer. Per contra, Esquerra Republicana seria el partit que aglutina més persones amb una vivenda en propietat: el 84% dels votants d’aquesta formació viuen en cases que els pertanyen.

La bretxa generacional en la propietat és un dels indicadors més significatius de l’estudi. Només el 19% dels joves catalans d’entre 18 i 24 anys disposen de vivenda pròpia, davant el 89% de la gent que té més de 75 anys.

Bretxa generacional

Aquesta diferència il·lustra una fractura econòmica que no para de créixer, perquè mentre que els grans van consolidar el seu patrimoni en un mercat estable i amb uns crèdits accessibles, els joves s’enfronten a uns preus rècord, salaris estancats i tipus d’interès que n’encareixen la compra. El resultat és una generació atrapada entre el lloguer i la impossibilitat de poder estalviar.

Les dades reafirmen els últims resultats publicats l’agost passat pel Consell d’Emancipació del Consell de la Joventut d’Espanya (CJE), que va alertar d’una tendència negativa en matèria de l’emancipació juvenil. En el cas dels joves catalans, l’informe reflecteix que amb prou feines el 17% dels menors de 30 anys ha pogut sortir encara de casa dels seus progenitors.

La culpa, bàsicament, és de la vivenda i dels seus preus inassequibles, que per a molts s’ha convertit en un símbol de desigualtat intergeneracional. Per això no és estrany que la majoria de votants catalans, independentment del seu color polític, estigui d’acord que la Generalitat ajudi a finançar l’entrada per a la primera vivenda d’aquest col·lectiu.

Notícies relacionades

Dos de cada tres catalans culpen dels preus a la falta d’obra nova

El 65% dels catalans recolzen limitar el preu dels lloguers

En la comparació amb la resta del país, la preocupació catalana es manté gairebé al nivell de la mitjana espanyola (8,3 pel 8,6 estatal). No obstant, la intensitat del problema es multiplica als entorns urbans i als municipis de més de 250.000 habitants.

En aquestes zones la inquietud escala fins arribar al 8,8, reflex d’un mercat que combina escassetat d’oferta, forta demanda i tensions creixents en els preus. Una inquietud que és especialment intensa entre els votants de Vox (9,2) i de Sumar (9,0), una mostra que, una vegada més, confirma la transversalitat ideològica del problema.