María del Mar Sánchez, professora: «Els joves no volen que els prohibim la tecnologia, sinó saber què fer davant els trols»

-Hi ha molta diversitat. Hi ha centres en els quals la tecnologia és una cosa residual i d’altres que sí que han fet pràctiques molt interessants. I després hi ha les escoles que el que han fet és ficar el llibre de text en un portàtil. Llavors, entre que hi ha famílies que han hagut de comprar un portàtil per després pagar una llicència de llibre i veuen que els nens fan el mateix que abans amb els llibres, i la por d’alguns col·lectius, que parlen del possible dany de la tecnologia, s’ha generat el còctel perfecte per dir que la tecnologia és dolenta. Però era tan erroni pensar que, només per posar una pissarra digital, ja s’aprendria, com creure que s’aprendrà només per treure-la.

-La qüestió és què fem amb aquesta pissarra, suposo...

-El problema és que mai ens hem preguntat què s’estava fent amb aquesta pissarra digital, si només s’estava utilitzant per a ‘powerpoints’ i vídeos de YouTube o si s’estava aprofitant per dissenyar recursos, perquè programessin... Hi ha aplicacions molt maques, amb pentagrames on arrossegues la nota musical i sona... El debat gira constantment al voltant del dispositiu: si el dispositiu és bo o dolent, si la tecnologia és bona o dolenta... i en realitat el debat hauria de ser què en fem, de la tecnologia, a les aules. La tecnologia ha de contribuir a ensenyar d’una altra manera.

-¿De quina manera?

-Ensenyar a dissenyar recursos, que no sigui només buscar informació i copiar-la a la llibreta, sinó que ells dissenyin, creïn, aprenguin a comunicar-se... La competència digital la tenim molt ben definida en el paper, però en educació el problema és que escrivim coses en un paper i considerem que màgicament s’implementaran. Aquí hi ha un munt de coses, el mateix sistema d'inspecció, la formació, si donem temps als docents perquè facin aquest canvi... I és un canvi difícil, perquè quan fa molts anys que treballen amb una editorial, d’una determinada manera, i et diuen que cal incorporar la tecnologia, es tendeix a reproduir el que ja feies. Però això és un error didàctic, no de l’eina. 

–I la IA suposa fer encara un pas més enllà.

-La IA ja existia, el que ara està en voga és la IA generativa, com ChatGPT, que posa en evidència que hi ha alguns treballs, i alguns deures, que no podem demanar. ¡Però és que tampoc els hauríem d’haver demanat abans! Però ara és evident, perquè el plagi no es pot detectar. El treball és la conversa que ha tingut aquell estudiant amb la IA; que, a més, no té per què haver-la fet servir malament! Potser simplement ha escrit alguna cosa i li ha demanat que l’ajudi a redactar-la millor. El principal problema és que no s’ajuda els docents a entendre com funciona la IA. Per arribar a ChatGPT, primer has d’ensenyar-los perquè entenguin com es programen els algoritmes, com funcionen... De fet això s’ha incorporat en el sistema educatiu amb la LOMLOE, és el que es diu el pensament computacional. 

-¿En què consisteix? ¿S’està impartint?

-El pensament computacional no significa que tots hàgim de ser programadors, sinó que inclou la idea que hem de formar-nos per entendre com és la tecnologia. Perquè quan entens com funciona la IA, entens per què ChatGPT es pot inventar coses i que no és adequat com a substitut de Google. Tota aquesta part d’alfabetització per a mi és fonamental, i els professors demanen formació per saber com respondre a això. Treballo amb docents de totes les etapes i hi ha moltíssim interès en els cursos d’IA. La gent té moltes ganes d’aprendre.

-¿Quines alternatives planteja davant aquests treballs que assegura que mai van tenir sentit? 

-Sempre dic que el que cal fer és tornar a l’aula, d’on mai no hauríem d’haver marxat. És cert que els estudiants necessiten fer treball autònom a casa, i cal estudiar, cal llegir, cal aprofundir... Però les tasques extenses cal emportar-se-les a l’aula, on ets tu, que ets el docent que pots resoldre els dubtes, que pots ajudar-los i plantejar tasques més creatives. 

-¿Quin tipus de tasques?

-Depèn del nivell. A primària és important que escriguin, i que escriguin redaccions per desenvolupar la lectoescriptura, però potser en l’àmbit universitari ja no ha de ser tan important el famós informe escrit, sinó un acte de defensa ben plantejat. Que sigui un debat on tu puguis veure quin procés d’investigació ha dut a terme, com reflexiona sobre alguna cosa... Depèn de l’etapa, però el que em sembla interessant de tot això és que a qui més o qui menys s’està asseient a reflexionar. I davant d’això també hi ha qui diu ‘doncs fora totes les eines, els exàmens, escrit paper i llapis’, però al final això no és sostenible en el món on vivim. 

-¿Veu el moment actual com una oportunitat per repensar el sistema?

-Aquestes eines d’IA et posen entre l’espasa i la paret. Mostren que hi ha coses que hem d’actualitzar. I això no significa que no s’hagi de llegir, que no s’hagi d’escriure o que no s’hagi de tenir classes magistrals. ¡És clar que sí! Però cal incorporar un altre tipus de coses, perquè el món canvia a una velocitat impressionant, i el problema és que a l’escola li costa una miqueta més.

-Hi ha debat sobre l’edat adequada per introduir la tecnologia a l’aula. ¿Què en pensa? 

-La nostra llei educativa ens diu que la competència digital s’ha de treballar des de l’educació infantil. Competència digital no és ensenyar-los només un ús tècnic de l’eina, això és només una petita part de la competència digital. La competència digital és ensenyar-los a viure en un món que és digital. Conec pràctiques en educació infantil que utilitzen la tecnologia i que són molt bones, i no suposen cap problema, perquè els nens continuen manipulant, continuen fent un munt de coses i en un determinat moment, potser entra un robot i aprenen a programar. Si té sentit didàctic i està fonamentat en la pedagogia, la tecnologia es pot treballar en totes les etapes. En educació cal posar una mica d’ordre i fugir d’aquests discursos tan apocalíptics. Perquè els riscos hi són, evidentment, però precisament per això l’escola ha d’educar en tecnologia; perquè hi ha nens i nenes per als quals l’escola és l’únic lloc on podran aprendre.

-¿A què es refereix?

-Parlem molt d’hores, edats… busquem números, receptes, i se’ns està oblidant la clau, que és com s’ha educat fins ara, com s’ha introduït, què s’ha fet amb aquestes pissarres digitals… La innovació, de vegades, no està en l’eina, sinó en la coordinació, en què diversos centres del mateix barri facin un projecte conjunt. En involucrar més les famílies...

-¿I als mateixos joves?

-¡Sí! En els fòrums, en els grups d’experts... no solen estar les veus dels joves. No els preguntem a ells, i són els primers que et demanen ajuda i et diuen ‘jo no vull que m’ho prohibeixis sol, vull que m’ajudis a saber què fer quan algú m’assetja, quan m’entra un trol, què faig si tinc dubtes sobre un possible cas d’assetjament escolar, com ho puc resoldre…’ Però no veuràs titulars ni informació sobre això… En el debat estem oblidant una mica com ensenyar-los a viure en un món digital.  

Notícies relacionades

Catalunya dissenya cribratges de càncer de mama a mida

Els jubilats no han d’acreditar que continuen vius

-¿Creu que si no es treballa amb la tecnologia és difícil ensenyar els seus riscos? 

-El que sabem a nivell didàctic és que quan es treballa bé amb la tecnologia, s’és més conscient dels riscos, i que no és incompatible en una aula infantil embrutar-se, regirar-se per la terra, treballar amb la plastilina amb què, en un moment determinat, una aplicació de realitat virtual et permeti veure el cos humà en 3D.