Matrícula viva a Catalunya: ¿com acullen les escoles sense aula d’acollida l’alumnat que arriba a la meitat del curs?

«Tenim la sort que els nens són molt humans, molt. Quan entra un nen nou a classe, una cosa a la qual estan molt acostumats, es posen en la seva pell», explica orgullós el docent. Jesús Fortet, tutor de sisè, i Marta Ortiz, directora del centre, assenteixen.

«Hi ha un protocol, però una cosa és el paper, i una altra, la realitat. La situació varia molt si el nen té l’avantatge de l’idioma. No és el mateix si ve del Perú o Colòmbia que de la Xina o el Pakistan», prossegueix el tutor de cinquè de l’escola Diputació, a l’Eixample barceloní, centre que aquest curs ha perdut l’aula d’acollida. No els ‘toca’ perquè «no arriben al mínim», malgrat que és una realitat que a la ciutat de Barcelona viuen, tot i que en diferent escala, pràcticament totes les escoles públiques. A més, el centre compta ja amb una aula integral de suport (AIS) –una aula temporal per a nens amb trastorns greus de salut mental com a transició a l’escola ordinària– i «els recursos es distribueixen pel territori», apunta Ortiz.

Perquè un centre tingui aula d’acollida, es requereix, segons les directrius de la Conselleria d’Educació i FP, que hi hagi un mínim de cinc alumnes nouvinguts. Per nouvingut s’entén que sigui un alumne que hagi arribat en els últims dos anys o, excepcionalment, en els últims tres si el seu país d’origen està molt allunyat culturalment del nostre. I, tot això, a partir de tercer de primària. Cursos inferiors no tenen aquest recurs.

Treballar la cohesió

En el cas de l’escola Diputació, sense aula d’acollida, quan arriba una criatura nova, tingui els coneixements idiomàtics que tingui, aterra directament a l’aula, les cinc hores diàries. Després de la ronda de presentacions, «l’intentes asseure al costat d’algun company que tingui la seva mateixa llengua materna perquè puguin entendre’s i el pugui ajudar, que tingui un suport», prossegueix Roca. Tot i que, aquí, «hem d’anar amb compte que no es tanquin entre ells i això dificulti la cohesió», precisa Fortet. Per això, els van canviant de taula de manera regular, perquè es relacionin tots amb tots.

Més enllà del sempre necessari suport dels infants, Fortet i Roca assenyalen que, per gestionar aquestes acollides, acostumen a demanar a la direcció que els primers dies hi hagi un company de suport. «Si és possible, ens el posen», prossegueix Roca. «Per sort, els recursos de les aules d’acollida estan compartits i pots trobar de tot per adaptar el material a cada realitat», relata el docent, que apunta també que és important treballar la frustració del professional quan la matrícula viva no et porta un nen, sinó que se l’emporta.

La mobilitat escolar –a Barcelona molt vinculada a feines i habitatges precaris– fa no només que arribin nens durant tot el curs, en qualsevol moment, sinó també que marxin. «És dur sentir que tota la feina feta amb un alumne es perd. Veure com s’esforcen i avancen i, després, perdre’ls la pista provoca un sentiment d’impotència», posa sobre la taula.

Més enllà de l’àmbit acadèmic, una de les qüestions centrals que posen sobre la taula tant Fortet com Ortiz i Roca és com treballar el dol migratori. «Moltes vegades són nens que venen de viure amb els avis i els porten aquí uns pares a qui pràcticament no coneixen, i deixen enrere tothom que coneixien fins al moment», apunta la directora de l’escola.

Per intentar fer-los-ho més suportable, fan coses com cuinar un dia al mes algun plat dels diferents països d’origen dels seus alumnes. «Una de les coses que més ens diuen és que troben a faltar l’olor del menjar», afegeix.

El pes de l’habitatge

La directora explica que va notar un canvi a l’escola des que a l’Eixample els lloguers van començar a ser inassequibles i molta gent es va veure obligada a anar-se’n del barri. «Hi ha hagut una modificació de les famílies. Hi ha més mobilitat. Se n’han anat nens i han arribat nens nous, molts dels quals ja no viuen al barri, sinó que venen del Poble-sec o el Raval, per la política del Departament de redistribuir l’alumnat NESE B [alumnat vulnerable per qüestions socioeconòmiques]», prossegueix Ortiz.

Notícies relacionades

Catalunya arrenca el curs escolar amb el repte d’atendre un 30% de l’alumnat amb necessitats educatives especials

Carlos Pascual Alfaro, titular del Jutjat de Violència sobre la Dona: "Crida l’atenció que hi hagi tants joves masclistes"

«Quan arriba un alumne, el primer que fem és informar-nos sobre quines condicions està vivint. Si està en unes condicions precàries d’alimentació, tenim una ‘nevera verda’ [projecte per reduir el malbaratament alimentari al menjador de l’escola] i li donem menjar. Si l’alumne no està bé, no pot aprendre», defensa.

Entre les peticions dels docents, destaca reforçar la coordinació entre administracions i entre escoles i que el sistema doni més importància a la figura de les treballadores socials a l’escola per intentar fer un seguiment ben pròxim d’aquestes criatures quan canvien de centre i que això impacti el mínim possible en la seva educació.