Francisco Castaño, professor de secundària: "Per vacances comprem la pau però després tenim un gran problema"

Els nervis per la tornada al col·le són ben normals, però el retorn a la rutina és una bomba de rellotgeria en moltes famílies. ¿Quan cal demanar ajuda professional?

El setembre és una revolució. Si tens un problema seriós amb el teu fill, costa demanar ajuda. Especialment si és petit perquè és reconèixer que no pots amb ell. En la majoria dels casos, són problemes conductuals. No és que els pares ho estiguin fent malament sinó que de la manera en què actuen no està donant els resultats que volen. El mal comportament genera molta tensió, els pares tenen dret a viure i afluixen a l’estiu amb horaris, àpats, pantalles. A l’estiu cedim i comprem la pau. Arriba el setembre i hem de tornar a fixar les rutines, els xavals s’hi neguen i es genera el gran problema.

¿Què podem fer? ¿Fixar més límits a l’estiu?

El problema no ve de l’estiu, està instal·lat a casa. Un problema de comportament ve definit perquè no som capaços de fer complir els límits i passem molt temps enfadats amb ells. En consulta, una mare em va dir que volia disfrutar dels seus fills perquè sempre estava enredada en conflictes. Tots volem que sigui suportable i deixar de lluitar, però no fem res i pensem: bé, ja creixerà i madurarà.

Error.

Immens. Si hi ha un problema de comportament, el nen creix i el problema amb ell. I no és el mateix una rebequeria quan es tenen 5 anys que amb 15. Sempre es demana ajuda a última hora, però hauria de ser al revés. Com menys accentuat estigui el problema, més fàcil de solucionar serà.

Hi ha pares tan dialogants que pregunten als seus fills si prefereixen anar a un campament durant l’estiu o bé quedar-se a casa.

Ho explico al llibre, efectivament. Es tracta d’un cas real. El pare va argumentar que no volia restar autonomia als seus fills, que eren uns bessons de 5 anys. Els nens van escollir quedar-se a casa i la mare, que teletreballa, va acabar ben desbordada i amb l’autoritat perduda.

¿Per què diria que comprem la felicitat?

En el cas d’aquesta família, perquè els nens fossin autònoms. Educar és ensenyar a prendre decisions, d’acord. Els nostres fills han de prendre les decisions que els toquin per edat. Un nen de 5 anys no decideix si va al campament o a quin col·le va.

Parla de la importància del vincle emocional amb els fills, però no és el mateix un xaval fàcil que un xaval difícil.

Educar no és fàcil. I encara és més difícil si tu no comprens. És imprescindible que comprenguis els teus fills, que no és el mateix que permetre. Has de comprendre com és el teu fill i acceptar la situació. ¿T’enfadaràs? És clar, ets un ésser humà.

"La vida no és justa i si penses que el teu professor és dur espera a tenir cap», és una de les 11 regles de vida de Bill Gates que sempre els comenta a les famílies que acudeixen a la seva consulta. ¿Com podem inculcar aquests valors als xavals?

Per educar no s’ha de dir, cal fer. Jo puc dir mil vegades al meu fill que la vida no és justa, però ho aprendrà quan vegi una injustícia. El problema és que intentem que siguin feliços, que no pateixin, que no s’enfadin, que no estiguin tristos. Si es mor la meva mascota, em posaré trist; és una resposta del meu cervell, no ho faig voluntàriament. Però quan es mor el gos, diem al nostre fill: "No et preocupis, demà te’n compro un altre». És l’inconvenient de la disciplina positiva mal enfocada.

¿Se’ns n’ha anat una mica la mà amb la disciplina positiva?

No l’estem aplicant bé. Es tracta d’educar amb respecte, no cridar, generar vincle emocional, però tot això no està disputat amb el fet de fixar límits. No és el mateix educar amb fermesa que amb duresa. Si tu decideixes que el teu fill estigui a les 22.00 hores a casa o que es banyi abans de sopar, ho ha de fer. Ells no ho volen i comencem a negociar i acaben manejant la situació. La majoria de problemes no són per l’absència de límits sinó perquè no sabem com fer que els compleixin. Els pares no som comercials, no hem de vendre als nostres fills una norma o un límit. Un límit és dir que no a una cosa que volen fer. I ha de ser ferm. L’hi he de dir i acompanyar-lo d’un motiu.

Notícies relacionades

"El diazepam és pitjor que la cocaïna"

La tornada al col·le dispara l’ansietat

¿Alguna recepta?

Paciència, carinyo i constància. Les coses es poden reconduir i mai s’ha de llançar la tovallola amb un fill. L’adolescència és divertida, però depèn del que facis entre els 6 i els 12 anys serà més o menys divertida.