El respir del Casal Infantil la Mina

Fa més de 40 anys que el Casal Infantil la Mina és un refugi per als infants d’aquest barri de Sant Adrià de Besòs, un dels més castigats per la pobresa. I aquest estiu no havia pas de ser diferent. En realitat ho és més que mai. "Notem més agraïment de les famílies: per primera vegada ens envien missatges d’agraïment, veiem un canvi d’actitud dels pares, volen aprofitar al màxim les sortides i oportunitats que oferim, hi ha menys por i més consciència educativa i saben que aquest és un lloc segur", explica la coordinadora de l’entitat, Xènia Martínez.

Després d’un any especialment turbulent al barri, que ha inclòs tirotejos en ple carrer i que ha obligat entitats com aquesta a tancar portes uns dies per seguretat, el centre ha tornat a obrir durant tot el dia per als 46 infants de 3 a 11 anys que durant la resta del curs participen en les activitats extraescolars. "Quan acaba l’escola, les famílies hem de continuar treballant. Aquí ells tenen oportunitats que jo no em puc permetre", agraeix Verónica Pérez, mare de tres nens i membre de la junta de l’entitat.

"Aquí els meus fills hi troben una educació que de vegades jo no puc donar-los per temps o economia. Treballo al menjador d’una escola i quan tanca netejo cases. No puc deixar de treballar, i tampoc em puc emportar els fills. ¿Què faig?", continua Pérez, divorciada i mare de tres nois, Pedro, Rener i Raúl, de 7, 14 i 16 anys. Respira alleujada, i contenta, perquè sap que els fills ara estan en bones mans. "El petit va al casal i veig que millora molt amb la timidesa, es relaciona amb altres nens, l’ajuden molt. Els grans van a un altre casal, Magore, i se n’han anat de colònies a Planoles", afegeix. Nascuda a Sant Adrià, s’imagina com ha de ser aquest municipi del Ripollès. Ella no hi ha anat mai. "La Vero i la resta de famílies tenen una capacitat de resiliència i superació, de buscar-se la vida de la millor manera possible entre tants obstacles, que aporta moltíssim als seus fills", puntualitza la coordinadora.

Espai de joc segur

La realitat d’aquesta mare és la de centenars de famílies a Catalunya. "En aquest barri crec que són molt pocs els qui es poden permetre el luxe d’anar-se’n un cap de setmana. A tot estirar, a l’estiu, podem fer un tomb o anar a la platja. Si ens n’anéssim un cap de setmana ho passaria molt malament a final de mes. Els 30 euros d’un parc aquàtic no els puc pagar. Per això necessitem el casal, perquè els obre portes, els donen un moment per aprofitar i disfrutar", explica la dona.

Corrobora aquesta necessitat Martínez: "Les famílies que demanen plaça al casal ho fan perquè volen un espai de joc segur, no volen que els seus fills estiguin tot el dia enganxats a les pantalles, volen una millor educació".

Normalment, i tot i que no ho sembli, les excursions al parc aquàtic o a les cases de colònies no són gaire populars. "Hi ha famílies que tenen moltes pors, ens costa omplir els autocars", assenyala la coordinadora. Però aquest any sembla que les pors s’han dissipat. "Veiem un canvi d’actitud, trenquem esquemes", apunta Martínez.

¿Què ha passat? "Aquest any ha sigut molt complicat, els nens amb prou feines poden estar-se al carrer lliurement perquè no saps d’on vindran els trets", lamenta la mare. És literal. Aquest any la Mina ha viscut un repunt de violència, que ha obligat el casal a tancar l’activitat per seguretat almenys dues vegades durant dos o tres dies, com també han fet altres entitats del barri. "Que quan hi ha embolics al barri el teu fill no pugui anar al casal és un problema. Perd aquest espai educatiu però, a més, ¿què fas si treballes?", continua la mare.

Educar contra la por

"Ha sigut un curs de turbulències. Els nens tenen por. Nosaltres treballem amb un projecte d’acompanyament emocional perquè entenguin què passa. Els infants senten relats que els provoquen estrès i angoixa. Ens esforcem a fer-los veure que això no és el que és adequat, que això no aporta benestar, no podem normalitzar la por i aquestes conductes perquè això crea un risc fortíssim en les seves trajectòries", segueix Martínez. Aquest any, més que mai, les famílies han vist que el casal és un lloc segur, i per això s’han bolcat en l’assistència.

L’equació entre famílies, infants i educadors funciona. Tant, que és impossible donar cobertura a tots els qui hi volen anar. Aquest casal té quatre anys de llista d’espera, una realitat que afecta moltes més entitats a tot Catalunya. "Necessitem més ajut econòmic: perquè puguin obrir més dies, perquè puguin venir més infants... i ja no et parlo de la tornada a l’escola".

Notícies relacionades

"El meu fill petit decideix on hem d’estiuejar"

De Vigo a Olot: el rastre d’Eusebio Novas

Pérez és beneficiària de les beques d’Educació per a material escolar i de l’acompanyament socioeducatiu del programa CaixaProinfància de la Fundació la Caixa. Però malgrat això, no donen per a tot. Proinfància també costeja ajudes perquè els seus fills, entre altres participants del casal, puguin anar al psicòleg o al logopeda, atesa la llista d’espera de més de tres mesos que hi ha als centres públics.

Martínez insisteix en la dificultat que tenen les oenagés per accedir a fons públics i subvencions, tant que alguna vegada han hagut de tancar perquè els ingressos de la Generalitat no arribaven i ja no podien pagar més salaris. En realitat, aquest estiu paguen el casal d’estiu amb els fons de la fundació La Caixa, que finança activitats d’estiu per a 30.000 menors a tot Espanya.