"Aquesta ferida ja és per a tota la vida"

Totes les oliveres estan calcinades. No pot contenir la impotència ni tampoc les llàgrimes al contemplar el que queda de l’herència familiar. Aquesta terra, igual que una altra parcel·la que també ha perdut, mai va ser l’aliment d’Amable, però sí el seu orgull, perquè n’emanen tots els records de la seva infantesa.

Al seu costat camina Isabel Méndez, la seva dona, que recorre el terreny en silenci. "Aquest oliverar era grandíssima. És del meu germà, i el meu marit també tenia una altra finca amb un gran oliverar. El meu cunyat, igual: tota aquesta part d’allà és seva i està arrasada", diu Amable. Els dies de tornada a casa tampoc han tornat la calma. "És un cop molt dur. Fins i tot quan dorms sembla un mal son, i al despertar el primer que penses és en sortir a comprovar si de veritat està tot així", lamenta.

El tresor devastat

Jarilla guarda un tresor al seu cim. Es tracta de Piedras Labradas, un paratge enigmàtic a 1.070 metres d’altitud amb vistes sobre Trasierra. Avui, el sender que condueix fins allà és un rosari de cicatrius. La pujada és esgarrifosa: arbres morts, altres de segats i una terra tacada de cendra blanca. El silenci pesa, trencat només pel cruixir de branques que encara cedeixen. Tot fa olor de xemeneia, però ja no queda llar.

De tornada al nucli urbà, que compta amb tan sols 140 habitants, el foc ha arribat fins a les portes de les cases i porxos. A la plaça, Minerva Serrano conversa amb un veí. "Tinc el cor trencat i l’ànima a trossos", respon sense embuts a un inevitable i poc desitjable "¿Com estàs?". Ha passat tota la seva vida a Jarilla i confessa sentir "ràbia i impotència". No vol que aquest sentiment es dissipi, perquè –assegura– "és el que em farà seguir endavant i fer alguna cosa pel poc que ens queda".

Serrano no demana diners ni ajuts econòmics: reclama mans. Persones que col·laborin amb els ramaders –la majoria del poble– que s’han quedat sense aliment per al bestiar i que ara han de mantenir com puguin els abeuradors i les basses que han resistit les flames com per art de màgia. "Ara, quan se’n vagin els de fora, quedarem a tot estirar quaranta persones hàbils per poder treballar", adverteix.

Al carrer Real hi ha façanes cremades, cotxeres destruïdes i una vivenda amb la part posterior calcinada. Moltes casetes van cremar amb les reserves de palla i farratge de l’any. Serrano agraeix que no hi hagi víctimes humanes, però no és prou consol. "Aquesta és la nostra terra i el que hem perdut em fa mal profundament. Cadascú ho viu a la seva manera. Jo no hauria marxat i hauria fet l’impossible per frenar el foc. Per a mi aquesta ferida serà de per vida".

Notícies relacionades

La durada de l’onada de calor a Catalunya va ser excepcional

Catalunya entrenarà la IA per a la conducció autònoma

La part baixa del municipi és un petit oasi. Enmig d’un paisatge gris, destaca el verd de la parcel·la d’Elena Abelleira, estiuejant a la localitat. "El foc ha sigut molt capritxós. Aquest terreny del costat estava ple d’esbarzers i ara és tot cendra. Nosaltres havíem netejat el límit i potser per això es va salvar", reflexiona, i afegeix: "Veníem a descansar i ens hem trobat amb un infern".

Jarilla carrega ara les empremtes del desastre. Cicatrius que marcaran el Valle del Ambroz i el Jerte durant molt de temps. El 2025 serà recordat com l’any en què un llamp va caure sobre el pic Cabo del Santo, va descendir per la serra i va arrasar l’aparentment etern paratge de Piedras Labradas.