Prop de 100 persones a l’any acaben en cadira de rodes a Espanya per mals capbussons: «Les conseqüències són devastadores»

A Barcelona, la percepció, és que les lesions per aquest tipus d’accidents estiuencs no donen treva. «No sé si és per la costa catalana o per què, però no veiem tendència a la baixa», assegura el doctor Segura. L’últim ingrés va ser fa només uns dies. Malgrat la moda de saltar des d’altures elevades i gravar-ho per pujar-ho a xarxes –un gènere en si mateix a internet amb ‘influencers’ de capçalera–, les lesions no sempre són el resultat de salts temeraris, aclareix el metge des d’una unitat de referència que, fa un mes, ha estrenat una nova àrea terapèutica que duplica la capacitat i fusiona rehabilitació amb teràpia ocupacional.

«Quan un veu algú que s’ha quedat tetraplègic, sempre s’imagina un salt des de molta altura, al mar, en una roca. Òbviament, l’opció que tinguis un problema a més altura es multiplica. Però moltes vegades les lesions que veiem són, per exemple, quan la gent es tira de cap creient que hi ha altura i pateix un impacte. Hi ha coses molt més factibles i que veus gairebé diàriament a cada platja». A la Costa Brava, exemplifica, el sorral és molt més irregular. Hi ha més risc que en zones com Tarragona, «on és molt més planet, entres molt a poc a poc, has d’endinsar-te molt perquè et cobreixi l’aigua».

Conseqüències

Les tombarelles dins de l’aigua, a la mateixa vora; els accidents als parcs aquàtics... Al seu hospital, cada estiu, tenen una mitjana d’entre cinc i set ingressos per lesions produïdes en platges o piscines. El perfil és de gent molt jove i, gairebé sempre, nois. «És curiós. Fa 10 anys que estic atenent aquest tipus de lesions i mai he vist una dona. Algun factor testosterònic hi ha d’haver per decidir saltar i fer aquestes coses», assenyala el metge.

L’ingrés per una cosa així en un hospital suposa un xoc. Per al pacient i per a la seva família. «Les conseqüències són devastadores», assenyala Segura. A la Vall d’Hebron, referència per a tot Catalunya i Andorra si hi ha sospita de lesió medul·lar, tenen una unitat multidisciplinària. Hi ha suport psicològic des del moment en què arriben. I una cosa importantíssima. La Vall d’Hebron és el primer centre de l’Estat amb un equip expert que opera lesionats aguts tots els dies de l’any, ja que la cirurgia en les primeres 24 hores després de tenir l’accident incrementa les opcions de millora.

Un gran esforç que val la pena. Una cirurgia de raquis o columna vertebral mou una desena de professionals entre cirurgia, infermeria, anestèsia, neurofisiologia, zeladors i metges rehabilitadors. «És una cosa que a escala tant nacional com internacional és molt important», indica el doctor Segura.

Aquest mateix estiu, la Societat Espanyola de Columna Vertebral (GEER) denunciava que les conseqüències d’una lesió medul·lar són profundes: el 60% dels pacients crònics depenen d’una cadira de rodes i més del 97% dels casos presenten discapacitat completa si no s’intervé adequadament des de l’inici. No obstant, en una lesió en què la rapidesa d’intervenció és crítica, només el 28% dels casos són operats en les primeres 24 hores després del trauma, amb una enorme variabilitat entre comunitats autònomes.

Nova vida

A l’Hospital de Paraplègics de Toledo arriben els pacients quan, després de passar per hospitals com el català, ja han superat la fase aguda i toca enfrontar-se a llargs mesos de rehabilitació. El temps varia en funció de la lesió. Si és completa o incompleta. De mitjana, uns sis mesos. De moment, al centre manxec hi ha hagut un ingrés, d’un home a causa d’un mal capbussó. Per això, quan se li pregunta per tendència, el doctor Ramiro Palazón, cap de Rehabilitació, parla d’una tendència oscil·lant. L’any passat, hi va haver tres casos –l’anterior, sis–, tots homes, de 25, 46 i 55 anys, procedents d’Alacant, Valladolid i Madrid. Totes les lesions es van produir a la zona cervical, dues tetraplegies completes.

«Les campanyes de prevenció fetes des dels hospitals o des de les associacions de lesionats es fan des de fa 20 anys», assenyala Palazón. I han ajudat. Hi ha més consciència. També les normatives imperants des de ja fa tres dècades, i que s’han anat modificant amb el temps, que tenen les piscines de tenir tot el perímetre marcat amb la profunditat. Fora d’aquests recintes, apunta que cada vegada hi ha més llocs on es penja el cartell de ‘prohibit tirar-se’. Això, sí, assenyala el doctor, s’arriba fins on es pot. Hi ha zones, com un llac o un penya-segat, on és difícil controlar.

Notícies relacionades

"L’esport em va fer deixar de menjar. Després, em va ajudar"

Cremar les naus, la solució dels narcos a alta mar

Insisteix: un capbussó imprudent pot canviar una vida en segons. La zona cervical és especialment vulnerable en aquest tipus de lesions medul·lars. «El que es produeix és que tens un cop directament amb el cap, de manera que pots tenir un traumatisme cranial o, si no, una fractura cervical, tant pel mateix cop com perquè es posa massa enrere el cap i, de posar-se tan enrere, també es trenquen les vèrtebres cervicals», explica.

«Quan és per un capbussó, molt més de la meitat de les lesions són completes i això vol dir que per sota del nivell de la lesió no hi ha res ni mobilitat, ni sensibilitat, ni res de res. És una cosa que la major part de les vegades es pot prevenir. Aquí ja no pots dir: ‘¡Quina mala sort!’. Per això el nostre objectiu són zero ingressos», conclou el doctor Palazón.