Dos milions d’afectats per covid persistent, sense accés a especialistes

Un disgust per a pacients que són «crònics i complexos», assenyala Delphine Crespo, presidenta de Long Covid Aragón. El malestar, la fatiga, la dispnea (falta d’aire), el dolor toràcic, les palpitacions, la boira mental (anomia), l’afonia, el deteriorament cognitiu… són quadres molt característics d’una malaltia de la qual s’han descrit més de 200 símptomes. «No és estrany que en tinguem fins a 26 per pacient. L’atenció primària és la primera línia que ens rep. Es porten molt bé. Però tenen molt poc temps de consulta i estan desbordats. I no poden oferir l’abordatge multidisciplinari que estem demanant», assenyala Crespo.

«Ens agradaria que hi hagués més igualtat de condicions en totes les comunitats autònomes», afegeix. Així consta en la iniciativa de vuit associacions de pacients, inclosa la seva, que van presentar a Sumar, basada en el document Anàlisi de situació, pronòstic i proposta d’accions per a la cura del pacient amb covid persistent, que va derivar en una proposició no de llei (PNL) aprovada al Congrés dels Diputats el desembre del 2024. Que la covid persistent sigui reconeguda com a malaltia crònica és un dels últims èxits.

Un «pas important», en paraules de la ministra de Sanitat, Mónica García, que ha aclarit que ara, l’abordatge específic de la covid persistent, dins de l’Estratègia per a l’Abordatge de la Cronicitat, correspon a les comunitats autònomes amb «protocols específics i circuits assistencials».

Els recursos

Delphine Crespo enumera les comunitats que disposen d’atenció superespecialitzada per als pacients: Catalunya –cita com a referent l’Hospital Germans Trias i Pujol (Badalona), que, a més, va posar en marxa el desembre del 2020 una unitat pionera orientada a la població pediàtrica–, el País Basc, les Canàries i Aragó, on recentment han patit per un possible tancament. De moment continua oberta. Tot i que, matisa Crespo, consisteix en un itinerari màxim de sis mesos en el qual els malalts són derivats a altres especialistes sense que es reprengui el contacte inicial, situació que els preocupa.

El temor dels pacients és fundat. L’Associació Gallega de Covid Persistent (ASGACOP) ha denunciat el desmantellament del recurs amb el qual comptaven, ubicat a Ourense. També s’han anat tancant gradualment aquelles unitats postcovid que van néixer als hospitals en l’època més complicada de la pandèmia. Aclareixen, des de les associacions, que té certa lògica, perquè aquells recursos estaven destinats no per a malalts de covid persistent, sinó per atendre els pacients que havien estat molt greus, ingressats en ucis i que arrossegaven seqüeles greus de la pròpia hospitalització.

A Madrid, amb dades aportades des de la Conselleria de Sanitat relatives a febrer del 2024, hospitals públics com el Doce de Octubre, l’hospital La Princesa, el Gregorio Marañón i l’Infanta Leonor, també disposen de recursos per als afectats. Però les associacions insisteixen. No són consultes monogràfiques amb metges de diferents especialitats per atendre les diferents patologies que presenten els malalts, com les de Catalunya, les Canàries, el País Basc i Aragó.

Intervenció molt específica

Notícies relacionades

La ‘manada de Castelldefels’ reconeix la violació de tres noies i aconsegueixen una important rebaixa de la condemna

Els centres de Formació Professional privats, l’opció per als milers d’alumnes que es queden fora de la pública a Catalunya per la manca de places

«Són unitats molt necessàries, perquè hi ha pacients molt complexos que requereixen una intervenció específica i molt diferent de la pràctica clínica que tenim habitualment. També és cert que no tots els pacients necessiten un recurs com aquest, però el que sí que necessiten és que assumim el nostre paper assistencial donant resposta a un abordatge integral», indica, per la seva banda, la doctora Pilar Rodríguez Ledo, presidenta de la SEMG.

Això sí, considera que és vital «donar resposta als casos que es veuen a la punta de l’iceberg». Perquè, assegura, fins ara l’atenció ha sigut «bastant desordenada. Cada pacient va pels símptomes que pateix i no es fa un abordatge integral del seu cas». Per això creu que és important que la covid persistent –juntament amb la celiaquia, el dolor crònic no oncològic i les seqüeles de la pòlio– hagin passat a ser considerades malalties cròniques després de l’acord a què han arribat el Ministeri de Sanitat i les comunitats autònomes en el Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut (CISNS). «És un pas endavant perquè es vegin reconegudes aquestes necessitats», remarca Rodríguez Ledo.