L’Orgull, símptoma d’una democràcia plena

És bo atendre les dades: entre octubre del 2023 i setembre del 2024, es van documentar 350 assassinats de persones trans i de gènere divers a escala mundial. A Rússia, després d’aprovar el 2013 la seva llei anti LGBTI+, els crims d’odi es van triplicar. Als Estats Units les persones LGTBI tenen nou vegades més possibilitats de ser víctimes de crims d’odi que les persones que no són del col·lectiu. I a Uganda hi ha permesa la pena de mort per homosexualitat, com també passa a l’Afganistan.

Tot i així, encara hi ha persones que es pregunten quin és el sentit del Pride. Per deixar-ho clar, un grup d’experts es van reunir dilluns passat a EL PERIÓDICO en una taula rodona organitzada pel diari. L’encapçalava Eva Menor, consellera d’Igualtat i Feminisme, que va obrir la sessió: «Crec que és un bon moment per recordar que, no fa tant, al nostre país hi havia lleis que impedien l’exercici dels drets a les persones del col·lectiu, que eren perseguides. La memòria és molt important i hem de continuar celebrant aquest tipus d’esdeveniments per recordar i posar en valor tota aquesta lluita, una construcció col·lectiva, que en qualsevol moment podria caure». Va apuntalar la idea Josep Maria Mesquida, president de la Fundació Enllaç, per a qui el Pride és, sobretot, un homenatge a les generacions que han construït un present molt més amable per a tots i totes.

La quarta participant de la taula rodona va ser l’artista multidisciplinària Montse Marro, per a qui el Pride «és comunitat i un moment per exposar i normalitzar la diversitat».

La cuarta participante de la mesa redonda fue la artista multidisciplinar Montse Marro, para quien el Pride “es comunidad y un momento para exponer y normalizar la diversidad”.

La temàtica

Tal com va explicar Menor, la convocatòria d’aquest any a Barcelona té com a fil argumental la cultura, «transformadora, que és la gran revolució social». Per això la consellera va insistir en la necessitat de parlar del poder que té, i de com el col·lectiu LGBTI+ l’ha impulsat. «Sense la seva aportació, probablement la cultura catalana avui seria grisa», va concloure la política.

Com a artista, la més autoritzada per parlar-ne era Montse Marro, que també va recordar «el paper de la cultura com a refugi, més enllà de ser font d’expressió i divulgació. Un espai de creació des de la llibertat, la diversitat i la integració». I com a exemples, l’artista va recordar el paper que van exercir els cabarets de Berlín als anys 20 o el moviment drag al Nova York dels 80. Això sí, va recordar també que «encara hi ha feina per fer des de la cultura per mostrar com som». Sense anar més lluny, «només el 6,2% dels personatges de la ficció espanyola pertanyen al col·lectiu LGTBI». Per tancar aquest capítol, Marro també va tenir una menció especial per a tots aquells artistes que, mitjançant la seva feina, contribueixen a la normalització del col·lectiu LGBTI+, i es converteixen en referents per a moltes altres persones. «Perquè una cosa és mostrar-te com ets i una altra de diferent és reivindicar el que ets».

Equilibri territorial

El Pride és un esdeveniment cada vegada menys centralitzat, segons va explicar la consellera. «Barcelona ja té el focus naturalment». Però el Govern està intentant portar la celebració a les vuit vegueries, «mantenint la cultura com a fil argumental» i programant «des d’actes de poesia fins a concerts o teatre.» I és que, per a Menor, l’Orgull té un valor especial, per exemple, a les zones rurals, que són entorns menys acostumats a incorporar la diversitat i on el col·lectiu sempre té més dificultats per visibilitzar-se i viure amb normalitat.

En la mateixa línia, Eva Menor va detallar com la Generalitat treballa per implementar polítiques LGBTI+ a tot el territori català, per «incorporar molt més la singularitat de la perspectiva territorial». Per això s’ha desplegat una xarxa de 114 punts SAI a què aviat se sumarà el SAI Barcelona, «serveis específics d’atenció individualitzada, que ofereixen des d’informació, a sensibilització, atenció jurídica o psicològica, i que es troben als ajuntaments o bé a nivell comarcal».

Per la seva banda, Mesquida va remarcar la potencialitat dels SAI com a «espais de detecció de vulnerabilitats», permetent fer una radiografia de la vida i les dificultats amb què es troben les persones del col·lectiu, cosa que donarà pistes de com orientar la resposta, intervenint des d’una perspectiva transversal. Des de la Fundació Enllaç –a la qual Mesquida representa– preocupa la «poca informació que hi ha sobre les agressions que pateix específicament el col·lectiu de persones grans LGBTI+», així com «el gran nombre de persones grans que són objecte de violència a través de les xarxes».

Mesquida va aprofitar aquesta oportunitat per comentar altres dels desafiaments que afecten el col·lectiu que representa la Fundació Enllaç: «En primer lloc, hi ha moltes situacions de soledat no desitjada. D’altra banda, molta precarietat». Es referia així a les persones que durant la seva vida han tingut problemes per cotitzar (com per exemple les dones trans) i que, en conseqüència, tenen pensions molt baixes, per la qual cosa de vegades requereixen una intervenció «a un nivell molt assistencial».

Objectiu 2030

Fa poques setmanes, Barcelona va presentar a Washington la seva candidatura per convertir-se en capital del WorldPride 2030. Per a la consellera, seria «una oportunitat per visibilitzar-nos com un espai segur davant l’increment de la ultradreta«. I per als que veuen la cita amb recel, la vicepresidenta de la Cambra LGTBI respon: «No ha d’estar renyida la part reivindicativa, amb la lúdica i amb el negoci. Tant de bo tot el benefici econòmic tingués un origen així. Quan un esdeveniment genera interès, és inevitable que mogui turisme. I no podem criminalitzar que vinguin a compartir una festa que –recordem– no només defensa els drets el col·lectiu LGBTI+, sinó també els de les dones, els immigrants o les persones amb diversitat funcional».

Preocupació

Tot i que el nostre país és capdavanter pel que fa a drets per al col·lectiu LGBTI+ (fa pocs dies celebràvem 20 anys de l’aprovació del matrimoni igualitari), no es poden obviar algunes dades: segons la Radiografia de l’LGBTfòbia a Catalunya, l’any passat hi va haver un rècord històric de 318 incidències, que representen un augment del 4,9% respecte al 2023 i del 34,1% respecte al 2022. I si hi va haver un consens entre tots els assistents a la taula rodona, va ser la por d’aquesta situació, que van relacionar amb l’auge de la ultradreta.

Montse Marro vincula aquest fenomen amb les xarxes socials, que ens controlen i són molt poderoses, i «on el discurs d’odi és molt potent, especialment entre els joves». «Quan aquest discurs és més fort que el de llibertat, de comunitat i cohesió, cal intensificar la lluita», va dir l’artista.

Això sí, «sense contemplar ni tan sols la possibilitat de perdre ni un dels drets adquirits», va dir Maria Giralt, que ja va estar present en la primera manifestació que va organitzar a Barcelona el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (el 1977), a la qual van assistir entre 4.000 i 5.000 persones, i que es considera el germen de l’actual Pride.

Notícies relacionades

Multimèdia | Aquest és l’origen i l’explicació de les diferents banderes LGTBI+

Hi ha més de dos milions d’afectats per covid persistent, sense accés a unitats especialitzades: «L’atenció continua molt desordenada»

Una mica més optimista es va mostrar Josep Maria Mesquida, que va posar la mirada en altres països «on també hi ha hagut moviments similars, que després han retrocedit.» Per a ell, el que estem vivint és conjuntural, i tindrà un final. «El nostre col·lectiu sempre ha mostrat una gran resiliència, i ho demostrarem de nou».

Per la seva banda, Eva Menor va expressar el seu temor no tant a l’extrema dreta –«que ja sabem com pensa»– sinó a la deriva de la dreta demòcrata, «que representa una part important de la població, que mai abans havia posat en entredit segons quins paràmetres de convivència, i que ara comencin a fer-ho». Davant aquesta situació –va dir la consellera– «ens hem de rearmar, i treballar mitjançant la sensibilització, la pedagogia i la memòria. «La ultradreta el que fa és deshumanitzar, per anar contra un col·lectiu més fàcilment. Per contra, ella advoca per «multiplicar els esforços per explicar la realitat posant-li rostre a la diversitat, amb històries de vida, cosa que és molt transformadora.» I cal fer-ho «des de les polítiques públiques, des de l’activisme, des de l’escola, simplificant els missatges, i centrant-nos en els drets humans, que no estan posats en entredit».