La mare de l’Ilan, víctima mortal de l’assetjament escolar a Eivissa: «No busco diners, busco justícia»

«Això em dona una esperança… L’Ilan no tornarà, però almenys volem que no li passi a cap nen més i que es faci visible aquest cas per conscienciar», abunda a l’hora d’explicar els seus sentiments, perquè celebra que, sis anys després de perdre el seu fill, per fi s’ha obert una petita esquerda per la qual espera que es puguin continuar colant més bones notícies.

La Policia Judicial ja ha posat en marxa la investigació i ha obtingut diversos testimonis. «La Policia Judicial està fent la seva feina, cosa que no va fer al seu dia», assenyala la mare de l’Ilan en declaracions a ‘Diario de Ibiza’, i celebra que «ara ja és un presumpte assetjament escolar». «Hi ha testimonis de companys de classe perquè alguns s’han atrevit, però d’altres estaven coaccionats. Hem aconseguit que la nostra lluita tingui fruits i es reobri, per fi, el cas», explica.

En aquest sentit, remarca que la mort del seu fill «en el seu moment va quedar a ulls de la premsa com un accident, però va ser un suïcidi». Per això, el seu objectiu és continuar «intentant visibilitzar el cas perquè aquesta gent no es pugui amagar, per fer difusió i que no li torni a passar a cap nen de cap escola».

A l’hora d’explicar els motius pels quals s’ha reobert després de tant temps, la Laura en cita dos de principals. El primer és la seva pròpia feina fent «de policia judicial». «Jo mateixa he anat recollint testimonis i proves perquè es veiés la veritat i no divulgar res sense proves. Ara tinc proves, informes, testimonis i més coses», diu.

L’altra raó és que, escarmentada per la seva experiència amb «dos advocats que no van fer res», va decidir contractar els serveis d’«un dels millors penalistes de Madrid». «He tingut la sort que em deixi pagar a poc a poc, perquè no tinc diners. Aquest home ha tingut empatia, ha vist el cas i ha decidit recolzar-me», comenta sobre aquest lletrat experimentat.

Sis anys després de la mort de l’Ilan, la seva mare té molt clar el que va passar perquè no s’investiguessin els fets quan van passar: «Aprofitant la meva vulnerabilitat, el cas es va tancar en tres dies». «La meva prioritat en aquell moment era la salut mental dels meus bessons, que només tenien set anys i es van trobar sense el seu germà. Va ser un xoc molt fort i el primer que volia era donar-los tractament psicològic a ells», recorda.

«No va ser un accident»

Després de bolcar-se en els germans de l’Ilan, la Laura va intentar ajudar-se a si mateixa perquè necessitava «estar forta per afrontar tot això» i també per «lluitar contra l’endogàmia que hi ha a l’illa», tal com denuncia: «En aquesta illa els cognoms pesen. Jo soc eivissenca, però no tinc cognoms eivissencs. Aquest cas es va deixar com un accident i no va ser un accident».

Molt temps després, celebra que «hi ha gent que s’ha atrevit a parlar» i a donar la seva versió del que va passar amb l’Ilan. «Jo no vaig buscant diners, vaig buscant justícia. Que treguin els títols a aquests docents i que compleixin presó perquè no només van ser nens, també van ser adults els responsables de l’ocorregut», apunta.

La Laura continua sense explicar-se com va ser possible que, després que l’Ilan revelés les agressions que estava patint, l’escola no donés una resposta que estigués a l’altura. Va informar sense èxit al tutor i, quan es va agreujar la situació, es van celebrar diverses reunions sobre el cas a l’escola. En aquelles trobades, els docents li van assegurar que era l’Ilan qui «molestava i no volia estudiar», per la qual cosa li van obrir un expedient de trastorn de dèficit d’atenció i hiperactivitat, i van aplanar una mica més el camí cap al desenllaç fatal.

‘Dolor impune’

Ara, la Laura està convençuda que la nova investigació oberta culminarà en la celebració d’un judici i en condemnes per als possibles acusats. «Jo crec que sí. Si ells es neguen a treure la veritat i els testimonis, jo vaig fins al final. Lluitaré al màxim i no m’arronsaré. M’és igual que jo sigui pobre, que no tingui importància personal ni amiguismes a l’Administració. Això va cap endavant, jo no em doblegaré. És la manera que no es puguin amagar», adverteix.

Durant tot aquest temps, aquesta dona no ha deixat de lluitar intentant donar visibilitat a l’assetjament escolar, i ha abonat el terreny perquè no es tornin a repetir casos com el de l’Ilan.

Notícies relacionades

La Fiscalia del Suprem recorre l’absolució d’Alves al considerar que el TSJC va ser «arbitrari i cruel» amb la víctima

Barcelona i Manresa seran les capitals mundials de la formació dels professionals sanitaris

Una de les iniciatives en què ha participat és el documental ‘Dolor impune’, una pel·lícula en què quatre famílies relaten com van canviar les seves vides després de patir el suïcidi d’un fill per culpa de l’assetjament escolar. «Es va fer per conscienciar una mica la joventut i que sàpiguen com poden destruir una família», recorda la Laura sobre aquesta cinta, dirigida per Gabriel Chicote, que es va estrenar el novembre del 2023.

A més, també s’ofereix a les institucions públiques per «donar cursos docents i pares», perquè entén que la lluita contra aquesta xacra ha de ser «un treball conjunt». «Ja que a Magisteri no es donen eines per a això, hem creat un decàleg que evita tot això, perquè es faci servir en lloc d’un protocol que no funciona. L’objectiu és que s’erradiqui l’assetjament escolar de tots els centres educatius de l’illa», desitja.