Resistir a la indiferència

El meu avi repetia que la ignorància és el millor menyspreu. Mirant-ho així, estem regalant el nostre més sentit menyspreu a la cimera climàtica de Bakú. Potser no en les pàgines d’aquest diari i d’altres, però sí com a societat. ¿Ens importa el que passi allà? La seva absència de la conversa pública és patent aquests dies.

Perquè ens importés hauríem de saber de què es parla. Pot ser que les COP es percebin com una espècie d’esdeveniment circular, en el qual sempre es pronuncien les mateixes paraules tot i que se’n canviï l’ordre. Pot ser que ens avorreixi. Pot ser que siguem incapaços d’entendre unes negociacions que tenen una naturalesa dual: es poden –i així acostuma a ser– resumir amb un titular que crida l’atenció i simplista, però al seu torn tenen una complexitat endimoniada que requereix la lectura de documents tècnics amb centenars de pàgines. Esperem sempre el resultat final sense importar-nos el procés, que és el que veritablement ens mostra la substància i capacitat transformadora d’aquestes cimeres.

L’actualitat estatal no hauria d’exercir de teló que oculti el que està passant a Bakú, més aviat al contrari. Si a alguna cosa ens comminen les imatges de les últimes setmanes és a actuar per fugir d’un futur gens hospitalari, no a posposar l’acció. Que el que és urgent no ens aparti la vista del que també és important. Ara, quan els fonaments del present s’esqueixen amb rapidesa, necessitem més que mai buscar un acord ambiciós. El món canvia a pas accelerat en la seva dimensió física i també en la política, i la incertesa, que hauria de ser de color verd esperança, s’emmascara amb quitrà i carbó.

De vegades em pregunto quin sentit té opinar des d’aquí, quan la història està a milers de quilòmetres de distància. Els anys i el treball periodístic de professionals com Valentina Raffio, que signa les cròniques d’aquest diari com a enviada especial, han fet que m’adoni que massa vegades prestem una atenció excessiva al cor de ploraners patri. Gent que no ha trepitjat una COP en la seva vida, que ni tan sols coneix els fils més bàsics de les negociacions climàtiques –i encara menys els detalls que només es poden palpar sobre el terreny–, donant lliçons sobre la seva poca utilitat, profetitzant la falta d’acord i negant-li tota legitimitat i transcendència. S’equivoquen.

A Bakú es discuteix el futur. Enmig de la fetor de petroli que desprenen els vestits dels lobbistes també hi som nosaltres. Hi són els governs, les científiques, les tècniques de l’Administració, les activistes, les periodistes. Ens representen, i així els ho hauríem de fer saber, el seu treball i el seu esforç. Resultaria còmic si no fos tan tràgic que alguns es dediquin, des de les seves confortables butaques, a posar en qüestió no ja la cimera en la seva globalitat, sinó qualsevol acord i iniciativa que s’assoleixi en el seu si.

Notícies relacionades

Un de cada sis avis pateix maltractaments: «Visc amb por, el meu fill l’emprèn contra mi quan pateix una crisi»

Fer regals (o no) al professorat

¿Qui ha de pagar el caos climàtic? En la COP s’estan formulant les preguntes correctes. No totes, i moltes vegades a deshora, però són preguntes que mereixen una resposta. Ser pessimistes amb el paper d’aquestes cimeres impulsades per les Nacions Unides ens hauria d’esperonar a enfortir-les i a canviar-les, no a alimentar la nostra indiferència. En un món que espera l’arribada de Trump com la legitimació definitiva dels negacionistes climàtics –els mateixos que aquí desprestigien institucions científiques i posen en risc la vida de tots–, és més necessari que mai defensar les institucions que tenen la capacitat de crear camins de futur.

 Andreu Escrivà és ambientòleg i doctor en Biodiversitat.