Condemnats a una habitació

Les dades ja contrastades permeten parlar d’una genuïna eclosió d’habitacions en règim de lloguer, amb una oferta en nombre d’unitats que ja supera la de pisos complets en arrendament. Una opció que es converteix en l’única alternativa per a massa col·lectius i que reflecteix preocupants dinàmiques, que s’han anat consolidant a les grans ciutats. Darrere de tot això, una suma de fragilitats que convé reconduir per evitar que la marginalitat continuï arrelant.

La fixació de límits al mercat de lloguer residencial ordinari mostra aquí un dels seus efectes secundaris no previstos, cosa que no significa que no fossin previsibles durant la redacció d’un marc legislatiu amb massa llacunes. Si d’una banda estimula derivar part del parc potencial de vivenda de lloguer al mercat de compravenda, de l’altra anima els propietaris a destinar immobles cap a una activitat molt menys regulada com és el lloguer d’habitacions, que pot portar a rendibilitats desproporcionades .

Aquesta activitat també genera una bossa important d’economia submergida, i situa l’inquilí que no té alternativa davant un mercat de vivenda els preus del qual no tenen res a veure amb la capacitat adquisitiva mitjana de la ciutadania en una situació de gran fragilitat davant el propietari de l’immoble. El perfil dels inquilins és un fidel reflex de la fractura social que, fins i tot silent, s’engrandeix i consolida entre nosaltres. La que, en principi, és una alternativa assenyada orientada, principalment, a estudiants, funcionaris i treballadors de pas per una ciutat o en situacions familiars provisionals, s’ha convertit cada vegada més en l’única opció per a persones en situació de precarietat; ja sigui pobresa heretada o de nou encuny, com passa amb no poques famílies que, fins no fa tant, vivien satisfetes una condició de classe mitjana que ha resultat ser enganyosa.

La regulació i inspecció del lloguer d’habitacions és indispensable: però tampoc arreglarà els problemes de fons d’un mercat immobiliari altament ineficient; una suma de debilitats i carències que només poden ser resoltes amb la promoció, liderada pels poders públics, d’habitatge en règim de lloguer a preus moderats. No obstant, aquesta alternativa sembla més que complicada, ja que requereix tres condicions. D’una part, disposar dels necessaris recursos financers per al seu desenvolupament, per a la qual cosa hauríem de tractar de manera efectiva la vivenda com el problema més important per a molts milions de ciutadans espanyols, especialment els més joves. D’una altra, la indispensable coordinació entre administracions, i donar cabuda a la també necessària participació privada en el projecte. Una exigència complexa però que s’intueix possible atesa la gran pressió social per abordar (¡per primera vegada en el nostre prop de mig segle de democràcia!) un ambiciós pla de vivenda. I, finalment, és necessària una visió a llarg termini, que superi la dinàmica política curtterminista.

Mentrestant, un nombre cada vegada més gran de ciutadans es veurà inevitablement forçat a malviure, sovint amb la seva família, en una bigarrada habitació de lloguer. Arribats a aquest punt, potser no ens hauria de sorprendre un nivell de descontentament i desafecció cap a una política que en lloc de preocupar-se a abordar problemes essencials, està més ocupada alimentant-ne d’altres.