Autolesions, intents de suïcidi i anorèxia

Després de trencar la llei del silenci, la Noa i la Maria van superar el trauma. Ho van fer gràcies al seu coratge, la xarxa de suport familiar, l’ajuda psicològica professional i els gossos. La teràpia amb animals –un projecte amb evidència científica i suport universitari– és una arma més en la lluita contra l’assetjament escolar. No són una vareta màgica, però els gossos han tornat les ganes de viure a la Noa i la Maria. El 2 de maig, amb motiu del dia internacional contra la violència i la ciberviolència a les aules, expliquen la seva història. Són dos relats de terror, però amb final feliç.

La Noa, veïna de Manresa, rep EL PERIÓDICO a l’Aula El Racó de Milu, acompanyada de Maribel Vila, responsable de teràpies de la Fundació Affinity. Amb elles hi ha també el Valder, un llaurador color xocolata que li ha tornat el somriure i la serenitat. "A classe jo era una marginada, m’insultaven i es reien de mi. Em deien quatre ulls, em treien les meves coses i m’agafaven l’ordinador. No en vaig parlar amb ningú, tampoc amb la meva mare. M’ho vaig menjar jo sola i vaig començar a autolesionar-me. Fins que un dia vaig prendre moltíssimes pastilles amb l’objectiu de suïcidar-me", diu. Arran d’aquests episodis va tenir el seu primer ingrés en psiquiatria. Va ser diagnosticada de depressió i Asperger, una síndrome dins de l’espectre autista.

A l’hospital de dia on estava ingressada, la Noa va rebre teràpia amb gossos. Va ser l’inici del canvi. "Vaig adoptar el Gaspar, un gos molt vellet que havia sigut maltractat i al qual havien tallat les dents amb una radial", explica. Quan el Gaspar va morir, va comprar el Valder. "Els gossos m’han salvat la vida. No jutgen, sempre estan contents. Els gossos m’accepten incondicionalment", explica amb emoció. La Noa no vol continuar estudiant a l’institut, però ha trobat el seu camí personal i professional: ser formadora en teràpies animals i ajudar altres persones que, com ella, també han viscut un infern. "El meu món són els gossos", acaba afegint la jove.

"Em deien grassa"

A punt de complir 19 anys, Maria Crivillé, veïna de Vic, explica que el bullying també li va marcar la vida. En el seu cas, amb una anorèxia nerviosa. A 1r d’ESO, va entrar en una escola privada. El món li va caure a sobre al veure que les seves companyes es van convertir en botxins. "Estava acostumada a una escola de poble, i en aquesta escola em vaig adonar que a la gent només li importaven els diners que tenia la teva família i els teus cognoms. Em deien grassa tot el temps. Jo no ho estava, però m’ho vaig creure. A 2n d’ESO l’assetjament va anar a més. Era una època en què començàvem a maquillar-nos i conèixer algun noi. Però les meves companyes em van fer la vida impossible. Em treien les coses i em continuaven dient grassa. No vaig dir res a ningú. Ni als meus pares", comenta. "Jo sabia que no estava bé. La situació se m’estava escapant de les mans. L’única amiga amb qui em vaig desfogar em va dir que si seguia així, em moriria", afegeix.

La Maria, efectivament, es va trencar durant l’època d’exàmens. Es trobava tan malament físicament i psicològicament que va acudir a una professora i li va explicar les tenebres en què estava vivint. La professora li va dir que n’havia de parlar amb els seus pares. Ho va fer. "Sento que m’estic morint, mama. Necessito ajuda", li va suplicar.

Com passa en molts casos de bullying, la víctima va acabar anant-se’n de l’escola i els botxins s’hi van quedar, com uns éssers intocables. "Els meus pares em van canviar de centre i em van matricular en una altra escola de Vic, on vaig trobar persones obertes amb qui em sentia molt bé", recorda.

El verí del bullying, no obstant, era dins del cos i el cervell de la Maria, que va acabar ingressada per un trastorn de la conducta alimentària en un centre sanitari privat que disposava de teràpia amb animals. "Sempre he viscut envoltada de gossos i cavalls. M’encanten. Al centre no podíem rebre la visita de ningú. Estàvem en plena pandèmia. Però un dia va venir un equip de terapeutes amb gossos i va ser una alegria immensa", recorda.

Teràpies assistides amb gossos

Notícies relacionades

Presó per al maquinista i un excàrrec d’Adif per l’accident de l’Alvia

Gislan Zekri, estudiant de Treball Social: "Entendre el context cultural de la persona és vital per ajudar-la"

A l’acabar 4t d’ESO, la Maria tenia ben clar que el seu futur personal i laboral també passava per la formació professional en teràpies assistides per gossos. En el dia d’avui, està recuperada de la seva anorèxia, encara que sap que és una cosa que "sempre serà allà". Igual com la Noa, rep ajuda psicològica professional i és inseparable del Bliss, un dels seus cinc gossos. "El suport que he trobat en els meus gossos no l’he trobat en altres persones. Els gossos, a més, et poden moure a demanar ajuda", explica.

"No continuo enfadada amb les nenes que em van fer la vida impossible. A més, he tornat a confiar en la gent i puc dir que tinc amics. No gaires, però sí bons", diu.