Amb propina o sense propina

1
Es llegeix en minuts
Amb propina o sense propina

Fa uns dies, a l’anar a pagar el compte en un bar del centre de Barcelona, veig que s’inclou al rebut una quantitat de diners en concepte de propina. Va ser tal la meva sorpresa que vaig preguntar al cambrer si allò era el que semblava ser, i sí, era la propina afegida en el compte. Per descomptat, va dir, no és obligatori deixar-la. No era obligatori, però la posaven al paper. Pel que sembla aquesta és una modalitat que estan adoptant alguns bars de Barcelona i que corre el perill d’estendre’s.

He vist que el portaveu de Facua-Consumidors en Acció, Rubén Sánchez, mostrava la seva preocupació, ja que aquesta mesura pot crear un sentiment de culpa al client que decideix no deixar res. Recordo la primera vegada que vaig viatjar a Nova York com em va perseguir un cambrer fins al carrer perquè no li havia deixat propina. Allò, ¡ignorant de mi!, em va semblar estranyíssim. Això de la propina és una cosa molt personal. D’altra banda, mentre que als EUA és obligatòria, a Dinamarca, la Xina o el Japó es veu com un insult deixar més diners de l’estipulat a la factura. En els meus temps de joventut es donava propina per a gairebé tot: al taxista, a l’acomodador, al grum, al nano del supermercat i, per descomptat, als restaurants. De tota aquesta llista ara només es deixa als restaurants, almenys jo.

Notícies relacionades

La propina s’hauria de donar quan algú t’ofereix un servei que va més enllà del que té per obligació amb la seva feina. Aquesta és la meva idea. Que algú et serveixi un cafè de manera correcta no hauria de comportar una gratificació. Una altra cosa és que el cambrer s’hi hagi mirat per oferir-te un servei que va més enllà de la seva comesa. Tampoc té lloc donar propina a un taxista per haver-te portat fins a la direcció indicada. Una altra cosa és que, al dir-li que tens pressa, el xòfer hagi accelerat per arribar al més aviat possible. Llavors sí.

¿No deu ser que, amb aquesta mesura, alguns propietaris pretenen que siguem nosaltres els que paguem el que haurien d’incloure ells en la nòmina de l’empleat? ¡Al lloro!.