Montessori, abandonadora

Han passat 72 anys des que es va morir, però la metge italiana Maria Montessori continua sent una referència internacional en pedagogia. L’exministra d’Educació Isabel Celaá la va anomenar en més d’una ocasió quan feia referència al (controvertit) lema d’aprendre a aprendre.

A principis del segle XX, Montessori va revolucionar la pedagogia, la manera d’ensenyar els nens. Va ser una espècie de mare universal. Una mare que, no obstant, va triar la seva professió abans que el seu fill. Una mare abandonadora, com també ho va ser l’escriptora Doris Lessing. Lluny de jutjar i culpabilitzar, cal posar-se en la pell d’una dona que es va quedar embarassada sense estar casada el 1898. Tenia 28 anys i havia aconseguit el que molt poques dones de la seva època havien fet: llicenciar-se en medicina i especialitzar-se en pediatria.

Una opció era desempallegar-se de la seva carrera, casar-se amb el pare del seu fill (també metge), ser la dona perfecta i cuidar-se del nen, la casa i el marit. L’altra opció era convertir-se en una perfecta mala mare: abandonar el fill, Mario, deixar-lo a càrrec d’una família de grangers i mantenir la seva feina. Montessori es va llançar al buit. Va triar la segona opció.

La cineasta i productora francesa Léa Todorov (París, 1982) recupera ara la figura de la pedagoga italiana. Ho fa a la pel·lícula Maria Montessori, que s’estrena a Espanya l’1 de maig i que explica una part de la complicada vida laboral i emocional de la pedagoga.

Situat a l’any 1900, el film narra com una cortesana, tan lliure com rica, s’avergonyeix de la seva filla, que pateix problemes del neurodesenvolupament. Per treure-se-la de sobre, la porta al centre que dirigia Montessori i el doctor Giuseppe Montesano (el pare del Mario) per educar nens amb discapacitat. En aquella època en deien "oligofrènics i retardats".

La parella de doctors –eren nòvios i amants però no estaven casats– fan amb aquests nens diferents el que ningú vol fer amb ells: estimar-los i ensenyar-los. Anys més tard, Montessori va aplicar aquesta manera de treballar amb la infància amb problemes del neurodesenvolupament a nens sense aquest tipus de trastorns. Montessori els va facilitar pupitres, cadires i joguines de la seva mida. Ensenyava donant-los llibertat.

Mare d’una filla diferent, la directora francesa empatitza amb Montessori i posa de manifest com la pedagoga va ser pionera en els drets no només dels nens sinó de les dones. Va ser feminista en una època en què el feminisme ni hi era ni se l’esperava. "El seu mètode estava basat en material educatiu que permet que els nens aprenguin per ells mateixos, guiats per un mestre que els supervisa", explica la directora, admiradora de Montessori des de fa quatre anys, quan va realitzar un documental sobre pedagogies alternatives en el període d’entreguerres.

Convertida en una mare universal i una pedagoga influent, Montessori –que va coquetejar amb la idea de fundar una congregació religiosa– té els seus propis turments personals. Va a veure el seu fill quan pot, però el Mario creix sense ella. "La seva maternitat era un secret, una tragèdia, un silenci", escriu la periodista Cristina de Stefano al llibre El niño es el maestro. Vida de Maria Montessori (Lumen).

Quan es mor la seva mare (la persona que més va contribuir a fer que la Maria renunciés al seu fill), la pedagoga veu el camí lliure per tornar a acostar-se al Mario, que en aquell moment tenia 15 anys i estava a càrrec del seu pare, Guiseppe Montesano. "El nen li escriu una llarga carta en la qual li diu mama i li confessa que fa anys que espera aquest moment", explica De Stefano al seu llibre.

Notícies relacionades

¿Qui va matar els guàrdies civils?

Catalunya va imposar sis sancions per LGTBI-fòbia el 2023

Recupera el seu fill

La Maria ho organitza tot per emportar-se el seu fill a casa. "Corre un gran risc. Si el pare del noi decidís denunciar-la, esclataria l’escàndol. Però Giusseppe Montesano sap que no s’hi pot oposar. El Mario ha triat (quedar-se amb la seva mare). Entre els amants d’abans no es produeix una reconciliació autèntica, sinó més aviat el final d’una llarga i silenciosa tensió. Ella recupera el que li ha sigut negat tant de temps i ell reconeix la seva derrota. Des d’aquell moment, la Maria té amb ella el seu fill, que presenta com el seu nebot", explica l’autora de la biografia de la metge italiana.