Un gronxador de dol i set històries

A la zona alta d’Horta, molt a prop de la casa d’en Xavi i la Noa, hi ha el Parc Central de Nou Barris. És gran, amb diverses zones de joc. Per haver-hi, fins i tot hi ha un llac. I gronxadors, clar. L’estructura és de fusta. És curiós, en la meva imatge mental els gronxadors sempre són de metall, molt alts i pintats de colors vius. Suposo que és la meva mirada de nena, entossudida a prevaler. Però no, ara són de fusta. En aquest recorregut que inicio ara, tots ho són. Dels gronxadors del parc de Nou Barris, em quedo amb un, el més auster. Amb set anys, la Noa potser escolliria aquest per no coincidir amb nens més petits. Imagino els seus peus recolzats a terra i impulsant-se.

Abla és una petita població d’Almeria. Cases emblanquinades, carrers sinuosos, escales costerudes i els cims de Sierra Nevada a l’horitzó. El parc infantil és molt a prop de la carretera. És petit, acolorit. Ideal per a la Larisa i l’Elisa, de dos i quatre anys. ¡Mama, empeny-me més fort! Un vèrtex de l’estructura és vermell. L’altre, blau. La direcció: avinguda dels Santos Martires.

Bellcaire d’Empordà és un poble encara més petit, no arriba a mil habitants. Però és un poble amb castell, un imponent castell, i això el fa immens. El parc infantil es troba al final de carrer Major, ja tocant la carretera. El gronxador té els vèrtexs morats i dos seients, un d’aquests per a nadó. Aquest queda descartat, als nens de cinc anys com l’Ajax els toca el tradicional. El paisatge és serè des d’aquest gronxador. Sembla ancorat en la placidesa del temps. Però, de vegades, només de vegades, l’eco del castell s’imposa, amb les seves històries de domini i pèrdua, de metall i sang.

Notícies relacionades

No te’n donaré ni cinc

Dos milions de dones pateixen violència econòmica

El recorregut s’atura al Prat de Llobregat. Hi ha un parc a penes a tres minuts caminant des de la casa d’en Yago i la María. En realitat, el recinte infantil ja no és per a ells. Un cartell a l’entrada el limita a nens i nenes de 2 a 6 anys. ¿Però quina criatura de vuit anys no s’anima a pujar a un gronxador? L’estructura és sòbria. Tot i que els colors importen poc. Enfilat en un, el nen ni tan sols pensa en la seva forma. Només creu que, per uns instants, és amo dels seus moviments.

Aquesta ruta ha recorregut 1.880 km. És la ruta de set absències. Set vides aturades abruptament aquest any. En només tres mesos i mig, quatre homes han matat els seus fills. Costa imaginar-ho. Encara més, pensar que, en aquest moment, més d’una mare tem per la vida del seu fill. Mira al cel, mira a terra i, al mig, l’horror. Que trist, que trist, un gronxador de dol.