Clamor contra la revifalla masclista

A Barcelona, la marxa va comptar amb una presència molt diversa de persones i edats. El clamor, no obstant, va ser unànime contra l’avanç de Vox i la ultradreta, la violència contra les dones, l’explotació laboral i la falta de corresponsabilitat en els treballs de cures i les feines de casa. "No sé si anem enrere o no, però hem de continuar defensant el feminisme, no hi ha cap altra opció", va assegurar la Teresa.

"No hi ha cap altra opció"

La mateixa opinió compartia la Laura, una jove estudiant de Belles Arts de 19 anys. "Vinc des que tinc ús de raó i no tinc cap altra opció que recolzar aquesta protesta a favor dels nostres drets perquè tot comenci a canviar –lamentava–. Ja no és que hi hagi nois de la meva edat masclistes, és que hi ha noies que també ho han interioritzat". Per la seva part, l’Agnès i l’Etna lamentaven no haver pogut fer vaga: com a infermeres, els va tocar cobrir els serveis mínims. "Hem vingut quan hem acabat el torn, perquè sento que el feminisme s’ha diluït després del superboom de La manada, s’ha perdut força i no pot ser", insistia la sanitària. "Al Clot hem tingut cinc agressions i jo aquestes últimes setmanes tinc por d’anar amb metro a les sis del matí pels atacs que hi ha hagut a dones recentment", va afegir l’Agnès.

La protesta va començar poc després de les sis de la tarda sota el lema Juntes contra la precarietat, les fronteres i els genocidis. "Per a l’assemblea organitzadora és molt important insistir que som un moviment de base, que volem mostrar les més invisibles del sistema discriminatori i d’explotació que exerceix el patriarcat, totes mereixem vides justes i dignes", va explicar Natalia Cámara, membre de l’organització. De fet, la capçalera, integrada només per dones, la formaven col·lectius amb discapacitat, migrants, sectors laborals i assemblees de barri. Una gran part d’elles lluïa mocadors palestins en suport a aquesta comunitat pel conflicte a Gaza.

Dones amb discapacitat

"Les dones amb discapacitat patim una triple discriminació: a la feina, per estudiar... Som invisibles", va explicar Carme Garrido, membre del col·lectiu feminista anticapacitista. "Jo no vaig poder estudiar fins als 9 anys, i m’han relegat molt a la feina", va prosseguir la dona des de la seva cadira de rodes, a la capçalera de la manifestació. La Cecilia, també al capdavant de la marxa, portava una de les pancartes del sindicat Sindillar, format per treballadores domèstiques. "M’ha costat molt que la meva senyora em deixi sortir de la casa per poder ser aquí", va dir aquesta argentina que treballa sense papers com a interna cuidant una dona gran i el seu fill amb discapacitat intel·lectual.

"Crec que és important que es visibilitzi l’explotació que pateixo", va dir la dona, obligada a viure al seu lloc de treball i, en ocasions, sotmesa a carícies no consentides per part dels seus ocupadors. "Aguantes perquè no hi ha més remei, si no... el carrer", va afegir la Cecila. "La nostra feina sosté tot el sistema, i se’ns continua sense reconèixer, ens exploten i ens precaritzen, el feminisme va que aquestes dones també tinguin drets", va assenyalar Norma Falconi, coordinadora de l’associació. L’acompanyava Jamuna Devi, presidenta de l’associació de dones nepaleses a Barcelona. Ozemnis Rivas, junt amb les seves filles, també va acudir a la marxa per als drets migrants des del col·lectiu de les Kellys: "Vaig viure anys molt durs fins que vaig aconseguir la nacionalitat, i ara com a cambrera de pis... sento que som invisibles".

Solidaritat amb Gaza

Abans de començar la marxa, als Jardinets de Gràcia, la comissió d’artistes de la comunitat palestina va dur a terme una acció que es va repetir a diverses ciutats del món. Amb teles tacades de vermell van recrear cadàvers de nens morts a Palestina. "A Gaza hi ha 9.000 dones a qui els estan privant els drets humans més bàsics, que no tenen res per donar de menjar als seus fills, 13.000 dones han perdut els seus fills", va denunciar Nadia Jaber. "S’ha d’acabar aquesta barbàrie, el món ho ha de veure perquè ho estem normalitzant", va afegir Mirna Silajdzic.

Notícies relacionades

Dones davant l’algoritme

Montessori, abandonadora

Moltes dones també van reclamar la presència de més homes. "És veritat, poc home blanc veig per aquí. I si estan és perquè van amb la nòvia... En el meu Instagram no n’he vist ni un que hagués compartit que era a la protesta", es va queixar l’Íñigo. "Crec que és important que elles siguin al davant, que se les escolti, però aquesta lluita també ens interpel·la, jo vull la igualtat i els drets garantits, els homes hem de ser part d’aquest canvi", va dir l’Aritz. "Per a mi no hi ha dubte que cal ser aquí: vinc per donar suport a les meves amigues, a la meva família, a la meva mare, a la meva germana", va afirmar el Mino, estudiant francès de vacances a Barcelona.

El mateix opinava el Mateo, italià. "És una lluita comuna. Veig diàriament la desigualtat que pateixen elles", va sentenciar.