Sol o amb Pedroche

Chicote funciona sol o amb Pedroche. Les aportacions culinàries del xef sempre quedaran per sota de la seva tasca de rastrejador a Pesadilla en la cocina, el programa importat de Gordon Ramsay. Furetejant amb la persistència del detectiu Colombo en cuines fraudulentes, es va convertir en l’inquisidor de la gastrodictadura que habitem, des que el ministre francès Jack Lang va decretar en els 80 que els fogons i la moda equivalien a Picasso, allà tenim El Bulli reconvertit en museu de bodegons. Menjar és l’única experiència rutinària que degrada un restaurant d’alt llinatge.

Chicote ha sigut el bomber que acudeix rabent a sufocar les graelles devastades. L’estat de les cuines espanyoles és tan deplorable que ni un inspector de Sanitat bregat s’atreviria a posar-hi els peus. Són malalts inoperables, fins que arriba el campió dels retrets, un paramilitar que es mou en aquests racons intransitables per a la democràcia com el rondinaire Churchill inspeccionant les seves tropes. En nom de l’espectacle, no de la salut. I sense aplicar la saviesa de l’enyorat Anthony Bourdain. A Confesiones de un chef decreta que per conèixer la higiene d’un restaurant n’hi ha prou amb visitar el seu bany, i recordar que un lavabo és molt més fàcil de netejar que una cuina.

Dietes io-io

Chicote s’ha dedicat també professionalment a aprimar-se. Els cuiners són els éssers humans més obsessionats pel seu pes, i víctimes propiciatòries de les dietes io-io, una contumàcia que hauria d’obligar a reflexionar els seus clients. Vaig tenir ocasió de plantejar-ho en directe a l’enyorat Santi Santamaria:

–La seva figura demostra que menja del que cuina.

–I tant. Soc un malalt, un obès, per unes males pràctiques. Soc el metge que fuma i sap que els seus pacients no han de fer-ho. Els meus familiars són grassos, per la qual cosa en el meu cas requereix un doble esforç.

És clar que la interacció amb els comensals ha minvat, perquè l’activitat frenètica dels xefs mediàtics com Chicote, amb dos restaurants propis a sobre, amb prou feines els deu deixar temps per posar-se el davantal. S’assemblen als professors de ciències de la informació, que prediquen el que no saben fer.

Sí, confesso que he hagut de repassar que el nom de Chicote és Alberto, fins a tal punt el seu cognom funciona com una marca. Segons la meva modesta opinió, el seu magnetisme rau en el rictus, sembla disgustat fins i tot quan somriu, i es tendeix a creure que les persones enfadades tenen raó. Per què s’haurien de prendre la molèstia, en un altre cas. Amb una cartellera on A fuego lento torna a demostrar que la haute cuisine és un art gal, i la resta es diu apropiació cultural, Chicote comparteix amb els seus col·legues francesos l’evidència que no existeix cap relació entre un xef i els plats que produeix.

Notícies relacionades

Presó per al maquinista i un excàrrec d’Adif per l’accident de l’Alvia

Gislan Zekri, estudiant de Treball Social: "Entendre el context cultural de la persona és vital per ajudar-la"

Les gràcies siguin donades a Chicote per no degradar els seus productes al nivell estrafolari de Masterchef, en un país on els programes de cuina són l’única alternativa al futbol omnipotent, per la qual cosa va inventar fins i tot un Sálvame de degustació. La impregnació culinària és tan abassegadora que Pedroche no és la reina de les Campanades per la seva elegància, i molt menys pel seu cos. Se li concedeix la preeminència de clausurar l’any pel seu vincle conjugal amb un cuiner, i només si està vigilada per un altre xef.

Ha quedat ben clar que Chicote m’espanta. Me l’imagino profanant la meva intimitat, regirant armaris, revelant endolls amb perill de curtcircuit i tonyines caducades, exposant els errors d’una existència vulgar a una audiència àvida. El seu èxit resideix en el fet que els punts foscos d’un tres estrelles Michelin són tan suggerents com el greix en els intersticis d’un berenador. I no ho oblidin, les seves censures es dirigeixen abans als consumidors que als productors, vegeu el programa ¿Te lo vas a comer? Perquè l’objectiu del bo de Chicote, i de tots els restauradors com demostra Ralph Fiennes a El menú, no és esbroncar els col·legues sinó els clients.