Club d’Educació i Criança
Eva Bach, pedagoga: «Els adults creuen que han de domesticar o curar els adolescents»
Pedagoga, mestra, divulgadora i autora d’‘Educar para amar la vida’ i ‘Adolescentes, qué maravilla’, Eva Bach demana que l’adolescència sigui considerada com una etapa més de la vida i no com a una trinxera infinita. Pionera de l’educació emocional a Espanya, recomana a pares, mares i tota la societat que deixin de veure els adolescents com éssers alienats i els tractin com el que són: persones.
¿Per què tractem els adolescents com si fossin un gènere en si mateix?
Perquè oblidem la seva dimensió de persones. Parlem d’ells i d’elles com projectes de persones o futures persones, com si encara no ho fossin. Que bé que ara, gràcies al llenguatge inclusiu, es parli de les persones adolescents. Els adults pensen que han de domesticar o curar d’alguna cosa els adolescents. Els tractem com si estiguessin patint una alienació mental transitòria.
«Tractem els adolescents com si estiguessin patint una alienació mental transitòria»
Els mitjans de comunicació parlem d’ells i elles moltes vegades en sentit negatiu: fracàs escolar, salut mental precària, mal comportament, addiccions...
Sembla com si l’adolescència fos una malaltia, ¿oi? Els mirem com malalts, com persones que, de sobte, perden el nord i embogeixen. No és així. Hi ha casos de trastorns i conflictes severs, sí. Però la immensa majoria dels comportaments dels adolescents responen a la seva evolució, són naturals i lògics. El 92% de les adolescències es resolen positivament. És a dir, es converteixen en persones adultes equilibrades, funcionals i autònomes. Conclusió: el problema no està en l’adolescència sinó en l’adultesa. El problema no són ells, som nosaltres.
¿Què fem els pares i les mares per revertir la situació?
El més important és tenir una bona relació i una bona comunicació amb els adolescents. Hem de relacionar-nos-hi millor i comprendre’ls millor.
«El problema és que no sabem connectar-hi ni empatitzar-hi»
¿Com ho fem?
L’adolescència és un despertar vital. Els comencen a interessar els grans temes de la vida. En les meves investigacions, els he preguntat què necessiten, què és el més important per a ells. ¿Què m’han respost? Que necessiten pràcticament el mateix que els adults. Volen ser capaços i vàlids. Volen viure plenament. El problema és que nosaltres no sabem connectar-hi ni empatitzar-hi.
¿Què necessita un adolescent?
Que li preguntem i que l’escoltem. Pregunta-li què necessita. Potser no ens ho diu o no ho sap dir. Però és important que sàpiga que si necessita alguna cosa estem a les escoltes. S’ha d’escoltar els adolescents amb les orelles, però també amb la mirada i el cor. Els nens petits ens diuen: «Mama, mira’m». Un adolescent no diu això. Més aviat el contrari: «Deixa’m en pau». Però necessita el mateix. Sentir-se vist, reconegut i tingut en compte. Necessiten que els ensenyem a sentir d’una manera intel·ligent i sana. La seva escorça cerebral no ha acabat de madurar i nosaltres hem de ser allà per aportar calma i serenitat. Moltes vegades el que fem és no acceptar el perill i intentem apartar-los d’allò que ens inquieta a nosaltres, que són les nostres neures i les nostres pors.
«Absolutament tot comença a la infància: empatia, confiança, escolta i límits»
Alcohol, violència, xarxes socials... ¿Com podem ser mares sense por? És impossible.
La por és normal. I fins i tot saludable perquè té una dimensió de protecció. És clar que cal protegir els fills, però que diferent que és la por natural (la por que beguin alcohol, per exemple) a les pors que es deuen a les nostres frustracions. Hem d’educar els nostres fills i ensenyar-los on són els perills, però no perquè tinguin por sinó perquè protegeixin la seva vida i la seva integritat física i psíquica. La seva vida és el seu tresor.
Que dur que és assumir que tu ja no ets el referent del teu fill, que fa res era un ésser petit que t’adorava.
Hi ha molts pares i mares que pensen que tenien un osset de peluix i ara tenen un cactus. Sempre els dic que mirin darrere d’aquest cactus perquè el seu osset de peluix continua sent-hi. Si el teu fill adolescent estigués físicament enganxat a tu i fos dependent seria una persona submisa i sense criteri. No és que el teu fill passi de tot, és que està buscant el seu criteri. I per trobar-lo ho han de contrastar i confrontar tot.
Notícies relacionadesLa bona criança i la bona educació comença a la infància, no a l’adolescència.
Absolutament tot comença allà: l’empatia, la confiança, la capacitat d’arribar a acords, l’escolta, la comunicació afectiva i els límits.
