5
Es llegeix en minuts
Olga Pereda
Olga Pereda

Periodista

ver +

«El meu pare és un torracollons amargat i no vull assemblar-me a ell, per això me’n vaig de casa». La frase és de la pel·lícula ‘Los reyes del verano’, en què el director nord-americà Jordan Voigt-Roberts va donar la resposta de la seva generació al mític ‘Compta amb mi’. Disponible a la plataforma Filmin, ‘Los reyes del verano’ és ficció, però la seva realitat és aclaparadora: tres adolescents, farts dels conflictes amb els seus pares, fugen de casa a l’estiu. Volen esprémer la seva llibertat i les seves vacances. Volen beure’s la vida i, sobretot, ser lluny de les seves famílies. Voigt-Roberts, de fet, també va voler escapar-se de casa diverses vegades, però no ho va fer. Sabia que no podria sobreviure allà fora. 

Tots els nanos passen pel mateix procés. Un any s’adonen que els seus pares els comencen a provocar certa urticària (metafòricament parlant, tot i que en ‘Los reyes del verano’ la urticària del protagonista és real). Sol passar a l’estiu, l’època en què més temps es passa en família. Els fills perceben clarament que ja no volen passar les vacances amb els seus pares. S’avorreixen. Els progenitors també ho noten i pensen: «Aquest és l’últim estiu que passem junts». ¿Què fer?

«És normal, esperable i saludable que ja no disfrutin tant les vacances amb nosaltres. Els seus interessos són d’altres»

Mercedes Bermejo

No és un rebuig

El primer de tot, entendre que els fills no estan rebutjant els pares, tot i que ells ho visquin i ho sentin així. «Simplement, estan creixent i madurant, volen ser lliures i necessiten diferenciar-se i separar-se. El seu cervell així ho requereix», explica Mercedes Bermejo, psicòloga i directora de l’editorial Sentir.

Per més que Anna Freud sentenciés el segle passat que l’adolescència és un divorci entre pares i fills, els adolescents «continuen estimant i necessitant els seus pares i es beneficien de la seva proximitat durant tota l’adolescència». Així ho explica Terri Apter, psicòloga experta en relacions familiars i autora de ‘Cómo interpretar a los adolescentes’ (Sentilibros). «Els adolescents volen que els seus pares estiguin al seu costat, animant-los i donant-los un cop de mà quan pateixen una ensopegada», afegeix.

«Els fills no són dels pares. Ni tampoc estan per complir les nostres expectatives. Cal deixar que volin»

Mercedes Bermejo, psicòloga i directora de l’editorial Sentir

«L’adolescència és una etapa que està entre la infància i la vida adulta. Té les seves pròpies característiques. El cervell no ha acabat de madurar i necessiten transgredir i qüestionar els seus referents primaris, els seus pares i mares. Ara els seus referents són els seus iguals, els amics i amigues», continua Bermejo. 

Que els adolescents sentin la necessitat de desenganxar-se dels pares «forma part del seu procés evolutiu», respon la psicòloga i psicoterapeuta infantojuvenil Elisa López. «És el que permet evitar l’endogàmia. Ells i elles necessiten la pluralitat i la diversitat. Han de veure més enllà de casa seva», conclou.

«Que els adolescents sentin la necessitat de desenganxar-se dels seus pares forma part del procés evolutiu»

Elisa López, psicòloga i terapeuta infantojuvenil

Amb 15, 16 o 17 anys, la vida social és fonamental. Estar amb la seva colla –una mica imprescindible durant les vacances– els genera oxitocina al cervell (no estar amb els seus pares). «Han de deixar enrere la infància per construir la base de la seva societat d’adults, i aquesta la construeixen amb els seus iguals, no amb nosaltres», explica el científic especialista en neuroeducació David Buenoal seu llibre ‘El cervell de l’adolescent’.

Descans ‘versus’ adrenalina

«És normal, esperable i saludable que ja no disfrutin tant les vacances amb nosaltres. Els seus interessos són d’altres», afegeix Bermejo. A l’estiu, després d’un extenuant any laboral, els pares i les mares solen optar pel descans, la calma i la rutina. Els nanos volen adrenalina i multiestímuls. El còctel familiar explota. Però no és un problema psicològic. Simplement, és una etapa més de la vida familiar.

«Ens veuen com a dinosaures. És completament normal», afegeix López, que recorda perfectament l’estiu que va pensar que ja no podia continuar anant de vacances amb els seus pares i germans. «Acabava d’entrar a la universitat i tenia l’excusa perfecta: quedar-me a casa per estudiar», comenta entre rialles. 

Opcions per als nanos

Molts pares opten per la via dura i negar als seus fills unes vacances pròpies fins que no siguin majors d’edat. Els terapeutes familiars ho consideren un error. La majoria d’edat són els 18 anys, efectivament, però la majoria d’edat sanitària són els 16. I a partir de 14, un noi té autonomia per decidir, al terreny judicial, si vol viure amb el seu pare o la seva mare després d’un divorci. Hi ha fórmules perquè, amb 15 o 16 anys, els fills puguin tenir vacances independents. O semiindependents.

Els experts consideren un error negar als fills vacances pròpies fins que no tinguin 18 anys

Bermejo posa uns exemples: «El teu fill pot passar unes setmanes de vacances amb els pares d’algun amic seu». Una altra opció és que estigui amb tu a la casa de vacances, però que tingui prou llibertat per sortir amb la seva colla i «assaborir la independència amb normes, però sense un ferri control dels pares», afegeix.

La directora de Sentir anima els progenitors a fer aquests passos, tan necessaris per als adolescents. «És fonamental perquè els nanos adquireixin competències socials i habilitats emocionals», destaca.

Dol psicològic per als pares

Conscient del dol psicològic que suposa per a molts pares (sobretot, mares) veure que el seu fill ja no és el mateix d’abans (petit, carinyós, abraçable i demandant) i ja no li ve de gust anar de vacances amb ells, Bermejo convida les famílies a assumir amb normalitat aquesta nova etapa. «Els fills no són dels pares. Ni tampoc estan per complir les nostres expectatives. Cal deixar que volin. Com més rebuig notin per part nostra, més conflictes hi haurà a casa», sentència.

Notícies relacionades

Aquesta psicòloga insisteix que el fet que els fills vulguin volar sols a l’estiu no és cap problema psicològic. És part de la vida, tot i que sigui complicat per a molts progenitors. Primer, perquè han d’entendre els seus fills. I segon, perquè el retrobament de la parella, una vegada que els fills ja no són tan dependents, és difícil, ja que de vegades la convivència està molt desgastada.

Els terapeutes familiars sí que recomanen trucar a les portes d’un professional si el fill o la filla adolescent dorm i menja malament, està sumida en la tristesa o en un estat constant d’irritació. També és aconsellable que els progenitors rebin nocions de psicoeducació si es troben superats per l’adolescència dels seus fills i ho viuen com un rebuig (quan no ho és).