Abusos a la universitat: «No hi ha un o dos assetjadors, hi ha departaments sencers que estan podrits»

Aquesta professora ha decidit contactar amb aquest diari arran de la publicació d’un reportatge en el qual, per primera vegada, s’han proporcionat xifres sobre l’assetjament a les universitats catalanes. Segons ha revelat una investigació d’EL PERIÓDICO, en els últims cinc anys s’han obert més de 150 expedients per violència sexual i laboral als centres i s’han sancionat almenys 28 professors.

«Estem davant d’un problema estructural que s’explica, en gran part, per la pròpia idiosincràsia de les universitats. Són espais marcats per la precarietat i on hi ha grans jerarquies i dinàmiques de poder generalitzades», assenyala Bárbara Biglia, professora de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i experta en violències de gènere i abusos en entorns universitaris.

Segons comenta aquesta experta, les violències sexuals i de gènere que es produeixen a les universitats són un reflex de la pròpia organització de la nostra societat. «Les universitats, a més, són un entorn molt marcat per la precarietat. Això genera fortes situacions de dependència. Per això mateix, quan es produeix una situació d’abús, les afectades ho tenen complicat denunciar i a més senten que s’estan jugant la feina o el seu futur acadèmic», afegeix.

A això cal sumar-li el fet que moltes situacions abusives solen començar «de forma sibil·lina», van escalant amb el temps i, quan la violència esdevé més profunda i explícita, les que la pateixen acaben sentint-se corresponsables i els és difícil exposar el seu cas.

«Microagressions constants»

El cas de la Sara exemplifica aquestes dinàmiques. Aquesta acadèmica treballa en un departament vinculat a l’àrea de les ciències socials. En el seu cas, explica, els caps d’aquest departament no només són els seus superiors directes, sinó que a més són els noms més influents de la seva àrea d’estudi. «Són els que controlen els grans projectes que es fan, les revistes acadèmiques i congressos. Si vols treballar en aquest àrea has de passar sí o sí pel seu cèrcol», apunta. És justament aquest poder el que, remarca la docent, «els permet comportar-se com dèspotes» i tot i així gaudir d’«una sensació d’impunitat». «Vivim situacions d’abús de poder en el dia a dia. Els crits, les amenaces i les microagressions són una constant al departament. Ho patim tots, tota l’estona», afirma.

La Sara explica el seu cas des d’un racó d’una cafeteria de la seva universitat mentre vigila de reüll que no hi hagi ningú més escoltant-la. Al seu costat, una companya de departament assenteix a les seves paraules. Totes dues relaten diverses discussions a priori acadèmiques que han acabat en amenaces (com quan, per exemple, un dels responsables del departament va amenaçar de retirar-li una beca a una companya llatinoamericana i «deixar-la endeutada de per vida»). També parlen de «missatges passiu-agressius», «menyspreus» i fins i tot «trucades durant les vacances per demanar-nos qualsevol nimietat del treball». «Una vegada em van trucar mentre estava de baixa per retreure’m que una part del meu treball no estava feta», recorda aquesta acadèmica.

Fa vuit anys que la Sara treballa en aquesta universitat. Durant aquest temps ha vist marxar almenys una desena de companys pels «constants abusos de poder» de l’equip directiu del departament. «Tots van demanar el trasllat o la rescissió del contracte per culpa del maltractament que havien patit per part d’aquests docents. Alguns van dir que se n’anaven per temes personals i d’altres per ‘divergències’, però cap d’ells va arribar a posar la paraula ‘abús’ al seu informe», comenta l’acadèmica. «Les denúncies oficials sobre abusos a la universitat només representen una minoria dels casos. La majoria dels afectats mai arriben a deixar per escrit que han patit aquests maltractaments. Almenys no en aquests termes», afegeix.

«S’hi respira hostilitat»

L’Andrea treballa en un departament de l’àrea de ciència d’una altra de les grans universitats catalanes. A l’entrada de la seva facultat, el primer que veu cada matí és un cartell sobre la política de tolerància zero contra l’assetjament a la universitat. «Quan entro al meu despatx la història canvia. S’hi respira un ambient de molta hostilitat. No hi ha ni una sola persona que hi treballi a gust. Jo ja he perdut el compte de les vegades que m’he trobat un company plorant al laboratori», relata.

Notícies relacionades

Dones davant l’algoritme

Montessori, abandonadora

Ella, igual que la Sara, també demana mantenir l’anonimat perquè, tot i que considera important «trencar el silenci» sobre aquestes situacions, tem que, si revela la seva identitat, podria tenir problemes amb els seus superiors.

El seu grup de treball, detalla, està liderat per tres catedràtics de molt renom, dos líders de projectes que s’han format sota el seu lideratge i sis tècnics que acaben de començar la seva carrera acadèmica. «Treballem sota la política de la por», comenta. «Hi ha dies en què els caps entren al despatx i comencen a cridar com bojos contra un de nosaltres. Ho fan davant dels altres perquè volen que els escoltem. Així s’asseguren que fem exactament el que volen sense queixar-nos», relata. Segons argumenta aquesta científica, denunciar aquestes situacions encara és més complicat quan «els altres responsables del departament es comporten exactament igual». «És la llei de la poma podrida», rasa.