Educació a Catalunya

Catalunya encara té almenys 250 escoles i instituts amb barreres arquitectòniques

El Departament d’Educació no té un inventari actualitzat de centres sense ascensor, tot i que el març del 2022 va reconèixer al Parlament que 226 escoles i 19 instituts encara no tenen ascensor

A1-174581124.JPG

A1-174581124.JPG / FERRAN NADEU

  • L’atenció a la diversitat a l’FP: sense xarxa per als alumnes amb dificultats d’aprenentatge

  • Una sabata de cada per reivindicar l’escola inclusiva el Dia Internacional de l’Educació

5
Es llegeix en minuts
Helena López
Helena López

Redactora

Especialista en Educació

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Les paraules de Sònia del Río –mare de la Queralt, una nena de P5 amb dificultats auditives, motrius i paràlisi cerebral– destil·len honestedat, generositat i agraïment. «He tingut la sort d’estar acompanyada per les professionals de l’Equip d’Assessorament Pedagògic (EAP) en tot moment. Es van encarregar de gestionar l’autocar, adaptar el lavabo perquè arribés, demanar una barana...», detalla Del Río, que no va poder evitar plorar quan li van dir que la seva filla no podria anar a l’escola pública que tenia davant de casa. El centre de referència per a persones sordes a la zona, l’únic preparat per a nenes com ella, era al poble del costat, així que havia de renunciar a l’escola de proximitat i deixar cada dia la seva filla, de quatre anys, sola en un autocar per anar i tornar de l’escola.

Malgrat que el seu cas, com tants d’altres, demostra que el sistema compta amb professionals sensibles [només té bones paraules per a la logopeda del Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius (CREDA), sempre al seu costat], posa també en evidència que la inclusivitat universal de totes les escoles catalanes és encara molt lluny i que, en la majoria d’ocasions, cada nou alumne amb una realitat diferent de la de la majoria sana suposa un començar gairebé de zero, ja que les escoles, de partida, encara no estan preparades per atendre la diversitat.

«Com a mare, fa mal»

«Ha avançat molt, però quan va començar a l’escola anava amb caminador. Un dia em va dir que una nena no volia jugar amb ella. A mi em va estranyar, perquè a la Queralt tothom l’estima molt; però parlant amb la mare em va dir que no és que no volgués jugar amb ella, és que la Queralt no podia jugar al que la seva filla jugava, pujant per les cordes. Això, com a mare, fa mal», se sincera.

Al ser preguntat al Parlament el març de l’any passat, el conseller va contestar que a Catalunya hi havia 226 escoles i 19 institutsamb barreres arquitectòniques, i que hi havia programades obres per posar-hi fi en tres instituts i 17 escoles. Un llistat que només inclou els centres totalment inaccessibles [l’institut escola on estudia la petita Queralt, per exemple, no té ascensor i no apareix a l’Excel de centres no adaptats]. «Si una escola no té ascensor però la planta baixa és accessible i té tots els serveis necessaris, es mira que s’organitzi durant tota l’escolarització d’un alumne amb necessitats de mobilitat», argumenten des de Via Augusta.

Sense una foto completa

Al ser preguntats per EL PERIÓDICO sobre el nombre d’escoles i instituts encara sense ascensor, el departament respon que no disposa d’un «inventari unificat de la situació d’accessibilitat de tots els centres a aquest nivell de detall». Després de la consulta d’aquest diari sobre la qüestió, el departament assegura haver demanat aquests inventaris als serveis territorials per unificar la informació i tenir una foto completa de la situació, però en 10 dies no ha pogut reunir la informació.

Patis poc adaptats

Cristina Bonet, coordinadora de l’Equip d’Avaluació i Suport Especialitzat de l’Institut Guttmann, és l’encarregada de vetllar perquè els usuaris que passen per aquest centre tinguin les mínimes traves possibles per refer la seva vida. En aquest context, quan aquestes persones són estudiants, Bonet visita els seus centres educatius per localitzar-hi les barreres i proposar solucions. Més enllà de la persistent falta d’ascensors, la professional explica que el que més es troba són pocs recorreguts adaptats; que els nens no poden accedir a tots els espais de joc; que aquests són poc inclusius o que l’itinerari que han de fer és el triple de llarg, obligats a fer-hi tota una volta, cosa que els segrega.

«Hi ha molts centres que sí que tenen rampes, però no estan pensades perquè s’utilitzin de forma autònoma, pel pendent o perquè no tenen barana», prossegueix Bonet, que afegeix que potser un centre té un superascensor, però no un lavabo adaptat a la zona del gimnàs.

Jordi Finestres, especialista en programes d’activitat física inclusiva en l’entorn escolar també de l’Institut Guttmann, recorda que el Decret d’Escola Inclusiva obliga totes les escoles a estar adaptades des de fa cinc anys i té molt clares algunes propostes per convertir els patis escolars en espais per a tots els nens i nenes,com ara sorrals a diferents altures, «perquè tots puguin tocar la terra».

Ana Mourelo, activista pels drets de la infància i promotora del primer parc inclusiu de Barcelona, coincideix en la proposta dels sorrals elevats; convençuda que «els patis han de ser espais segurs, agradables i divertits per a tots els nens i nenes».

L’altra cara de la ‘naturalització’

«Per sort, els patis han evolucionat, ja no són només la pista i la pilota al centre i la resta als marges, però s’han de continuar repensant amb una mirada oberta. Ara, per exemple, s’aposta per patis més naturals, amb terra, i està molt bé; però s’ha de pensar que, si tot és terra, les persones que tenen mobilitat reduïda no hi poden accedir amb seguretat i comoditat. La terra dura va bé, però en l’altra la cadira es queda clavada i el del caminador no pot passar», destaca Mourelo, que apunta també, en la mateixa línia que Finestres, a la possibilitat que, si hi ha cistelles, s’haurien de posar a diverses altures per fer el joc accessible.

Millores per a tothom

Noemí Font, una de les més conegudes activistes pels drets dels nens amb discapacitat, coincidexi amb Mourelo. «Fer patis amb més elements naturals és formidable, però això de vegades entra en conflicte amb la mobilitat», reflexiona.Els relats de Del Río, Mourelo i Font es creuen en molts punts. Una de les paraules més repetides en els seus relats és ‘empatia’. «Els nens i nenes amb discapacitat tenen un màster a entendre que hi ha coses que no poden fer; no els hi posem més difícil encara», conclou Font.

Notícies relacionades

Partint d’una realitat irrefutable –que és que, malgrat la llei, les escoles, de sèrie, no estan preparades per acollir la diversitat–,el que a la pràctica passa és el que expliquen Del Río o Bonet. Amb l’arribada d’un nen o nena amb necessitats específiques a un centre, es posen en evidència les moltes barreres tantes vegades invisibles fins aquell moment i, en el millor dels casos, s’actua.

Famílies i professionals coincideixen que és necessari un canvi en el plantejament [una cosa que ja està començant a passar en les noves construccions]; que les escoles siguin accessibles tant al pati com a l’interior perquè ningú senti que li estan fent un favor quan no és així; i que el fet que una escola estigui o no adaptada no coarti l’elecció de les famílies ni desarreli els nens i nenes del seu entorn.