L’home obedient

Vam superar la crisi amb sacrificis i vam resistir la pandèmia com campions. Sí, ja, els ertos, però tu no saps el que va ser. ¿Que sí que ho saps? Bé, deixem-ho estar. Però això de la guerra a Ucraïna... ¡Un any ja!, és la punta. Fins aquí. O deixem anar llast o això s’enfonsa. Entén-me la metàfora, no estic dient que tu siguis un destorb, sisplau. Si tu has sigut una peça determinant d’aquesta empresa. ¿Què dic peça? Motor, ¡tu has sigut un motor de la companyia!, això.  

T’asseguro que avui és un dels dies més difícils de la meva carrera. És el mercat: exigeix sacrificis. És dur, és cruel, és inhumà, però és així. Segur que has llegit les notícies recents; tu ets un home informat, llegit. Inditex i Grifols. ¿Saps de què parlo, oi? El primer anuncia una pujada salarial per al personal en botigues a Espanya i els inversors el castiguen. ¡Fins a un 4,58% va caure en borsa! La seva pitjor sessió en gairebé un any. Per contra, la multinacional farmacèutica Grifols anuncia una retallada de fins a 2.300 empleats i la borsa aplaudeix la decisió amb una pujada del 2,28% de la seva acció.  

Culpables

¿En tenen la culpa, les venedores de Zara? En absolut, com de felices devien estar quan van saber que el seu salari mínim passaria a ser de 18.000 euros a l’any. Un sou decent; sense luxes, però decent. A la llarga, ¿els beneficiarà la mesura? Doncs s’haurà de veure. Perquè, al final, els números són els números. I quan l’empresa va vent en popa, els treballadors també surten guanyant, però quan hi ha maror... Això és, tu ho has dit: s’ha de deixar anar llast. 

M’alegra que ho entenguis. ¿Que no ho entens? Ja, ja, sé que et falten uns anys per a la jubilació, però jo donaré veus aquí i allà. T’asseguro que algú de la teva vàlua no es quedarà a l’atur gaire temps. Alguna cosa sortirà. Potser no amb el mateix sou, això no t’ho puc garantir. Perquè aquí t’hem cuidat bé, sí senyor. Ets molt estimat, has sigut un empleat compromès, de confiança. ¡Com m’està costant, aquesta conversa! 

Però mira l’oportunitat que s’obre davant teu. Un temps per descansar, que et fa falta. Perquè mira que has arribat a treballar. ¿Quantes vegades t’he dit que acabessis la jornada i te n’anessis a casa? Sí, és veritat, jo era qui posava els terminis, però tu ho saps bé, aquesta professió és molt exigent. Però bé, ara pots rescabalar-te. Perquè ens portarem bé amb tu, això ni ho dubtis. Te n’aniràs amb els teus 33 dies per any cotitzat.

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

¿Perdona? ¿Que això és una merda? Bé, jo no faig les lleis. ¿Que penses batallar? Mira, és millor que els detalls els parlis amb comptabilitat, prou desagradable és aquest moment per endinsar-nos en terrenys espinosos. Perquè, ja t’he dit, no t’has de preocupar per res. Aquí no som com d’altres, aquests que són capaços de treure qualsevol drap brut per convertir un acomiadament en procedent. I llavors sí, amic, llavors sí que es passa malament. Però no serà el teu cas, perquè volem fer-ho bé, perquè tots som al mateix barco, sotsobrant al tempestuós mar dels mercats. Disculpa, noi, és que el pesar em posa poètic. 

I el llast s’aixeca, sense ganes de poesia. Perquè la vida se li ha posat prosaica i perquè sí, ell és un home llegit, i no pot evitar que li hagi passat Camus pel cap. ¿Com era allò? «Ells manen avui... perquè tu obeeixes».