Maltractades en la vellesa: «Preferia morir que viure amb el dimoni del meu fill»

Totes han sortit o estan sortint d’aquest maltractament gràcies al suport de l’Equip d’Atenció a la Vellesa de l’Anoia (EAVA), una unitat pionera a Europa amb professionals especialistes a detectar i tallar el maltractament en la vellesa. «Quan vaig venir aquí me’n vaig adonar que no estava sola», recorda la Neus. Una realitat invisible que es calcula que pateixen el 15% de la gent de més de 65 anys. «No ho veus, no te n’adones o no te’n vols adonar... perquè qui t’ho fa és algú a qui estimes amb bogeria», confessa la Genoveva. Alcen la veu a EL PERIÓDICO perquè altres persones en la seva mateixa situació puguin entendre que el que viuen no és normal i que s’ha d’aturar. «Fer-te fort, dir prou», afegeix l’àvia. Ho fan des de l’anonimat, els seus noms no són reals. «Això et durarà tota la vida... i ens poden reconèixer i tornar molt enfadats», justifica l’Antònia.

Alimentar el teu botxí

«Mira la filla de puta aquesta que em ve a tocar els ous perquè la violi. Vine, vine, vine si tens collons». Això és el que el fill de l’Antònia deia, adreçant-se al seu cunyat, mentre alhora apuntava la seva mare amb un ganivet i l’amenaçava amb la mà aixecada per tornar-la a bufetejar. Passava el 2021. La dona acabava de sortir d’una operació de genoll i el seu fill alcohòlic, que vivia amb ella, tornava a agredir-la per enèsima vegada. Tenia el cos ple de cicatrius. «Em pegava amb el primer que trobava. Jo al principi li demanava que parés amb la veu fluixeta, perquè ningú se n’assabentés. El que més por em feia és que fes mal als meus nets, el meu gendre i la meva filla, que sempre venien si em sentien», explica.

L’Antònia explica que l’infern va començar el 1999. El seu fill vivia amb ella i amb el seu marit i tots dos eren víctimes dels seus abusos. Després va enviudar i ella es va convertir en el blanc. «Més d’una vegada he pensat que em mataria. I ho preferia, millor això que viure amb un dimoni», afegeix. Era habitual que hagués d’anar al centre mèdic o les visites dels Mossos d’Esquadra. «Li demanaven que parés, però després ell hi tornava», diu. Fins que al final els serveis socials del seu poble van alertar les professionals de l’EAVA. La va acompanyar un dels seus nets. «I se’m va obrir un món».

Les professionals de la unitat van treballar amb ella, però també amb el seu fill alcohòlic. «Vam tenir sort perquè la seva família, la germana del presumpte agressor, va ser un suport absolut», explica Glòria Fité, psicòloga de la unitat. L’Antònia se’n va anar a viure amb la seva filla, fins que el seu fill i maltractador va abandonar el pis després d’una ordre d’allunyament aplicada per un jutge. «Després va tornar i gairebé em rebenta la porta». Ella va estar a punt d’obrir-li. «És el teu fill, té fred, té gana... és tot molt difícil. Si no fos per elles [les treballadores de l’EAVA] hauria tornat a obrir-li», se sincera. L’home va estar uns quants mesos dormint al cotxe, al garatge comunitari. «Jo hi anava d’amagat a portar-li cafè i l’esmorzar», admet la mare. Ara sap que el seu fill està en un centre de rehabilitació. Però les seqüeles persisteixen. «Cada vegada que sento el timbre... tremolo», diu.

«Jo sempre els estimaré»

La Genoveva tenia 74 anys quan va saber que el seu fill, que vivia a Andalusia i era el tutor legal del seu exmarit, s’havia intentat suïcidar. «Al pobre l’havia deixat la dona i li vaig dir que vingués a casa», explica ella, que llavors tenia dos pisos en propietat i alguns estalvis al compte després d’anys de suor i sacrificis. Al cap de pocs mesos va arribar l’altre fill petit, i la cosa es va descontrolar. «A mi mai m’han pegat ni insultat, soc una privilegiada. Però els diners els marxaven de les mans, no arribàvem a final de mes», recorda.

Amb les pensions de tots quatre, en aquesta casa entraven 4.000 euros al mes. Però la Genoveva va perdre més de 12 quilos de pes i van acabar menjant molles de pa amb aigua i pidolant diners entre veïns i amics del poble. Van ser ells que van avisar els professionals de l’EAVA. «Ella estava molt prima i trista. La nevera buida, la casa plena de cops, una cosa que ella encara no assumeix que és violència, i els fills enganxats a les drogues», exposa Fité. Els fills consumien a casa i mentien la seva mare per demanar-li diners. «Em deien coses com que els seus fills necessitaven ajuda. I jo ja no tenia res i demanava a tot el barri», se sincera.

La situació es va allargar fins que la Genoveva va superar un càncer de còlon. Als fills només els va veure a l’hospital per demanar-li diners. Però no la van ajudar en el postoperatori. En canvi, van vendre els dos pisos de la mare, van colar okupes a casa i li van robar més de 50.000 euros. Els professionals de l’EAVA van portar la Genoveva a un centre sociosanitari durant set mesos i aquí van treballar amb ella perquè se n’adonés que els seus fills se n’estaven aprofitant. «Per sort ara ja no dec res», diu la dona, que viu amb una pensió de 780 euros.

«Al veure que jo no estava sola, ells es van acovardir i al final se’n van anar», assenyala. A l’hora de parlar dels seus fills, culpa de tot les drogues i assegura que s’estan curant. Va estar a punt de denunciar-los i demanar una ordre d’allunyament. Però a última hora se’n va desdir. «És molt difícil... són els meus fills i sempre els estimaré».

«Em diuen que em cremaran a casa»

La Neus és l’única d’aquestes quatre dones que encara conviu amb els seus agressors. Són els seus dos fills, malalts d’ezquizofrenia des de l’adolescència i que no només no prenen la medicació, sinó que estan enganxats a les drogues. «Els Mossos venen quan fan coses rares pel poble, i llavors els internen. Però ningú sabia el que passava a casa», admet. Fins que van entrar els professionals de l’EAVA.

«Jo em tanco a l’habitació, em fa por el que em puguin fer», revela. Un dia van bloquejar la porta de la seva habitació amb electrodomèstics, van moure tots els mobles i van buidar tots els calaixos del menjador i la cuina. «I em criden molt. Em diuen que tant de bo que em mori, que un dia cremaran la casa amb mi a dins i es pixaran a la meva tomba... Jo tinc por perquè mai m’han fet res però no sé quan ho faran», diu la dona.

Ara està sent acompanyada per aquest equip, que també treballa amb els germans. «El problema que tenim és que falten recursos per a salut mental i aquesta carència la paguen mares com la Neus», denuncia la coordinadora de l’EAVA, Carla Casas. La dona, a més, també és víctima d’espoli econòmic. «Dels diners que cobro... no veig res. S’ho emporten tot ells», assumeix.

«Són coses de l’edat, el meu marit no està bé»

El dia de Nadal, la Lolita va abandonar la masia que sempre havia sigut casa seva. Hi vivia amb el seu marit, el seu fill, la seva jove i les seves netes. El seu cas va arribar fins a l’EAVA per una regidora del poble. «Ella sempre havia sigut molt activa, anava a missa cada dia, i de sobte ningú la veia pel poble». Resulta que el seu marit i el seu fill havien decidit que ja no podia sortir de casa. Un dia van haver d’anar-hi els Mossos perquè la Lolita no podia entrar a casa: li havien tancat la porta.

Notícies relacionades

Alerta mundial pels maltractaments a persones grans

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Ella hi treu importància. «És que el meu marit va a pitjor, ja no pot fer tot el que feia abans, es fa gran... i es posa molt nerviós i gelós. No voldria que fes res», justifica. Quan l’EAVA se’n va assabentar, va avisar les dues altres filles de la Lolita. «Va ser complicitat total», afirma. Sense avisar la mare, van veure un pis en un altre poble de la comarca. I van planejar l’esclat del conflicte el 25 de desembre passat. «El meu marit va començar a dir que se m’emportessin, que jo no valia per res... i me’n vaig anar amb les meves filles», explica. «Ara estic bé, faig el que vull, el pis està bé... ja estic tranquil·la. Fins i tot alguna vegada he anat a dinar amb el meu marit».

¿Per què no el va denunciar? «¿Jo? ¿Denunciar? ¿Per què? No n’hi ha per tant, no em va fer res», contesta la dona. La coordinadora de la unitat recalca especialment aquesta resposta. «Per això necessitem un servei especialitzat. Ella no hauria anat a cap servei de violència de gènere per denunciar aquesta violència».