Javier del Pino, periodista: «Tant de bo els oients de la SER sentissin més la COPE i al revés»

-¿Com es veu Espanya a 6.000 quilòmetres de distància?

-L’escriptor Manuel Vilas, que va ser molts anys professor de literatura a Iowa, sol dir que sortir d’Espanya és molt saludable perquè et permet veure el país des d’un balcó. Comparteixo aquesta sensació. Mentalment, aquest desinterès em sembla molt sa. A mi em ve molt bé, i en l’equip de l’A vivir i entre els directius de la cadena han acabat entenent que també és bo per al programa.

-Potser crea escola i comencem a enviar els grans creadors d’opinió a passar llargues temporades fora.

-A molts els vindria molt bé per adonar-se que ni ells ni Espanya són tan importants com volen fer-nos creure. Entre els corresponsals solem comentar aquest moment que vivim tots que ens truquen els caps per preguntar-nos molt nerviosos: «Escolta, ¿com està explicant ‘The New York Times’ l’embolic del CGPJ?» I aguantant-nos el riure, hem de contestar que ningú als Estats Units està parlant d’aquest tema que aquí es viu amb tanta urgència. A Espanya tendim a pensar que tot el que ens passa és transcendental, però en l’esquema general del planeta només som un petit puntet en un immens radar.

-¿Els mitjans col·laborem a estendre aquesta sensació?

-No en tinc cap dubte. Quan veig els informatius a Espanya, tinc la sensació que l’Apocalipsi succeirà aquella nit. Fins i tot els presentadors estan drets per si han de sortir corrent. No només passa a la tele, també a la ràdio. Per això, quan vaig començar a fer A vivir, em vaig esforçar molt a allunyar-me d’aquest model, malgrat les crítiques que vaig rebre dins i fora de l’emissora.

-¿Què li van dir?

-He viscut bastantes humiliacions, incloses les d’alguns directius de la casa, a qui he sobreviscut, que em deien amb menyspreu: «¡Vostè fa ràdio per a vostè, ha de fer-la per a la senyora del xoriço!». Em va recordar un directiu de la tele que em va dir un dia que l’única manera que hi havia per triomfar en aquest mitjà era fer televisió per a una dona andalusa de 50 anys i pocs estudis.

-¿Com definiria la ràdio que fa?

-Només em plantejo un objectiu quan començo cada programa, i és preguntar-me a l’acabar si aquell dia he après una cosa nova. Crec en la ràdio que ensenya, la que respecta l’espectador i l’ajuda a entendre millor el món en què viu. Faig ràdio per a oients que dono per fet que són més intel·ligents que jo.

-Sembla que la fórmula funciona, en vista de les audiències. ¿Com s’explica la bona salut que té la ràdio en l’era de les pantalles digitals?

-A Espanya, la ràdio ocupa un lloc molt emocional entre la població, més que en altres països del nostre entorn, i aquest sentiment s’ha traspassat de generació en generació. Però hi ha un altre factor relacionat amb l’empatia que genera aquest mitjà i que no tenen d’altres. A la ràdio, la veu t’arriba al cor, no només al cap. La ràdio es fica a casa teva i t’acompanya, i això és una cosa que no ha canviat amb l’arribada del digital. De fet, l’èxit dels pòdcasts beu molt d’aquest fenomen. És més fàcil plorar sentint la ràdio que veient la tele o llegint un diari.

-El 2023 arriba amb dues cites electorals a la vista. ¿Amb quin ànim les afronta?

-Com a ciutadà, tinc la trista impressió que a Espanya votem amb el nas tapat i que no escollim els polítics que ens agradaria. Soc d’esquerres, estic aferrat a les idees progressistes i sé que hi ha un catàleg de polítics que les representen, però cap s’assembla a la meva idea del que hauria de ser un polític. Gairebé tots, si han d’escollir entre el que és bo per al país o per a les seves carreres, trien la segona opció. Potser també és melancolia de l’edat. Esperes que arribi el teu Obama per votar amb il·lusió, però no acaba d’arribar. Després Obama també decep, però aquesta és una altra història.

-¿I com a periodista, com encara les cites del 2023?

-No crec que hi hagi ara mateix a Espanya ni un sol periodista que li faci il·lusió cobrir una campanya electoral, i si n’hi ha, hauria d’estar a teràpia. És impossible que et vingui de gust seguir Feijóo durant dues setmanes sentint-lo parlar amb una vaca darrere sense qüestionar-te què has fet amb la teva vida per acabar aquí.

-No sé si hi deuen estar d’acord els companys que fan informació política.

-No vull ficar-me amb ells, però crec que la informació política a Espanya s’ha convertit en un circ en què periodistes i polítics ens dediquem a fer-nos la feina fàcil. Nosaltres els oferim el temps que ells busquen, i ells ens donen la feina feta. Se’n diu periodisme de declaracions. Als Estats Units és molt difícil veure un polític sortint del Capitoli amb un micròfon davant. A Espanya, això és la norma.

-Es parla molt de la polarització que hi ha en la societat espanyola. ¿Quina part és culpa dels mitjans?

-Molta. Fa poc, Carles Francino va dir que el model televisiu de Telecinco ha embrutit la societat espanyola i se li va tirar a sobre molta gent, però jo no hi puc estar més d’acord. El nostre model informatiu està agreujant les bretxes de convivència democràtica. Fem informatius contra els espectadors, no a favor seu. Ens dediquem a posar sal a les ferides i mai fem l’esforç d’entendre l’altra part. A Espanya hi ha un atrinxerament mediàtic insalvable.

-¿Insalvable?

-Tant de bo els oients de la SER sentissin més la COPE i al revés, però crec que aquest oient no existeix. Si existeix, m’agradaria conèixer-lo per entrevistar-lo. La relació que mantenim amb els mitjans no és bona, perquè fomenta l’aïllament i ens impedeix obrir-nos a entendre l’altre. Jo escolto la COPE de tant en tant. No estic d’acord amb el que diuen i de vegades tampoc amb el to amb què ho diuen, però crec que és un deure ciutadà saber el que pensen.

-El president del Govern es queixa de la dreta mediàtica. ¿Hem d’entendre que també existeix l’esquerra mediàtica? ¿Aquest és el camp de joc?

-Per descomptat que existeix. ¿On és el Grupo Prisa si no és a l’esquerra mediàtica, o ‘The New York Times’ als Estats Units? No hi ha res de dolent en el fet que els mitjans tinguin una línia ideològica, però haurien de donar més cabuda als qui pensen diferent. El curiós és que, quan ho fas, de vegades els oients es rebel·len perquè volen sentir el de sempre. Això diu molt dels espanyols. Aquí som d’un partit polític com d’un equip de futbol. Als Estats Units, les eleccions les decideix una borsa de votants independents que de vegades voten republicà i de vegades demòcrata. A Espanya no hi ha els independents. Aquí, o mobilitzes els teus, o no els mobilitzes, però cap canvia de partit. I això es reflecteix en els mitjans.

-A part de col·laborar a la polarització, ¿els mitjans en som víctimes?

-Els mitjans, sobretot els d’esquerres, hem tingut una càrrega emocional molt gran a Espanya des de la mort de Franco. En la transició, portar ‘El País’ sota el braç per Madrid era un gest polític i democràtic. Entenc que molts lectors que mantenien una vinculació sentimental tan forta amb aquest mitjà se sentissin traïts quan es va convertir en el diari de Ciutadans, una etapa que per fortuna ja va passar. Però els mitjans tenim l’obligació d’obrir la ment dels nostres seguidors a altres opinions diferents, i no ho fem prou. Sovint, som com els algoritmes de TikTok i ens limitem a donar-los el que volen sentir.

-¿Això és nou o sempre ha passat?

-Li puc explicar la meva experiència personal. Les primeres tertúlies radiofòniques les va posar en marxa Carlos Llamas a ‘Hora 25’. Jo formava part de l’equip quan vam haver de decidir qui hi havia de venir de tertulià i algú va plantejar el nom de Carlos Mendo, que havia treballat amb Fraga i era molt conservador, però tenia una certa vinculació amb el Grupo Prisa. Quan vam començar, no imagina la quantitat d’oients que van trucar per queixar-se i preguntar: ‘¿què fa un senyor tan de dretes a la «meva» ràdio?’ Però, a poc a poc, Carlos Mendo es va anar convertint en aquest senyor tan conservador que tocava tant els nassos, però que queia tan simpàtic i que tothom volia sentir. En comptes de caminar en aquest sentit i obrir-nos a més veus, els mitjans ens hem anat tancant cada vegada més, i això és molt perillós per a la democràcia mateixa. Ho he pogut comprovar als Estats Units.

-Va deixar de ser corresponsal a Washington el 2012. ¿Com troba aquest país una dècada més tard?

-Irreconeixible. La tempesta perfecta protagonitzada per Trump, les ‘fake news’, les conspiracions, l’enuig social i la polarització han canviat el país com mai vaig poder imaginar-lo. Avui és impossible mantenir una conversa política serena amb el nord-americà mitjà, perquè de sobte t’enfrontes a algú que sospita que el volen manipular amb les vacunes. És terrible. Fins i tot la presidència del país, que va ser una institució sagrada inclús en temps de Bush, ha deixat de ser respectable. No és el país optimista, obert i solidari que vaig conèixer fa 25 anys, i és a causa de tots els discursos d’odi que certs polítics, locutors de ràdio i supremacistes blancs han estat abocant sobre la societat en aquests anys. Aquesta llavor la planten els mitjans donant veu a gent que no ho mereix.

Notícies relacionades

Els reptes de transitar a l'edat adulta amb un trastorn de salut mental: gairebé el 60% dels joves reconeix tenir problemes

Les pluges tornen a partir de demà i podrien ser copioses

-¿Això és un avís a navegants?

-Quan soc a Espanya, solc fer la broma de dir-li a la gent: ‘vinc del futur, no sabeu el que us espera’. El capitalisme en general i el model nord-americà en particular tenen una facultat infal·lible per estendre’s com una taca d’oli i últimament començo a veure aquí coses que vaig veure fa una dècada allà. Com el ‘boom’ de les universitats privades, que són una plaga ara mateix a Espanya. Falta molt poc perquè estudiar-hi costi 60.000 euros a l’any i perquè les empreses només contractin joves que han passat per aquests centres. Això ja està passant als Estats Units i passarà a Espanya si no ho evitem, igual que passarà el mateix amb el sistema de salut si no el cuidem. Hauríem de prendre bona nota del que passa allà per no cometre els mateixos errors.