El Nobel Stanley Whittingham: «Podem sobreviure sense utilitzar combustibles fòssils el 90% del temps»

El seu treball va ser determinant per desenvolupar les bateries d’ió-liti, que s’utilitzen als mòbils, per exemple. ¿Què se sent al saber que és en part responsable que puguem portar sempre a sobre els telèfons? A més, hi ha experts que adverteixen de l’ús d’aquestes tecnologies.

Tot té aspectes positius i negatius. La preocupació és pels nens, que juguen amb el mòbil 10, 12 hores al dia. No és sa, però, en certa manera, no podem viure sense aquesta tecnologia avui dia. Ens hi hem acostumat.

¿Correm el risc d’estar deixant a aquesta tecnologia el control de les nostres vides?

Fins a cert punt, sí. Ha canviat les nostres vides. Si surts a sopar, pots veure famílies de quatre membres tots asseguts junts darrere dels seus mòbils i sense parlar entre ells. Això no és bo.

Les bateries d’ió-liti també s’utilitzen als cotxes elèctrics. ¿Hi ha marge de millora a les bateries per a aquest tipus de vehicles?

Sí. Estan millorant cada dia: la seva vida es prolonga i el preu està baixant tot el temps. Just en aquest moment està pujant temporalment, però baixarà. Moltes companyies volen fer cotxes elèctrics i la cadena de subministraments no és prou gran. La guerra no és la causa; és l’augment sobtat en la demanda.

¿Aquestes bateries són el futur del transport a curt termini?

Sí, per a cotxes per a vostè i per a mi, sí. Potser no per als grans camions, però per als cotxes petits, sí.

També es parla de l’hidrogen verd per al transport elèctric en el futur. ¿Vostè com ho veu?

No té cap sentit per als cotxes perquè has d’utilitzar electricitat per fer hidrogen verd i després emmagatzemar l’hidrogen en una pila de combustible. Per a això, fica directament l’electricitat en una bateria. Potser per a camions grans i autobusos, però no ho veig en cotxes petits.

Els seus primers treballs van ser en empreses vinculades als combustibles fòssils. Aquest tipus de combustibles ha sigut el motor de la societat durant centenars d’anys. ¿Podrem sobreviure sense? ¿Hi ha esperança?

Crec que podem sobreviure sense utilitzar-los el 90% del temps. Encara haurem de continuar utilitzant-los per a l’aviació, per a situacions d’emergència... Per si el vent deixa de bufar aquí o per si el sol no surt mai més [riu], necessitarem un suport. Soc optimista.

Acabem d’arribar als 8.000 milions d’habitants a la Terra. ¿En tindrem prou amb un planeta o anem cap al col·lapse?

Aquest és un assumpte bastant sensible perquè al món desenvolupat, de fet, la població està disminuint. Mentre la població creixi, el canvi climàtic empitjorarà.

¿Caldria actuar?

Hem de mirar això, però crec que tan aviat com un país es desenvolupa, hi ha menys nens.

Però aquests canvis socials requereixen el seu temps...

El gran desafiament és que tothom vol coses bones, coses boniques, com les que nosaltres tenim, i això agreujarà el canvi climàtic a curt termini. Però tenen dret.

La seva aportació suposa un dels millors exemples de com un avenç científic ha contribuït a canviar la societat. ¿Són els científics conscients del seu rellevant paper en aquest sentit?

El món és conscient que canviem les coses. En la història hi ha hagut invents, com el motor de vapor, que va revolucionar el món, que el fan millor per a unes persones i pitjor per a d’altres.

Fins i tot Spiderman sap que un gran poder comporta una gran responsabilitat...

La majoria dels científics intenta parlar amb els polítics i explicar-los què fem i per què i intentem mantenir la nostra investigació en el camí correcte i que no s’utilitzi de manera equivocada.

Aquests dies se celebra la cimera del clima COP27. No està clar si culminarà amb un compromís de reducció de les energies fòssils. ¿Què aconsellaria a les autoritats?

Crec que han d’escoltar la gent, que vol un medi ambient més net. De nen, si anaves a Londres i et sonaves el nas, sortia negre. I el mateix ocorria a Los Angeles als 70: no podies veure de tant boirum. Però la gent es va ajuntar per impulsar aquest canvi.

¿La gent està preparada per pagar el preu que això suposa?

Alguns sí, i d’altres no. La gent ho vol tot, però, si es posa en perspectiva, quan vaig treballar per a Exxon, fa quaranta anys, tothom compartia cotxe i ara tothom va en el seu. Som egoistes ara, ho volem tot.

¿És la solució tan simple com semblen plantejar alguns d’anar amb bicicleta a treballar?

No estic segur que sigui la bicicleta, però sí més transport públic, transport compartit. La gent de la meva edat no pot anar amb bicicleta, però transport públic de baix cost és el que necessitem i no tenim gaire d’això als Estats Units.

¿Som a temps de revertir el canvi climàtic? ¿És optimista?

Ja no podem retrocedir, però podem evitar que vagi a més.

Va estudiar Química inspirat pels seus docents i com a professor va disfrutar vostè d’ensenyar joves. ¿Com se’ls motiva? ¿Ens arrisquem a perdre talent per la precarització de la ciència?

A Amèrica els millors estudiants ja no van a la ciència. Volen posar-se en negocis, en una cosa més fàcil, fer diners fàcilment. I ràpid: ja no tenen paciència.

¿Com es canvia això?

Els hem de donar més incentius. Que en el sistema educatiu no pateixin l’ostracisme d’altres nens, recolzar-los. No es canvia fàcilment.

Notícies relacionades

El Govern ampliarà la bonificació dels bitllets de trens regionals al 60% a partir de l'1 de juliol

Una persecució policial des de França fins a Salt acaba amb dos detinguts

De nen cultivava cactus, afició que manté, i també tomàquets, que venia als seus veïns, explica a la seva biografia. ¿En què s’assembla un científic a un home de negocis?

En certa manera, fer ciència també és similar a un negoci: has d’aconseguir diners per fer-la i per pagar els estudiants.