Mobilitat

Aspirants a maquinista: «Portar un tren era molt bocata i poca família; ara és estabilitat»

Prop de 150 persones competeixen per una de les 37 places del curs que imparteix Renfe a Barcelona, una professió que en el passat era tot incerteses i que avui, diuen els que s’hi presenten, és sinònim de seguretat laboral

Aspirants a maquinista: «Portar un tren era molt bocata i poca família; ara és estabilitat»

Carlos Márquez Daniel

5
Es llegeix en minuts
Carlos Márquez Daniel
Carlos Márquez Daniel

Periodista

Especialista en Mobilitat, infraestructures, política municipal, educació, medi ambient, àrea metropolitana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Dissabte al matí, Bellaterra, Facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona. Prop de 150 homes i dones se sotmeten a un examen per accedir al curs de maquinista que imparteix Renfe. A les portes de l’edifici s’hi ha quedat un grup de cinc veterans, bromistes, trempats, pròxims; maquinistes jubilats que han vingut a acompanyar familiars que, si tot surt bé, prolongaran la saga ferroviària. Són un bolquet d’anècdotes amb potes, però també la viva representació de com ha arribat a canviar la professió i també el filtratge per escollir els professionals que diàriament es posen als comandaments d’un bitxo de ferro de 160 tones.

Abans d’anar als jubilats, vegem com van els cadells ferroviaris. Els aspirants, que han d’acreditar com a mínim haver superat el Batxillerat, s’enfronten a una prova de Matemàtiques i Física (nivell de 1r de Batxillerat) i a una d’Història d’Espanya, Llengua i Literatura (nivell de 2n de Batxillerat), i després han de passar un psicotècnic. Per al cas de l’escola de formació de Renfe a l’Hospitalet hi ha 37 places, així que la cosa estarà disputada. Hi entraran els que obtinguin millor nota i hagin superat satisfactòriament una revisió mèdica. Després hauran de passar nou mesos a l’acadèmia (el preu és d’uns 20.000 euros) per obtenir el títol de maquinista, que els habilitarà tant per a Renfe com per als operadors de la competència.

Els quatre candidats consultats per aquest diari tenen oncles, pares, germans o cosins «a la Renfe». Perquè aquí no és Renfe; és La Renfe. Passa el mateix en el gremi del taxi, amb llicències que passen de pares a fills, i fins i tot en Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), on també és habitual trobar cognoms que es perpetuen en la companyia. Dona una certa tranquil·litat saber que qui té tantes vides a les seves mans ho fa gairebé perquè ho porta a la sang.

Esforç familiar

L’Elvira ha vingut des de Saragossa amb el seu marit, el Fernando. Tenen dos fills i ella s’ha atipat de la seva feina en el sector de l’energia. «Em veig portant un tren, sense cap problema. I, a més, t’ofereixen estabilitat, un bon contracte i unes bones condicions». Està pendent que Renfe obri un centre de formació a la seva ciutat. Si això no passa, valoraran la possibilitat que ella es traslladi entre setmana a Catalunya per fer el curs. «Hem de fer números, perquè l’esforç seria molt gran». El Fernando, poc xerraire, farà el que ella digui: «N’estic molt orgullós, la recolzo en qualsevol decisió que prengui».

Més clar ho tenen la Lorena, també de Saragossa, també amb el seu marit, també amb dos fills. Si passa l’examen d’aquest dissabte i entra a l’acadèmia, vindrà a viure a casa d’una amiga de la família, la mateixa on es va allotjar el seu germà quan es va formar per obtenir el curs de maquinista. «També el meu pare va treballar a Renfe, així que et pots imaginar quin és el tema de conversa en els àpats de Nadal». El José Manuel, la seva parella, assenteix amb el cap. La Lorena i l’Elvira són aspirants a engrossir la llista de dones maquinistes en la companyia. I bona falta que fa: segons el sindicat SEMAF, elles són menys del 5% de la plantilla.

José Luis Garcés és el representant institucional de Renfe en aquesta convocatòria. Explica que fins al 2007, l’única opció per aconseguir la credencial passava per Madrid. La formació es va començar a descentralitzar, i avui ja hi ha centres a nou ciutats d’arreu d’Espanya. I no n’hi ha per a menys, perquè només Renfe (operadors privats i metropolitans al marge) té prop de 5.000 maquinistes. I, per acabar-ho d’adobar, l’empresa està en ple relleu generacional. Sobre la convocatòria de Catalunya, Garcés explica que és l’única de tot l’Estat «que no s’omple amb gent d’aquí». Per això a la UAB hi ha tants pretendents d’altres comunitats autònomes.

Set atropellaments

Temps ara per als jubilats, que atenen aquest diari sense presses i tot el temps del món». Maquíssims. Abans d’entrar en matèria cau la inevitable pregunta sobre els atropellaments. «És estrany trobar un maquinista retirat que no n’hagi tingut com a mínim un», explica el Manuel, que va sortir de la cabina fa sis anys després de més de quatre dècades a l’empresa. En el seu cas han sigut set les ocasions en què una persona es va col·locar a les vies davant seu. Set... Admet que va estar a punt de deixar l’empresa «perquè allò era molt dur». Tot i que el temps ho relativitza tot i fins i tot comparteixen alguna broma de maquinistes que és absolutament irreproduïble.

Fill de maquinista, el Manuel, amb dues filles que no han volgut saber res de trens, ha vingut a acompanyar el seu nebot. S’alegra que les condicions hagin canviat tant, i a millor. Perquè abans tot era «molt bocata i poca família», amb horaris molt canviants, amb jornades maratonianes, amb sous baixos. Relata que es formaven «a la via», al costat d’un veterà que feia de guia. Allò de tenir dues persones a la cabina es va acabar amb el canvi de segle, i a més els centres de formació es van reforçar amb simuladors.

14 hores als comandaments

Notícies relacionades

El Salva està acabat de jubilar i ho porta «molt bé». Acompanya el seu fill, amb una carrera d’Enginyeria Informàtica sota el braç que, afirma, no li ha servit per trobar el que volia. I per això són avui aquí, «perquè ara les condicions són molt millors». «Abans sabies a quina hora sorties de casa, però no a quina hora tornaves». El Manuel hi intervé perquè recorda el trajecte Can Tunis-Saragossa amb un mercaderies que el tenia 14 hores als comandaments del tren. Això avui, amb els controls de jornada laboral, seria impossible.

Antonio Ramírez, maquinista i representant de CCOO a l’empresa, torna al tema de la formació i assegura que el curs és molt exigent, que la gent surt preparada i que si hi ha tant d’interès és pel «boca-orella». «La gent busca estabilitat», afirma. «I en el fons és una vida molt bonica», conclou el Manuel.